Ser qualificada com a “pensadora” i referent generacional als 22 anys d’edat no és moc de polit. Al seu haver un poemari, dues novel·les  i un assaig (Després del trans) que ha sigut un èxit editorial. Si més damunt es tracta d’una activista trans i figura capital de l’esquerra “queer” -si se’m permet el terme- Elizabeth Duval és tot un portent. Va eixir a la palestra dels mitjans quan als 17 anys va ser entrevistada pel famós periodista Fernando González,  Gonzo,  en La Sexta,  per a relatar els avatars del seu viacrucis com a persona transsexual. El llavors adolescent,  diagnosticat de disfòria de gènere i que ja havia decidit canviar de gènere i dir-se Elise, referia el tracte “inhumà” patit tant en el seu centre educatiu com en els centres de salut de la Comunitat de Madrid que en aquells dies tractaven aquest tema espinós, on una psicòloga va arribar a advertir-li amb la possibilitat del suïcidi si s’atrevia a revertir el procés que contra tota opinió, vent i marea, havia decidit emprendre. En aquella entrevista, que es pot visitar en You Tube, apareixia també el pare de Elise contant la història i afirmant que ell estava disposat a fer costat al seu fill en la decisió. Al principi, va sospitar que aquest era homosexual, però després  va saber que Elise anava més lluny encara, però no li va importar.

EL FESTIN D’ELIZABETH
Elizabeth Duval, abans Elise, se’n va anar a París a estudiar Filosofia en La Sorbona. El relat de la seua estada en aqueixa ciutat l’ha bolcat en una espècie de diari inclassificable -meitat ficció, meitat realitat- on ella es despulla completament, encara que deixa “en coulisse” alguns aspectes de la seua biografia. No vaig agafar alguns detalls escabrosos, inclosa la seua medicació periòdica per a detindre el desenvolupament hormonal propi del seu sexe. Es diria que malgrat estar situada l’acció d’aquesta “novel·la-dietari” al París contemporani, el dels “gilets jaunes” als carrers contra Macron i la França com a civilització start up (en paraules de l’autora) el seu escenari és atemporal. Podria ser el mateix París que va viure Chirbes o el que vaig poder viure i patir jo mateix en els meus anys d’estudiant.  La ciutat fascinant manté el seu encanteri que sedueix especialment als que estimem la cultura i els ambients bohemis, en aqueix escenari grandiós i replet de grans monuments, avingudes traçades amb l’esquadra elegant de Haussmann, museus, teatres i cafés. I també amb la “foule” que de temps en temps assola aqueixes avingudes i barris amb l’estendard de la protesta i l’anarquia. La jove estudiant alterna les seues classes exàmens universitaris amb la seua participació en les protestes. Encara que no se sent del tot identificada amb els jupetins grocs, que provenen de variats sectors socials i polítics, creu que per origen de classe li desperten una certa solidaritat. La mare de Duval era una “Kelly” que va treballar tota la seua vida en precari, en eludir els seus ocupadors l’obligació d’incloure-la en la seguretat social. La relació familiar apareix ací una mica desdibuixada. La jove Elizabeth s’ha emancipat prematurament, de la mateixa manera que ho ha fet en canviar d’identitat i de gènere. El seu afecte pels seus es manté en una certa ambivalència: els estima, però viu millor sense ells i a la distància.
Tot el seu afecte es bolca -com ocorre amb la majoria dels joves de la seua generació- cap a la companyonia amb els seus amics i companys.  Amb ells beu, fuma, fa l’amor també, i gaudeix de la llibertat que li proporciona viure a la ciutat fetitxe dels llibertaris que en aquest món han sigut.
París es desplega com a teló de fons en el relat on va desenvolupant -entre sesudas reflexions en el galimaties de la seua disciplina teòrica i llargues transcripcions de diàlegs guasapeados- la seua experiència existencial. L’amor, més amb dones que amb homes, la política, en la qual creu i descreu, i els plaers viciosos al seu abast (tabac, algunes delicatessen franceses, va vindre del Lidl) són part de les pàgines de Reina, 160 pàgines en l’edició de 2020 de Cavall de Troia, que Elizabeth Duval va desgranant en l’espuma dels dies parisenses.
Per quina Reina? L’explicació ja ve des de la primera pàgina en la cita d’un famós pensador gal. I la va desenvolupant Duval al llarg d’aqueix temps narrat a una “lectora”, interlocutora femenina, exclusivament,  perquè és l’única que pensa que pot establir una certa connexió amb l’autora. “La literatura és sempre el versemblant, lectora: mai l’autèntic”. “T’adones de la tremenda distància que pose entre mi mateixa i les paraules, les meues paraules, les meues?” (Pàg. 138, Op.Cit.) Tal vegada deixa entreveure que la seua complexa personalitat és dominant, egoista, monstruosa a vegades. La Reina d’espases és així: dura, combativa, autoritària . En la figura de la baralla, un ocell creua el cel. La Reina està sola, els seus pensaments són obsessius. És una dona independent, la seua rectitud i do de comandament l’allunyen dels afectes. Així li ocorre a Elizabeth, la que sempre sap el que vol i desitja ser. Egocèntrica i despietada, una femella masculina o un home femení.
“Tinc por de no ser capaç d’estimar a ningú”. I parlant d’ella en tercera persona (quasi sempre) ens revela la seua turmentada psique : “Es concep com una persona extraordinària per si sola, per la qual cosa no arriba a entendre què podria aportar-li a una altra persona estant amb ella. Ni què podria rebre a canvi. Sexe? Plaent, però no satisfactori. Amor? No pot viure sense qüestionar-se que això existisca. La concepció que  té Elizabeth de la gent és, en el fons,  bastant utilitarista. Si poguera veure’s des de fora  i tinguera els suficients escrúpols , segurament asseguraria ser una criatura absolutament aterridora” . “Elizabeth seria enormement feliç en la singularitat de si mateixa, si poguera abastar el món, embolicar-lo sencer i ser el món la sang en les seues venes  i les seues venes el món en si mateix”.(Pág.145. Op.Cit.).
La Reina Duval ataca de nou amb un llibre on critica a la melancolia “de l’esquerra” i assenyala a la “nostàlgia reaccionària”. Un pes mort que li impedeix arribar a ser coherent i unir-se per a aconseguir el poder. Aqueix poder que anhela la Reina, de veu ronca i gestos delicats, que apareix en les pantalles com a analista política, per a indicar-nos amb les seues gràcils mans on estem fallant i què hauríem de fer.
Ullet amb aquesta monarca que ha vingut del fred i del món queer. Donarà molt a parlar.