Fins al més sagrat i immutable es torna líquid en aquests temps turbulents, ja ho va deixar clar el famós sociòleg Zygmunt Bauman. El pas del temps tendeix a modificar, a erosionar, a canviar les coses.

El cosmos alacantí no és un món apart i aquesta llei inexorable que va enunciar Parmènides també li afecta: tot flueix.

Els alacantins es van sobresaltar en conèixer la notícia: l’Església està valorant traslladar la relíquia de la Santa Faç del monestir on ha estat custodiada durant més de 500 anys. Tindrà els seus motius la diòcesi d’Oriola-Alacant, no és el meu objectiu valorar-los avui ací.

Desitge abordar la qüestió des d’un altre angle, des del seu vessant identitari i antropològic. Totes les comunitats humanes necessiten símbols, imatges, icones en els quals auto-reconèixer-se. Aquests objectes encapsulen relats compartits que permeten unir a la pròpia comunitat i comunicar als altres qui som.

La ciutat d’Alacant, malgrat ser una vila poderosa des de temps remots i capital d’una pròspera província des de 1833, no compta amb massa icones d’aquesta naturalesa. En poderós contrast la propera Elx exhibeix la seua famosa Dama ibèrica, el seu palmerar i la seua medieval representació sacra del «Misteri d’Elx».

A Alacant se solen usar l’esplanada i el castell de Santa Bàrbara com a logos de la ciutat. Sense menysprear a aquestos dos referents, en la meua opinió la Santa Faç té un potencial simbòlic únic i és un objecte molt lligat a un episodi clau en la història de la ciutat.

Coneguem breument el context en el qual apareix aquest llenç amb la cara de Crist per la terreta alacantina. En el ja llunyà segle XV, el sacerdot de Sant Joan d’Alacant Pedro Mena torna de Roma amb el llenç, que ja havia revelat ser miraculós a Venècia.

En 1489 s’usa ja com a objecte invocador, amb l’objectiu en aquest cas de demanar pluja, tan necessària sempre en les nostres àrides comarques. Seguidament se succeeixen diversos miracles relacionats amb la Santa Faç. Precisament l’any següent, 1490, li és atorgada a Alacant el molt rellevant títol de ciutat pel rei de la Corona d’Aragó Ferràn el Catòlic.

Aquesta egregia distinció no se solia atorgar a ciutats sense seu episcopal. Alacant no comptava amb ella i va tardar molt a veure declarada Catedral a l’església de Sant Nicolás. No obstant els Reis Catòlics van valorar la gran rellevància d’Alacant, que destacava per la seua rica horta i el seu potent port.

No és casual que tots dos esdeveniments, l’aparició d’un objecte sagrat que posava a Alacant en el mapa de llocs d’importància religiosa destacada, i la concessió del decisiu títol de ciutat, es donaren en dos anys consecutius, 1489 i 1490 respectivament.

Alacant va ser conscient que passava a ser una població d’un major nivell i la Santa Faç feia tangible aquesta nova grandesa, la concretava en un objecte tangible i permetia als ciutadans de la ciutat reconèixer-se en una imatge única.

Més enllà que creguem o no en la veracitat del miracle, lògicament qüestionada per molts en el segle XXI, i que nombroses de les aproximadament 300.000 persones que realitzen el romiatge des del centre d’Alacant al monestir on es conserva la Santa Faç peregrinen realment per motius únicament lúdics, al meu entendre els alacantins, tant d’esquerra com de dreta, haurien de lluitar per mantenir aquesta tradició i açò passa evidentment per aconseguir que la relíquia romanga en el lloc on s’ha situat durant segles.

Els alacantins han expressat clarament la seua opinió i els polítics de totes les formacions haurien d’arribar a un consens per a pactar sense fissures un acord amb l’Església que permeta al llenç quedar-se en el monestir.

Alacant demostraria així la seua fortalesa cívica, el seu orgull i la seua cohesió com a comunitat, mobilitzant-se per a defensar i prestigiar una de les seues tradicions i imatges més representatives. La Santa Faç, qüestions religioses a part, uneix a la ciutat i li permet, en recordar la seua història i importància passades, projectar-se cap al futur amb grans perspectives de millora.

.-.-.

Què t’ha semblat l’article?,segueix-me en twitter en @Alicantinismo i comenta’m el que vulgues en hola@antonioadsuar.com