Es compleixen al gener pròxim vint-i-tres anys de la mort del poeta Jaime Gil de Biedma (1929-1990), a conseqüència de la SIDA, que patia des de 1985. Inscrit dins de la generació literària dels anys 50 ha sigut catalogat com a representant de la “poesia de l’experiència Villena, aquella que consisteix en textos “escrits racionalment”, en un estil i forma realista i figuratiu”, quasi col·loquial.

La seua vida, que ha donat origen a una pel·lícula basada en la seua biografia i alguns documentals, ha interessat tant com la seua obra, reunida en uns escassos volums. Segons el seu amic i coetani Juan Agustín Goytisolo, Gil de Biedma va escriure el just i necessari. Cada vers seu era una peça que ell brunyia amb obstinació d’orfebre fins a donar amb “le mot juste”. No era necessari més ni el poeta es permetia menys.

Nascut en el si d’una família rica, relacionada amb un imperi empresarial tabacaire amb seus en països exòtics, el futur escriptor anava camí de ser advocat, catedràtic o diplomàtic, però el destí va voler que s’ocupara com a executiu en la mateixa empresa on havia treballat el seu progenitor. A Filipines, el ric hereu d’aqueixa família de notables i il·lustrats (a la qual pertany també la política Esperanza Aguirre), el poeta trobaria un edén amb joves natius. Miguel Dalmau, biògraf del poeta, va indagar en aquest aspecte de la seua vida per a escriure el guió del Cònsol de Sodoma (2010), pel·lícula espanyola en la qual el rol de Gil de Biedma és interpretat per l’actor Jordi Mollá i per la malmesa model, cantant i actriu Bimba Bosé en un dels papers principals, com Bel, la dona amb la qual Gil de Biedma va voler casar-se per a donar una aparença de “normalitat” a la seua vida d’home de negocis. El matrimoni es va frustrar per l’aparició d’unes fotografies que el mostraven en situacions compromeses.

En els seus dietaris datats entre 1956 i 1985, i en el seu Diari de l’artista seriosament malalt (1974), el poeta relata les seues experiències sexuals i amoroses, igual que en alguns dels seus poemes més cèlebres i reeixits, com a Pandèmica i Celeste. En els anys del franquisme ser homosexual estava mal vist, tant per la societat de l’època com pel mateix Partit Comunista, al qual Gil de Biedma va voler ser admés però va ser rebutjat, el mateix que va passar amb la seua candidatura a una plaça de docent.

L’AUTOR COM A LECTOR

El poeta i professor Dionisio Cañas, autor del pròleg d’una de les edicions de l’obra poètica de Gil de Biedma, assenyala que un dels trets que defineixen la seua identitat poètica és la seua condició de “poeta lector”, pel seu constant recurs a les al·lusions literàries. En nombrós poemes cita als seus poetes predilectes, com John Donne o Eliot i altres poetes en llengua anglesa que van ser les seues clares i confessades influències literàries. “El normal és no escriure, el normal és llegir”, solia dir amb aqueixa gràcia i lucidesa que els seus amics i coneguts recorden. Jaime Gil de Biedma tenia fama de bon conversador, tal vegada a causa de l’exercici del diàleg culte i brillant que practicava a casa, en companyia de la seua família. En la mansió on vivien folgadament ell, el seu pare i germans, es passaven les nits en blanc xarrant, menjant i bevent.

Malgrat tot, mai va ser un pedant letraferido, com tants altres. Malgrat el seu origen aristocràtic, alguna cosa que li pesava i li provocava mala consciència, per ser “senyoret de naixement” i sentir vergonya per “els pals que no li havien donat”, era un ser moral i socialment compromés. En la seua poesia s’adverteix un costat humà pròxim a la cultura popular que revela el seu afecte i solidaritat amb la classe treballadora. En La novel·la d’un jove pobre, descriu les misèries de Pacífic Ricaport, “pobre i molt sensible i bonic, a més, que és pitjor/sobretot als països/sense industrialització”. O en Mort d’Eusebio, un home humil, tal vegada un servent, amb aquestes paraules: “Quan només enteníem/ el somriure adorable de les teues dents brutes/ i les teues mans deformes com a pa/per a nosaltres, en la meitat del món”.

MON SEMBLABLE, MON FRÉRE

La poesia amb tints eròtics és potser el més rellevant en els prims recopilatoris publicats i en les seues antologies. També la que fa referència a les seues amistats amb membres del seu cenacle literari generacional, Carlos Barral, Goytisolo, Gabriel Ferrater, Jaime Salines. Sense oblidar els poemes que fan alusió a l’època que va patir en una Espanya buida de llibertats en la qual aquests poetes nous intentaven il·luminar nous rumbs, assetjats per la censura en molts casos. “Barcelona i Madrid eren una cosa humiliada/Com una casa bruta, on la gent és vella” (Anys triomfals”). La mirada irònica que dirigeix a vegades a si mateix, la llança sobre el seu propi país, en Apologia i petició, escrit en una forma medieval (sextina). Un poema social, dur que comença així:

¨ I què dir de la nostra mare Espanya

Aquest país de tots els dimonis

on el mal govern, la pobresa

no són, sense més, pobresa i mal govern

sinó un estat místic de l’home,

l’absolució final de la nostra història?

Amb el temps i la vellesa, el poeta va perdent tota esperança en un futur millor. I cau en el nihilisme i l’angoixa, el tedi vital que només poden mitigar el sexe i l’alcohol. Lluny queden arrere els dies joiosos de trobades amb els seus confrares escriptors i el fulgor lluminós de la carn que relata en Pandèmica i Celeste:

“El meu amor,

Íntegra imatge de la meua vida,

Sol de les nits que li robe.

La seua joventut, la meua

-música del meu fons-

somriu encara en la imprecisa gràcia

de cada cos jove,

de cada trobada anònima, il·luminant-ho”.

El desencantament es llig en No volveré a ser joven, un poema que ha sigut musicalizado i que se cita sovint: “Envellir, morir/ és l’únic argument de l’obra”.

Les premonicions de mort apunten en els seus poemes, molt abans que deixe d’escriure i es recloga amb “poca hisenda i memòria cap”, “entre les ruïnes de la meua intel·ligència” (De vita beata).

El poeta “cònsol” de Sodoma atrau per la seua capacitat d’emocionar. Walt Whitman, amb el qual té unes certes coses en comú, deia que qui tocava els seus versos tocava a un home. Llegir la seua obra, una de les fonamentals dins de la seua generació, és sentir el cos palpitant d’un ésser humà adolorit, a vegades indignat, altres vegades sensual i com ell deia, parodiant a Baudelaire, un “semblable”, un germà.