Encara que deteste la terminologia taurina, ho sent, però només em queda dir en aquests moments que ha arribat el moment d’agafar el bou per les banyes i plantejar les coses de forma claríssimament clara. Perquè no podem esperar més i perquè una ja està farta que qualsevol, a hores d’ara del segle XXI, es continue arrogant i exercint el seu no dret a parlar per mi, el seu no dret a suplantar-me, el seu inexistent dret a interpretar a la seua manera les aspiracions i reclamacions de les persones trans. Almenys, i mentre siga a la meua mà, jo no permetré que parleu per mi. Perquè una ja és major i ho tinc claríssimament clar. Sé qui soc, sigues què és el que vull i sé els drets que reclam i exigisc, aqueixos drets bàsics que encara em falten per a equiparar-me amb els de la resta de qualsevol ciutadà espanyol no trans, per a posar-me a la mateixa altura de qualsevol ciutadà espanyol cisgénero.
Mentrestant, també he arribat ja al límit d’escoltar cada dia, en qualsevol mitjà, a qualsevol pocavergonya o demagog de variada casta i pelatge que s’atrevisca a soltar-me en les meues oïdes que jo soc un capritx, que soc una moda, una malaltia i, en els últims temps, fins i tot d’escoltar un xerraire líder d’aqueixa crescuda, rància i sainetesca ultradreta espanyola, atrevir-se a telefonar-me a mi degenerada. Cridar-me degenerada a mi i a les persones LGTBI que dia a dia ens trenquem les banyes exercint el nostre activisme per a aconseguir arrancar un món millor per a totes nosaltres, i també per a la resta de la ciutadania espanyola.
Ho he llegit, i ho he tornat a rellegir: Hui, aqueixos dos pretesos professors, aqueixos dos pretesos psicòlegs que l’única cosa que exerceixen en els últims temps és el seu desvergonyiment oportunista al servei d’unes sigles, anomenats Marí Pérez i José Errasti (sí, els mateixos creadors fa poquet d’un sonrojante i malintencionat libel propagandístic antitrans per encàrrec titulat Ningú naix en un cos equivocat) han engiponat i publicat una nova andanada sobre el tema en una revista professional de psicologia. L’article (que no pense reproduir ací) no és res de l’altre món, no són més que els mateixos i repetitius conceptes presentats en el seu llibre, encara que ací tenyits d’un llenguatge més “professional”. No és més que el ja conegut, el mateix i futil discurs, una vegada més: per a aquests divulgadors del pitjor i més ranci «feminisme» de l’odi defensat pel PSOE continua existint la disfòria de gènere, les persones trans continuem estant malaltes, som moda i capritx, no existeix la infància trans, l’epidèmia del “contagi trans”, etc., etc., a part de que les persones trans no som més que una «ideologia equivocada». És a dir, els dogmes de sempre mil vegades desacreditats i rebatuts, però que a hores d’ara encara funcionen perquè continuen convencent a molts dels qui els escolten per primera vegada, o a aquells que l’única cosa que busquen és ser “convençuts”.
Sí, s’atreveixen a anomenar-nos ideologia just aquells que volen acabar amb la nostra existència en funció de la seua ideologia, nociva no sols contra una part de la població espanyola, sinó contra els drets de tota ella. Perquè intentar vetar a un grup d’éssers humans la propietat sobre els seus propis cossos i intentar convéncer a quants més millor que el que ells pensen és el que cal pensar no és més que enginyeria social digna del tan d’actualitat Dr.Goebbels, terrorisme ideològic utilitzat com a propaganda partidista, el qual els convé i els és del tot oportú agitar en aquests moments. Queda clar que ens hàgem davant el més pur acientifismo, actitud esgrimida per dos pretesos “defensors de la veritat”, en realitat guardians a sou de les més sagrades essències del dogmatisme més irracional.
I mentre les persones trans no contraataquem a aquest conglomerat fasci-feminista amb totes les armes possibles ficant, encara que siga a martilazos, al cap de tota la societat la nostra veritat, aqueixa veritat que no som ni més ni menys que éssers humans, no ideologies, els estem deixant el camp lliure a tots els nostres enemics, i poden perfectament arribar a guanyar la partida. I sí, ha arribat el moment de pronunciar la paraula. Perquè, ens agrade o no, això és una GUERRA. Les persones trans ens trobem immerses en una guerra contra la màquina de la mentida, una guerra de la qual depén la nostra pròpia supervivència com a éssers humans i ciutadans subjectes de dret.
En uns moments molt perillosos de possible involució com els que estem vivint ara mateix, amb l’amenaça d’una creixent ultradreta recolzada pels sectors i la maquinària mediàtica més poderosos de la societat espanyola, els activistes trans no podem permetre’ns ser confosos amb cap mena d’ideologia política, perquè no és això el que som. No podem mimetitzar-nos amb cap sigla política, no podem convertir-nos en el braç de doctrines o cossos dogmàtics que, sota la disfressa d’estar del nostre costat, l’única cosa que pretenen és utilitzar-nos per als seus fins; i molt menys podem ni devem sacrificar, de cap manera, els nostres objectius, les nostres reclamacions i les nostres exigències al programa d’un partit polític.
Hem de fer examen de consciència, hem de recapitular i reconéixer d’una vegada que el model d’activisme que les persones trans portem realitzant en els últims anys ha fallat i hem de començar a deslliurar-nos dels nostres lligams partidistes i ideològics que no han fet més que deformar la nostra imatge als ulls de la ciutadania espanyola, aquella que ens ha de secundar, aquella que encara, a hores d’ara, encara hem de guanyar-nos per a la nostra causa. Hem de revelar la nostra lluita com el que va ser sempre des d’un principi: una lluita social pels drets d’una part de la societat. Apel·le a tothom que em llegiu, ja que el que està en joc és ni més ni menys que el nostre futur, i en aquesta situació les actituds lleugeres estan vedades.
Ja n’hi ha prou de dir que les persones trans som un sentiment, no som aqueixa porqueria amb la qual se’ns utilitza i relega les nostres identitats a l’evanescent nivell del subjectiu. Ja n’hi ha prou de dir que som un constructe social, la ciència ha demostrat en els últims anys que en absolut som un producte de l’educació i l’ambient en el qual ens desenvolupem, sinó que tota identitat de gènere, cis i trans, es crea a partir d’arrels i condicionants biològics, a l’igual de la resta dels factors que conformen la personalitat de tot ésser humà, arrelats en la nostra pròpia constitució biològica (neurològica,genètica i hormonal). L’educació i l’ambient venen després i exerceixen la seua acció només a partir d’aquesta empremta biològica ja existent.
La identitat de gènere no és aqueix constructe que li agradaria a aqueix feminisme amb el qual, d’altra banda i si volem aconseguir alguna cosa i que la nostra lluita arribe a algun lloc, també hem de trencar llaços i lligams, ja que per la nostra pròpia experiència queda clar que intentar simbiotizar inútilment les nostres aspiracions a la ideologia i dogmatisme feminista ha demostrat ser una rèmora que ens impedeix avançar. La identitat de gènere de les persones trans és un fet biològic i hem d’assumir-lo, ens agrade o no. I també basar-nos en ell per a crear un subjecte polític realment sòlid creat a partir de veritats, i no de nebulositats i evanescències, o de preteses «veritats» que no són les nostres.
Què va passar amb la fallida i mal anomenada Llei Trans? A part de deixar fora a la infància trans, a les persones no binàries i la violència intragénero, en estar lligat el seu procés de desenvolupament a les vel·leïtats de determinat partit polític en el seu moment de cara majoria en el Govern d’Espanya, hem hagut de consentir la paranoia feminista que la paraula gènere haja quedat fora d’aquest document legal, creant així una contradicció amb les Lleis de les Comunitats Autònomes que sí que tractaven aquest tema i el cridaven pel seu nom, unes lleis d’altra banda molt més avançades que aquesta que ara com ara regeix els nostres destins a nivell nacional. En el títol preliminar de la mal anomenada Llei Trans es pot llegir «les persones transsexuals (d’ara en avant, persones trans)”, deixant fora amb manifesta intencionalitat a les persones transgènere, una part de les identitats de gènere que conformen la nostra realitat i a les quals també hauria d’anar dirigida la Llei. Continuant, la mateixa Llei parla de «identitat sexual i expressió de gènere», creant un nou i interessat conflicte amb les altres lleis autonòmiques que comentava abans. Només són uns pocs exemples de manipulació d’una llei, concebuda al principi com un document que havia de tindre una indiscutible utilitat, i les paraules de la qual s’han retorçat per a satisfer a tothom excepte a les persones trans.
Totes aquestes ambigüitats i ressorts amb els quals la judicatura podrà manipular l’aplicació d’aquesta llei al seu antull quan el veja convenient a nivell polític i ideològic, s’haurien pogut evitar si en lloc de basar-nos en falsos pressupostos ideològics i teories new age, la legislatura que tracta els nostres drets i el nostre benestar haguera apostat decididament des d’un principi per basar-se en realitats biològiques comprovades científicament, en suma, en la nostra realitat biològica.
La mateixa constitució d’aquesta Llei i la seua presentació final li dona als nostres enemics tots els arguments que necessiten, aqueixos mateixos arguments que es basen en el fet que som un sentiment, un capritx, etc. I ara som uns degenerats. Doncs bé, a mi no m’agrada ni em dona la gana que cap pallús amb tribuna política i mediàtica em cride a mi degenerada. Imagine que a cap altra persona trans us agrada. I ara sembla que aquesta gentussa pot potser arribar al Govern d’Espanya i pot derogar aquesta Llei que, a part de tots els seus errors, també regula alguns drets com ara la despatologización de les persones trans (eliminat el terme disfòria) i l’autodeterminació de gènere a partir dels 12 anys.
Potser en uns mesos aquesta llei ja no existeix, i el problema, més que la seua derogació, serà el que aquest fet significa: la desaparició de la legislatura espanyola de les persones trans, com si mai haguérem existit. Igualito que va fer el PSOE en la mateixa Llei amb la infància trans, les persones no binàries i la violència intragénero. Basant-se en altres arguments ideològics diferents, però com sempre i una vegada més, els interessos polítics i també uns altres més foscos, sobreposant-se als drets de les persones de carn i os. En resum, en aqueix cas tornaríem a la Llei Trans de 2007 i tornaríem a començar des de zero.
I què se suposa que davant aquest atac a la nostra identitat i existència hauríem de fer les persones trans?Com respondrem a aquest intent d’humiliació i d’anihilació? Potser la resposta és precisament el reclamar, elaborar i lluitar més que mai per una legislació sòlida a partir d’un subjecte polític sòlid, una llei contra la qual ningú puga utilitzar aqueixos arguments molt fàcils però efectius que en l’actualitat s’utilitzen contra nosaltres, una llei basada en la veritat objectiva i en les realitats humanes. Perquè les ideologies no tenen cap dret i els éssers humans els tenim tots, cal basar la nova legislatura en els drets i aspiracions bàsiques de les persones, en els drets i aspiracions de la ciutadania trans.
Ens toca fer un exercici d’humilitat i replantejar-nos les bases de la política i l’activisme que hem portat fins ara. Encara que ens coste, encara que ens faça mal. L’activisme trans ha de renàixer com un moviment social, polític però no partidista, fort i orgullós, representant d’un grup social tan antic com la mateixa humanitat de la qual forma part. Un moviment basat en realitats i no en evanescències ni en les sempre contraproduents aliances amb formacions polítiques determinades que, a més de quedar sempre demostrat que no porten a cap costat, també ens poden arrossegar en la seua caiguda.
Mentre les persones trans no acceptem oficialment i amb totes les conseqüències que la constitució del nostre subjecte polític depén d’acceptar la realitat dels nostres condicionants biològics i deixar de repetir, assimilar i defensar aqueixa estúpida i mil vegades rebatuda teoria new age del constructe social, se’ns continuarà titllant de moda, de capritx i de malaltia. Se’ns seguirà sense prendre de debò en els mitjans i a nivell polític, serem el no-res i com el no-res se’ns tractarà. I representants del pitjor desvergonyiment i del més obert oportunisme com aquests continuaran intentant pontificar i introduir la seua ideologia nociva tractant-nos a nosaltres d’això, d’ideologia.
Mentre la condició trans continue sent tractada des del punt de vista psicològic i s’obvie el biològic estarem donant ales a qualsevol per a dir sobre nosaltres tota classe d’aberracions. Cal tornar a la realitat i situar a la psicologia en el lloc que li correspon respecte a nosaltres, el treball de suport i no la pontificación sobre les nostres identitats.
Quede clar que la psicologia no és una ciència exacta i en ella existeixen moltes escoles, sovint contradictòries. Una dels seus vessants més desviats i nocives és la de les teràpies de conversió, tots sabem el que són. Però la pitjor forma de teràpia de conversió que existeix és la de donar-nos i fer-nos assumir una base identitària que no és la nostra, una identitat basada en la mentida i obligar-nos a engolir amb ella. O ens posem les piles en aquests temps en els quals potser hem de patir el més abjecte dels feixismes, o perdrem tot el dret a parlar al no basar-nos en unes bases sòlides. Es perdrà el concepte de persona trans i perdrem la nostra oportunitat de reclamar i exigir els nostres drets i una vida digna.
A les nostres mans està.