El pitjor que pot fer un actor és sobreactuar. Més encara, si després de cometre aqueix pecat capital el histrión esgrimeix a la mà culpable ni més ni menys que un Óscar. Diuen que el model humà per a l’anhelada estatueta daurada va ser un actor mexicà, famós no solament per les seues aparicions en la pantalla sinó pel seu esperit guerrer, ja que havia cavalcat amb les hosts d’Emiliano Zapata.

Semblants apart, entre l’Óscar mexicà i l’ànim bel·ligerant de l’actor que sobreactuar en la gala posant de mascle alfa, també sobreactuen en el nostre entorn els polítics, tant els que ens governen a diversos nivells, com els de l’oposició. Vegen, si no, la tremenda sobreactuació  dels protagonistes del duel de titanes del PP que va acabar amb un destronat i crivellat i amb la rival ferida, tal vegada de mort política, dessagnant-se pel costat de les males pràctiques, per no dir corrupteles. Ací hi hauria presumpció d’innocència, per descomptat, però no per l’estreta senda on passa la lògica, el sentit comú i la prudència, la mateixa que havia de tindre la dona del Cèsar segons els antics.

Sí, ja em diran els del “i tu més”, que tenim casos de tràfic d’influències o coses encara pitjors en la Comunitat Valenciana. Mals actors, ja he dit més amunt, n’hi ha a tot arreu.

Sobreactuen també els que aboquen rius de llet i muntanyes de vegetals quan veuen amenaçats els seus escanyolits interessos i en comptes de rebel·lar-se contra el sistema que els fa dependre dels grans taurons de la gran patronal del transport les prenen contra altres assalariats i contra nosaltres, els consumidors en general.

Sobreactuar, abocant rius de sang innocent de joves, ancians, dones i xiquets l’inquilí del vell palau dels tsars. Basta veure a aqueix president, que va camí de ser vitalici, avançant per llargs corredors encatifats i adornats ricament, movent compassadament peus i braços com un lluitador que va camí del ring entre aplaudiments dels seus seguidors. Diuen que aquest home va voler imitar a un agent secret de pel·lícula quan va estar en el KGB. Pot ser que ara també estiga intentat imitar a Chaplin en el seu rol de gran dictador. Li falta el globus terraqüi i el bigotillo, però també la gran capacitat del famós comediant per a realitzar tota classe de piruetes davant les cambres sense perdre la qualitat actoral ni fer el ridícul, és a dir sobreactuar. Que és el que fa aquest pèssim vilà de sèrie B, quan es vist de judoka, de Cocodril Dundee o de Doctor No o profereix amenaces amb el seu musell d’ofidi.

Ara tenim un nou actor en la política nacional, vingut del nord plujós i fred, alguna cosa que sembla haver influït en la seua figura, actitud corporal i gestual. Moderat, diuen alguns d’ell, “morigerat” escric ací, per a emprar un terme cada vegada menys emprat en la nostra llengua, ferida de mort pels quals parlen spanglish a tota hora en els mitjans dient “engagement” i altres palabrejas de fàcil traducció a la nostra llengua però que queden bé, pel que sembla, perquè sonen a llenguatge tècnic “modern”. Sobreactuaciones, una altra vegada. Perquè, tornant a aquest actor, galaic per a més senyals, ha canviat la seua màscara impenetrable per la del pistoler al Clint Eastwood , que repta amb accent ferm: “Ha arribat Sartana, embene la pistola i compra’t la tomba, President.”.

Cuidadín (amb permís de Chiquito, a qui Déu guarde en el cel dels còmics sobreactuados, però genials) amb les sobreactuaciones. El cementeri de la ciutat sense llei de l’Oest (quasi escric “western”, quin dolent costum) està ple de mals actors. Demane l’Óscar per a Zelenski , que en el seu numantina pel·lícula d’horror bèl·lic no sobreactúa gens sinó més aviat al contrari, ens dona mostres de com ha d’actuar un governant en les condicions més adverses, amb cremor continguda i valentia.