Jacques Prévert, en el seu immortal poema Bárbara, compte la història de dos amants que ell contempla en una vesprada plujosa en Brest. Ella, una desconeguda, va a l’encontre d’un home acollit en un portal. La flama pel seu nom (Bárbara) i es funden en una apassionada abraçada. El poeta pensa que tal vegada eixe home ha mort o ha desaparegut “sota aquesta pluja de ferro, d’acer i sang”. I llança la frase que encapçala aquest text: “Quina estupidesa la guerra”.
Si hui visquera (va morir en 1977, d’un càncer pulmonar) potser tornaria a repetir-lo o tal vegada escriuria altres versos per a lamentar la pervivència de les guerres en aquest brut món. Fa uns dies vaig escoltar amb estupor les declaracions d’un conegut filòsof francés en La nit en 24 hores d’RTVE, en les quals afirmava que no hi ha guerra sense víctimes civils i que en el cas de la massacre perpetrada per Israel a Gaza no hi ha un comptatge fiable de baixes col·laterals-és a dir, població civil, dones, xiquets, etc.-( el mateix diuen Buxadé, de VOX i l’ínclita política i opinóloga Pilar Rahola) i que , en tot cas, la pau i la coexistència dels dos estats, Palestina i Israel no seria possible si no s’erradica a Hamas a sang i foc i a qualsevol cost, com està ocorrent. El pensador, d’origen hebreu, jueu sefardita (Bernard Henri-*Levy) és conegut per les seues idees dretanes i per la seua immensa fortuna personal. I, com no, és un entusiasta defensor de la causa sionista.
Un altre filòsof, espanyol, està en la mateixa línia ideològica. Es tracta de Gabriel Albiac, ex afiliat al Partit Comunista i actualment alineat en els mitjans més ultres d’aquest país, com la tribuna de Jiménez Losantos i unes certes capçaleres digitals (El Debat) com a columnista.
És a dir, la guerra s’estén per altres mitjans, per la paraula i el logos i es polaritza entre esquerres favorables a la causa palestina i dretes a favor dels sionistes.
No m’explique com es pot justificar la guerra, també la de Rússia contra Ucraïna utilitzant arguments filosòfics o polítics.
Diu el sociòleg americà Jeremy Rifkin, autor de La Tercera Revolució Industrial i altres assajos que analitzen la realitat global des d’una perspectiva humanista i ecològica, que “cap ésser humà és una illa per a si mateix” i que el canvi climàtic, les pandèmies i altres catàstrofes ens han ensenyat que tot el que fem en aquest món afecta íntimament a tota la resta i viceversa (L’era de la resiliència, 2022). La factura entròpica d’un capitalisme extenuat i extenuant està davant els nostres ulls i ens enfrontem a la sisena extinció de la vida en la terra de la història.
Aprendrem algun dia la lliçó? M’agradaria saber què diuen d’això els filòsofs, els polítics i els opinadores d’un i un altre costat.