Record quan, fa uns anys, amb motiu de la nominació als premis Goya de la pel·lícula Princeses, de Fernando León de Aranoa, l’actriu Candela Peña va introduir en la seua intervenció en la Cerimònia d’aquell any a una representant del Col·lectiu Hetera, el qual s’ocupava en aquells dies de la defensa dels drets laborals de les treballadores en el món de la prostitució, i a la qual se li va donar l’oportunitat de parlar d’això. L’actriu li va posar el fermall a aquesta intervenció amb un afectuós i reivindicatiu «Putes! Totes som putes!»

Donats els canvis, retorcimientos, girs ideològics, dissensions i col·lisions que s’han donat dins de l’ideari defensat al llarg d’aquests anys per l’autodenominada, dividida i molt patida (també cal dir-ho) progresia espanyola, hui aquest vertader exercici de reivindicació i llibertat haguera sigut del tot impossible i, d’atrevir-se algú a dur-lo a terme, li hagueren plogut galtades de tots costats.

La cerimònia dels Goya 2024 que vam poder presenciar ahir va exhibir, més que altres vegades i per simple acumulació, un múscul marcadament reivindicatiu. La guerra de Gaza, la violència contra les dones en el món del cinema, la contestació d’Almodóvar al xoriguer de V💩X, i fins i tot una inesperada defensa de la lluita contra el canvi climàtic per part de l’actor mexicà Gael García Bernal van ser, al costat de la merecidísimamente multigalardonada La societat de la neu, els vertaders protagonistes de la Cerimònia.

Portadora de quinze nominacions, la pel·lícula 20.000 espècies d’abelles, una altra de les favorites, representació del cinema independent i la qual tractava un tema tan del tot reivindicable en aquest moment com són els drets i identitat de la infància trans, es va portar finalment tres premis, els corresponents a Direcció Novella, Actriu de Repartiment i Guió Original. Però va resultar frustrant comprovar com, al llarg de la Cerimònia, la infància trans va estar del tot absent com a reivindicació, ningú que va tindre oportunitat d’agafar el micròfon en l’escenari es va atrevir a parlar d’ella, si més no simplement a esmentar-la.

Des d’aquestes lletres recolze i estima de veritat i de tot cor el mèrit que té el treball de la seua directora Estibaliz Urresola a l’hora d’entrevistar persones trans i a les seues famílies, de bussejar en aquesta realitat i de reflectir-la i mostrar-la al món el més fidelment possible. Una realitat social generalment ocultada, tergiversada i atacada en els mitjans i en l’esfera pública com és la de la infància trans.

Però en l’espai que brinda la Cerimònia com a altaveu a les més diverses causes socials i polítiques, sí que vaig trobar a faltar un poc més de valentia per part de la directora o de qualsevol membre de la sala que va eixir a l’escenari, perquè ningú va esmentar en cap moment a la infància trans, que és just el tema de què tracta -i molt bé, per cert- la pel·lícula. Potser per un impuls de mesura o seguiment de directrius imposades per a no eixir-se del «guió», en recollir el primer la directora no va esmentar en cap moment la paraula trans, referint-se d’una forma que se’m va antullar molt tímida a la importància de nomenar les coses. Sí que es va referir en els agraïments a noms ben coneguts en l’esfera trans amb els quals va poder comptar a l’hora de documentar la pel·lícula, però el fet és que no va nomenar el tema en concret en cap moment dels quals va tindre oportunitat d’utilitzar el micròfon. Va ser l’actriu Ana Gabarain la que, per una iniciativa individual que l’honra, va parlar de les persones trans a les quals ara entén millor, però la veritat és que en cap moment al llarg de tota la gala es va parlar d’infància trans. Només al final, la veu en off del locutor que presentava la cerimònia es va referir d’una forma quasi fantasmal a l’adolescència trans. Potser en un intent de remeiar la vergonyosa omissió del tema al llarg de pràcticament tota la cerimònia?

La sensació que em queda al final és la de frustració i d’oportunitat perduda. M’imagine una escena semblant a la qual va protagonitzar Candela Peña fa uns anys en la qual ahir s’haguera presentat a una vertadera xiqueta, xiquet o niñe trans per a reivindicar la seua identitat i els seus drets en TVE, una escena que en l’actualitat se’ns antulla ara com ara del tot impossible.

Naturalment, si ara mateix el poder l’ostentaren PPVOX haguera ocorregut el mateix, però simplement perquè la segregació, la falta de respecte i l’hostilitat i la guerra frontal declarada contra els drets de les minories identitàries i d’orientació, de forma a vegades dissimulada i altres utilitzades com a bandera demagògica, són part integral i genèticament substancial dels seus principis ideològics.

Però qui governa en aquest moment és el PSOE, RTVE depén del govern del PSOE, i el món de la nostra cinematografia depén i una gran part d’ell simpatitza amb el govern del PSOE, tenint clar a més que el feminisme ranci i ofensivament sectari que defensa el PSOE és tan transfòbic com qualsevol formació d’ultradreta, fins al punt que, per a defensar uns certs privilegis adquirits que no drets, porten anys atrevint-se a negar l’existència dels homes, dones, xiquets i xiquetes trans i persones no binàries. Una gran part del nostre món cinematogràfic i artístic es manté en silenci respecte a aquest flagrant atropellament als Drets humans, els uns per por, els altres perquè s’identifiquen plenament amb ell. I això cal dir-ho.

La cerimònia de lliurament dels Goya d’ahir va ser una oportunitat més de constatar qui estableix les regles i qui controla els mitjans, de l’estat actual de censura i autocensura ideològica en els mitjans i canals públics, i d’una palesa pretensió de militant biaix polític de cancel·lar la realitat que vivim en aquest moment, i també de l’esborrament sistemàtic al qual des de diferents sectors interessada i sectariamente partidistes se sotmet a les veritats incòmodes, entre ells l’existència, identitat i reclamació de drets de les Persones Trans.

A aquesta pretensió d’esborrament d’una realitat de l’esfera pública se’n diu cancel·lació, així i amb totes les lletres. Molt trist, lamentable, i també del tot previsible.