Les tendres persones que habiten feliçment aquest país senten un profund i sagrat entusiasme per l’esport. Per gaudir de l’esport a través del televisor, es comprén. Que extraordinàries i profitoses sessions d’intensa activitat física hem dut a terme, històricament, arrepapats dolçament enfront de la tele. Hui, enfront del flamant panell de setanta-cinc polzades —si el seu televisor és de menor grandària, atenga bé, és vosté irremeiablement un pària, un zero social a l’esquerra, o pitjor encara: un pobre—. Que magnífica i saludable tradició, la nostra, la de contemplar amb inflamat goig i elevats escarafalls, i britànica puntualitat, les grans cites futbolístiques, els ínclits tornejos tenístics, les trepidants sessions olímpiques, repantigados còmodament en el sofà de tres places. Si això no és vertader amor per l’esport, apaga i anem-nos, Mari Carmen. Ai, si haguérem rematat nosaltres aqueixa pilota… Però aqueix tipejo és un talòs, què se li farà.

Així mateix, es deshojan ara romànticament les hores mortes del dia mentre acariciem amb el dit, com a insignes necis entronitzats en butaques, les pantallitas dels telèfons. Dediquem vesprades senceres a consumir frenèticament inacabables sèries de televisió, amb la cautelosa provisió de tres caixes de galetes sobre els genolls. Afavorim diàriament, amb sorprenent tenacitat, un projecte que desembocarà, invariablement, en una inevitable i tràgica conclusió: l’obesitat. Per a alimentar una falsa imatge de vida higiènica, es fomenta l’esport virtual. Algunes persones s’empolainen a consciència per a la foto amb destellante roba esportiva, i a una altra cosa papallona, a l’entrepà de cansalada viada. La grotesca bola de neu de la catàstrofe descendeix amb alegria muntanya a baix, irrefrenable i salvatge, derrocant al seu pas els imaginaris obstacles de l’autoengany, i ens aconsegueix tard o d’hora, indefectiblement.

“Alguna cosa caldrà sopar”, sublim i quotidiana sentència, frase lapidària de fort llinatge. Ara bé: una poma no, que avorreix. Llance vosté amb alegria sis quilos d’arrebossat en el hirviente oli de la paella, a les imprudents onze de la nit. Què seria d’un decent pati de veïns sense la tradicional aroma, sense el sonor crepitar nocturn de la fritanga. I per a postres —perquè sense postres tota existència es torna penúria—, mig quilo de gelat en terrina. I a dormir. Es normalitza el sobrepés, s’aplaudeix, es victoreja, s’arranca a bocades l’estigma: cuide’s vosté d’ofendre a la parròquia, que li trauran els ulls. Hem passat de l’arruga és bella al michelín és bell. “Jo no estic gros, idiota, és la meua constitució”. Sí, la del 78.

Assistim perplexos a l’espectacle creixent d’una descomunal i inquietant qüestió de salut; no es tracta de la conveniència de travessar-se o no una orella amb un anell de llautó, és una mica més seriós. No obstant això, ens preocupa incomodar amb advertiments inoportuns, quan el que realment hauria d’imperar és la prevenció de dramàtics problemes futurs, derivats de l’alarmant sobrepés: diabetis, hipertensió, malaltia coronària… Isca vosté a caminar una hora al dia, aconsellem tímidament. Ens responen immediatament amb agre somriure: “Que camine, senta vosté, la seua santíssima mare”.