Les promeses que brollen en la ment amb motiu de la inauguració del nou any s’esvaeixen immediatament en l’instant en què un s’incorpora, madrugón mitjançant, a l’infame lloc de treball. Amb quina facilitat s’evapora l’entusiasme benintencionat amb què preteníem ascendir els primers esglaons, preciosos i enmoquetados, del recentment estrenat calendari. És veure-li la cara joiosa a l’odiós company —que ha cobrat tres pedreas i nosaltres cap—, i ensorrar-se fins a l’últim dels idíl·lics desitjos de redempció. És escoltar l’encarregada del taller com relata el seu magnífic viatge amb cursis moixaines, amb tots els minuciosos detalls dels seus opulents banquets, i sentir que la més agra i intens pesar ens escanya la gola amb arpes d’acer. Poden anar-se ja a la #mateix merda la intenció d’apuntar-nos a un gimnàs i el propòsit, ahir tan ferm, ahir tan sòlid, de no menjar una altra cosa que encisam i t

No obstant això, una coruscante idea es revela amb força en el desfavorit cap d’algun pobre ximple, i és aquesta idea, aclaparadora i original, la d’encarar el nou any amb flamants perspectives poètiques. El món sencer —reflexiona el merluzo amb ínfules artístiques— és un vast i bell llenç, i en ell podrem bolcar quanta bellesa trobem en el nostre quefer quotidià. La vida mateixa —continua sospitant aquesta ànima càndida, amb els ulls enrogits i el cor tamborinejant— és un excel·lent quadern de blanques i virginals pàgines. Tracem en ell, doncs, la més primorosa poesia.

I ix llavors al carrer el memo carregant a coll amb el seu arravatament líric. Es creua en el seu camí el mecànic, cobert de greix fins a les parpelles, encabronado perquè ha canviat sis olis aquest matí i no ha cobrat cap, i el ceporro li dedica uns versos de viva veu: «Mecànic del nostre barri, que amb els teus manetes deleroses fas sanar les tripitas dels nostres cotxets bufons…», i no rep una punyada perquè casualment passa per allí Joselito, el municipal. I a aquest precisament encamina ara els seus versos el poeta de nou encuny, i s’agenolla als peus de l’agent de l’autoritat, amb el pit ple de glòria: «Guardià de la pau, amorós sentinella de la nostra concòrdia, pilar infrangible de la nostra harmonia…», i poc falta perquè Joselito li dispare a boca de canó, però llavors recorda que es jubila dins d’any i mig, i mal assumpte seria posar-se ara a emplenar papers. L’atabalat poeta, que ha afluixat les regnes de la seua passió creixent, es col·loca després sota la finestra de Rosita, amor platònic que amb regularitat ha vingut menyspreant les seues lloances, i brinda en aquest punt el trobador noves estrofes a la dama: «Ai, Rosita. Desbocat batega el meu cor per un parpelleig lleuger dels teus ulls, permet que ansiós grimpe el mur de les teues virtuts…», li diu, a colp de guitarra. «Em vaig casar el mes passat, oncle merda, deixa’m ja amb els teus galimaties», respon Rosita en un to una mica menys poètic.

En aquest nou any que es desplega ja davant nosaltres, compare, tal vegada resulta exagerat adornar els dies amb plomissa poesia, però es fa indispensable, no obstant això, afrontar-ho sempre amb humor. No sols el nou any: també la vida.