No estem preparats per a la mort, ni la pròpia ni la dels més pròxims. Ho vaig poder comprovar, una vegada més, quan en mostrar la pàgina de Wikipedia de Consuelo Jiménez de Cisneros a un amic professor, xilè com jo, vaig poder veure amb estupor que es parlava d’ella en passat (“va ser”). No feia ni una setmana que havia canviat amb ella les meves impressions sobre un dels seus vídeos a través del WhatsApp. Sabia també que s’havia desplaçat a Galícia per a passar vacances i me la imaginava gaudint de la família i dels balsàmics aires galaics. Li venia bé, vaig pensar quan m’ho va dir, perquè sempre m’havia sorprès la seva activitat que qualificaria de frenètica, difonent la seva saber magistral en xerrades, escrits i actes socials i literaris. Vaig conèixer a Consuelo en una primera reunió de col·laboradors d’aquest mitjà, fa ja un parell d’anys i des de llavors vaig mantenir una relació distant en el físic però activa a través de missatges. Només vaig tornar a veure-la una vegada, en una de les seves xerrades en la seu universitària, on vaig poder admirar el seu afany pedagògic i el seu incansable, generós lliurament, al públic que la seguia amb justificat interès.
Se’ns ha anat la mestra, divulgadora, bloguera (El Cantarano) i ens ha deixat literalment “desconsolats”. Fa uns dies, com deia al principi, vaig contestar a la seva intervenció on llegia versos d’un dels seus poetes predilectes, del seu estimat Segle d’Or. Parlaven de l’amor i de (prenguin nota, perquè és premonitori en un cert sentit) “la immortalitat de l’escriptura”, que per al poeta era “l’únic consol”. Li vaig respondre llavors que per això es deia ella així. Em va posar un corazoncito vermell, que guardaré allí sempre.
Hi haurà temps perquè altres amics i gents que la van conèixer, afortunadament per a ells, més que jo, facin un homenatge a la seva figura. Perquè era, com he dit, generosa en més d’un sentit, i malgrat que ella i jo estàvem en les antípodes quant a ideologia, va tenir la gentilesa de publicar els meus poemes i els del meu pare, ja mort. Si existeix un cel dels poetes, allà espero que es trobin tots dos, segurament tindran molt de què parlar. Jo, des d’aquí a l’eternitat, de moment, els envio una abraçada.