És una aspiració recurrent, és un desig secret, un anhel embolicat en pudor que amaguem sempre als altres, un afany irracional que mai confessaríem. La pretensió de convertir-nos en superherois, en herois domèstics que realitzen gestes sobrenaturals i quotidianes. És, en fi, l’apogeu de la més patètica imaginació. Com revelar als nostres amics tal fantasia? Com comunicar a la nostra parella que sovint somiem desperts amb tals proeses? Quin seria l’instant oportú? L’hora del sopar, mentre contemplem inerts la pantalla del televisor? En tant que arrosseguem el dedito sobre el cristall del telèfon, abandonats estúpidament en els racons del sofà? A la nostra parella, jutge implacable, que censura severament fins i tot el nostre costum de baixar el fem en pijama. Com confessar-li, doncs, la nostra ànsia d’atresorar superpoderes? No és en absolut desficaciat anticipar el seu sonrisita rivetada de menyspreu, els bufits, els seus ulls en blanc, la ganyota odiosa, el desviament interessat de la conversa cap a coses importants, urgents, realistes, com ordenar el traster o decidir el regal de la seua mare.

Transformar-se a voluntat en un superheroi anònim, quan l’ocasió el requerisca, posseeix avantatges infinits. En eixos tan habituals moments en què un malvat fa sonar el clàxon, interrompent la nostra lectura, que bonic seria enfundar-se un vestit negre i botar des de la finestra amb esvelta posa, i aterrar d’una sabatada sobre el vehicle, fent esclatar els cristalls, i traure al conductor a mamporrazos per la finestreta, i sacsejar-li alegres trompades com a una estora. En eixos llances desgraciats en què tan preciós resultaria comptar amb un dinerillo extra, que magnífic seria ocultar-se després d’un antifaç blau turquí i acomiadar de sengles guantazos als vigilants de la porra, i rebentar la cambra cuirassada del banc d’un papirotazo, i guardar en un saquet uns manolls de llisos bitllets: ah, qui no mereix estrenar un cotxet nou, amb la d’hores que passa un doblegant tovallons i rascant la planxa, escampant les miques de la seua ànima pel sòl enrajolat del menjador. Que bell seria embotir-se en unes malles porpra i adornar-se amb una capita encarnada, i ascendir els cels amb un graciós bucle en el front, i aparéixer, com per art de màgia, al balcó de la Patri, i rebre dels seus llavis sorpresos el més dolç bes i de les seues mans la més amorosa carícia. I arrabassar després sense cap temor, de les peülles del marit, l’escopeta amb què ens apunta.

No obstant això, lluny d’aquesta puerilitat, quants vertaders superherois existeixen al voltant de nosaltres en el món real, tan discrets, tan inadvertits entre el soroll i la insaciable neciesa de la multitud. Que admirable poder el d’eixa persona que ha aconseguit somriure a la fi després de la mort del ser estimat, o el d’eixe amic incondicional que ens ajuda a tancar les ferides, o el d’aquella mare que, no tenint ja per a si mateixa un motiu d’alegria, sembra el dia a dia del seu fill amb infinites mostres d’immens afecte.