Que terrible i laberíntic estat, sense possibilitat d’entrellucar cap eixida, és aquell en què se submergeix una persona que resol posar fi a la seua vida. A un servidor, neci encomiable, que cavalca entossudit a lloms de la més rebel ironia, que difícil li resulta traçar unes línies amables quan s’aborda un assumpte tan greu, i vestir l’opinió de colors vius, i caure en la burla, en l’escarn, en la complaent acidesa d’un acudit.

El debat recurrent i estèril que examina la covardia o el valor a l’hora de prendre la decisió d’acabar amb tot, poc ajuda a aquestes pobres ànimes que no troben un altre remei que el d’apartar per sempre la mirada. Com no serà el sofriment d’algunes persones, quin no serà la seua desolació, que no se senten si més no dissuadides, encara que només fora per compassió, per la presència d’unes criatures, d’uns xiquets innocents que demà, desemparats, es convertiran en orfes. Presumim, en moltes ocasions, una aclaparadora tristesa, una enquistada soledat, una frustració emocional, tragèdies familiars pròximes com a probables causes o detonants, però caldria remuntar-se als més alts cims de la muntanya per a albirar, almenys amb una mínima claredat, el vertader abisme d’aquestes persones i els motius reals i complexos que van provocar la seua determinació.

Que poc consolen a una mare que ha perdut al seu fill en aquestes horribles circumstàncies les nostres paraules d’alé, paraules que rescatem del més atrotinat i compartit manual de la cortesia rutinària. Com extirpar de l’esquinçament d’uns pares el sentiment de culpabilitat, la punxant sensació que sempre podien haver fet més per retindre al seu fill. Ens lluiria més el pèl tal vegada si, com s’ha fet amb les xifres diàries de morts de la pandèmia, s’exhibira també tossudament el nombre de suïcidis. Visibilitzar el gran problema. S’apel·la a la necessitat de no contagiar una tendència, de no establir un efecte anomenada o dominó, de no suscitar la imitació, però un sospita, amb tot el dolor del seu cor, que l’estratègia és menys humana i molt més frívola: la d’evitar molestar a una societat voluntàriament immadura que ho aposta tot al somriure permanent, al story de la xarxa social, a transitar aqueixos espais virtuals on només compta fer gala patèticament de continu i irreal entusiasme, per artificial i palmari que resulte: “No moleste vosté amb aqueixes xifres luctuoses, permeta’ns gaudir del cap de setmana assolellat, de la fotogènica cervesa. Fique’s vosté els morts on li càpien, desbaratadors”.

Quan per una ferida oberta de la premsa apunta ocasionalment aquesta incòmoda xacra del suïcidi, donem carpetada sumària en la barra d’un bar amb dos oportuns acudits de províncies i tres adequades etiquetes. Palmada en la taula, filosofia de pa sucat amb oli i posa’t la penúltima, José Luis. Que fàcil s’acovardeix l’aigua quan no plou. Però, ai, amic, quan venen tortes, no sempre s’aconsegueix mantindre la barca a flotació. La vida és bella, però massa fràgil. La ment de l’ésser humà és meravellosa i capaç de les més enlluernadores proeses, però les entreteles del seu cor són prou vulnerables.