Sonia Megías: “L’aprenentatge de l’art, com el de la vida, només pot ser per contagi”

Sonia Megías es considera compositora i des de fa huit anys també cantant. En ella conviuen les disciplines artístiques de la música, la posada en escena, o les belles arts, la qual cosa li dona recursos per a dissenyar partitures gràfiques, escultòriques i audiovisuals on implica el públic, i en les quals concep la música com a eina de trànsit espiritual.

Fins i tot sent d’Almansa, des de 2019 s’ha fet alacantina. Es troba feliç. Ha viscut en ciutats grans com Madrid o Nova York, però ara necessitava un lloc tranquil per a inspirar-se i compondre: inicialment va ser Altea i ara és Santa Pola. La presència de la mar s’ha convertit en un element essencial per a ella.

Pregunta: Eres compositora però també improvisadora.

Resposta: Improvisar és una canalització directa, sense lligams. Improvisar és parlar, i el llenguatge de la música és necessari parlar-ho, no llegir-lo o memoritzar-lo com se’ns instrueix en el món acadèmic, tan ple de dogmes. És important que el llenguatge musical ens done ales per a ser capaces d’expressar el que som, i no per a imitar a uns suposats ‘grans mestres’ que no tenen res a veure amb la nostra realitat quotidiana.

P: Explica’ns el teu titular “L’aprenentatge de l’art, com el de la vida, només pot ser per contagi”.

R: No sols per contagi, sinó també per irradiació. Un ofici s’aprén d’algú que l’irradia, que el coneix a fons, que li entusiasma i que porta anys exercint-lo. Algú irradia allò que fa de veritat, en el que creu, al que s’entrega.

Com a compositora he pogut aprendre de molt a prop amb professors amb els qui he conviscut fins i tot en la mateixa casa, com va ser el cas de Juan María Solare en Colònia, de Bunita Marcus a Nova York o de Pauline Oliveros a Kingston. Observar què fa un compositor des que s’alça fins que es fica al llit, què desdejuna, com vist, com escolta els assajos de les seues obres, i un gran etc. Això és aprehendre, en el sentit ampli de la paraula.

P: Codirigeixes al costat de la poeta Eva Guillamón el que tu dius el ‘ensemble de geometria variable’ Dúa de Pel. En escoltar-vos, a mi em va semblar sobretot una proposta màgica. El vostre últim disc és ‘Fusta d’ocell’.

R: Presentem el nostre últim treball discogràfic fa un any a l’Auditori Nacional de Música, al costat del marimbista Miguel Ángel Real, el percussionista David Mayoral, María Ruiz al contrabaix i dos alacantins al so i les llums: Kevin Adkinson i Saoro Vicedo.

Dúa de Pel és principalment un duo vocal, però ens encanta actuar amb altres músics, per això això de ‘geometria variable’. En aquest moment, i pel 110é aniversari de la Banda Simfònica Municipal d’Alacant, tenim un projecte a mitjà termini de cantar en el ADDA al costat de la banda i amb projeccions d’obres pictòriques de María Dolores Mul·là.

P: Dirigeixes a Alacant el CoroDelantal i en aquesta línia supose dirigeixes també l’editorial de música EdicionesDelantal. Conta’ns la història d’aquestes propostes.

R: Durant la meua estada de quatre anys a Nova York, primer treballant com a compositora i copista, i més tard gràcies a la Beca Fulbright, vaig crear el CoroDelantal, una iniciativa d’experimentació vocal que em va permetre posar en pràctica les meues partitures més multidisciplinàries: partitures gràfiques, tàctils, comestibles, vídeo-partitures… En una galeria del SoHo vaig realitzar en 2011 el meu mi primer Mono+Graphic, que va ser una exposició d’aquestes partitures amb la intervenció del cor. L’editorial la vaig crear a Nova York aqueix mateix any, cridant-la originalment DelantalEditions; hui la continue com EdicionesDelantal en la meua seu de Santa Pola.

P: Parla’ns del teu fanzine ‘LaVidaenMúsica’. Quina és la seua missió en el sector?

R: En complir 40 anys el juny passat em vaig posar com a desafiament crear una comunitat en línia d’aprenentatge. Una mescla entre classes de música, xarxa social i blog personal. Vaig posar una quota de subscripció (des de 2€ al mes) perquè em sembla necessària la implicació material a manera de micro-mecenatges i perquè preferisc no incloure publicitat.

La fanzine compta amb set seccions, que passen per entrevistes a persones fascinants, vídeos muts surrealistes, cròniques sobre altres disciplines artístiques o la confessió dels meus processos creatius. L’adreça web és Lavidaenmusica.es

P: He conegut el teu compromís amb les persones amb diversitat funcional: vas ser ambaixadora del festival ‘Una mirada diferent’ del Centre Dramàtic Nacional; vas crear una eco-cantata per a l’Aula Social del Teatre Real anomenada ‘Som naturalesa’, en la qual van participar persones amb autisme i síndrome de down; has realitzat diversos ‘Tallers de cossos sònics’. D’aquest assumpte en quin moment estàs?

R:Vaig treballar molts anys amb la música com a vehicle per a la integració en persones amb diversitat funcional. Molt bella aqueixa labor. L’últim projecte que vaig realitzar va ser en 2019, abans de la pandèmia, amb el meu VIII Mono+Graphic en el Centre Cultural Conde Duque (Madrid), en el qual va participar el Psicoballet de Maite León al costat de Rosa Torres-Pardo o el Cor de Joves de Madrid. Des que em vaig vindre a la zona d’Alacant no han sorgit més activitats referent a això, però estic oberta si alguna associació desitja realitzar un taller de cossos sònics o similar.

La música ens ajuda a percebre’ns com una sola cosa. La música unifica. Vaig tindre la sort de dirigir al Cor i l’Orquestra de la Dignitat al març de 2014, com a concert final de las Marxes de la Dignitat, amb més de 1000 persones en el cor i l’orquestra i més de 2 milions en el públic, en la Plaça de Colón (Madrid). Mai vaig estar enmig d’una experiència més catàrtica que aquella.

P: Tens també un compromís amb la igualtat: has rebut diversos homenatges pel teu treball com a dona emprenedora, has treballat molts anys per al cor feminista de Madrid, has escrit l’únic ‘Stabat Mater’ feminista de la història de la música.

R: Vinc d’una família de dones molt fortes. La meua bestia era la delegada de Secció Femenina a Almansa, la meua mare és empresària i ha presidit diverses associacions, només per posar-te alguns exemples. Quan vaig marxar a Madrid vaig conéixer a dones puntals dins del feminisme, com a Iaio Herrero, Laura Mora, María Bustelo… amb les quals continue mantenint amistat.

La música, com tants uns altres, és un sector masculinizado. És necessari que les dones ocupem un espai de lideratge. M’agrada molt veure que a Alacant el sector de la cultura està liderat per dones com Rosa Castells, Gertrud Gómez, Pilar Tébar o Mª José Cerdà, que em realitzen una labor admirable. I sí, el meu Stabat Mater feminista va ser un encàrrec de l’Ajuntament de Madrid sota la legislatura de Manuela Carmena.

P: En 2022 vas participar amb un concert monogràfic en el Festival SoniArt en el MACA. Com et vas integrar mentrestant saxofon contemporani?

R: La proposta de SoniArt va sorgir de dues trobades prèvies amb José Antonio Antón Suay: el primer va ser fa 15 anys, perquè va formar part de l’orquestra en la meua obra La mitad del camino, en el Teatre Regi d’Almansa; la segona trobada va ser en 2020 en el ADDA, en el Festival Ensems / Festival Contemporani d’Alacant, en què la Banda Simfònica Municipal em va estrenar l’obra Metatrón i José Suay tocava de solista en una altra obra del mateix concert.

D’ací, el Lumina Ensemble no sols em va fer la proposta del seu Festival SoniArt sinó també l’encàrrec de l’obra Udnámekam. Una historia mágica de la música, que estrenem el 30 de desembre també en el nostre meravellós lloc de treball: el MACA.

P: Tens molta trajectòria en laboratoris d’experimentació vocal. Com valores la teua experiència en didàctica de les veus per a gent interessada o professional que participa amb tu? (Exemples: Veus braves, Conde Duque encantat o Un cor amateur…).

R: La plantege sempre des del lúdic, generant un espai d’expressió de la individualitat de cadascú dins de l’escolta col·lectiva. Sí, els meus començaments van ser amb el Cor de Veus Braves de Madrid, que vaig dirigir de 2005 a 2007, i l’he anat millorant i practicant en altres espais corals de manera internacional. És important impulsar que cadascú expresse la seua identitat, i gaudir del procés d’assajos o entrenaments més enllà de l’objectiu de fer un concert.

P: Has creat un projecte vinculat a la revitalització de les cultures originàries com al Salvador per a l’activació de la llengua náhuat i que has presentat en fòrums i congressos.

R: En 2012 em va convidar l’Agència Espanyola de Cooperació per al Desenvolupament (AECID) a dirigir 7 cors i 3 orquestres juvenils a El Salvador durant un mes i mig, muntant un concert gegant com a tancament. Em vaig dedicar a preguntar sobre la llengua originària del país i ningú d’aqueixos centenars de persones la coneixia. Així que vaig investigar fins a donar amb el náhuat, i això em va portar a realitzar un projecte preciós que va durar set anys, fins a 2018, anomenat Ne nawat shuchikisa (El náhuat floreix), que podeu veure en aquest documental.

P: El teu treball, afortunadament, envaeix l’espai públic. Des de 2011 en el teu currículum hi ha una detallada mostra del que tu dius processons harmòniques, unides a iniciatives com ‘Habitar el barri’ a Madrid.

R: Nova York va ser per a mi una ciutat molt estimulant. Una de les iniciatives que vaig començar allí, a part del CoroDelantal, EdicionesDelantal i els Mico+Graphic, van ser les Procesiones armónicas. Aquestes consisteixen a recórrer els carrers més transitats d’un barri o ciutat cantant o tocant l’interval de 5a justa que formen les notes Sol-Re, i repartint adhesius en les quals van escrites una sèrie de preguntes-llavor. Si bé la processó serveix per a harmonitzar els llocs, les preguntes tenen l’objectiu de resignificar la nostra existència en la humanitat.

P: Els espais d’art són per a tu un escenari essencial d’intervenció des de la música. Els projectes que has desenvolupat en ells tenen com a resultat la relació entre l’art i la música, per la qual cosa em semblen molt estimulants per al públic.

R: M’he desenvolupat de manera paral·lela en la música i les arts plàstiques, per la qual cosa per a mi, aquestes i la posada en escena van unides. El públic dels meus espectacles està implicat sempre d’alguna manera: bé participant del procés creatiu, bé ‘patint-lo’ físicament. He treballat en centres d’art com el Museu Nacional Thyssen-Bornemisza (Madrid), el Centre d’Art Dos de Maig (Móstoles) o en l’actualitat, el MACA d’Alacant. La imbricació de les arts esborrant les fronteres entre elles em sembla sempre una meravella per als sentits.

P: T’enumeraré una sèrie de conceptes que tu maneges perquè ens els resolgues: ‘peces de gènere ínfim’.

R: A Madrid i a Nova York he treballat molt com a pianista de cabaret i gèneres derivats d’aquest. Des de fa sis anys tinc un espectacle amb Aldegunda Vegara anomenat ‘Les deesses i el cuplet’, que és divertidíssim. El cuplet és el cabaret espanyol, i forma part de l’anomenada ‘revista musical’ o ‘gènere ínfim’, dit així en comparació amb la sarsuela, a la qual se la denomina com a ‘gènere xic’, comparant-la amb músiques més ‘serioses’ com seria l’òpera o el ballet.

P: ‘Partitura comestible’.

R: He elaborat dues obres en les quals el públic ha de menjar. La primera va ser la meua obra de fi de carrera, en el Conservatori Superior de Múrcia, anomenada Ffrraarr, per a orquestra simfònica i bosses de quicos. La segona partitura és Templo, que vaig estrenar en el Centre del Carmen de València amb el CoroDelantal al costat del Cor de Dons A Cau d’Orella, i que va estar impresa en oblia i acabem repartint-la al públic a manera de comunió.

P: ‘Plaques rompibles’.

R: Un dels encàrrecs que m’ha fet el INAEM va derivar en la meua obra Sshhcrack!, per a sis plaques i set instruments, que va estrenar en el Museu Reina Sofia el Ensemble 20/21, format per solistes de l’Orquestra Nacional i dirigits per Joan Cerveró. Les plaques eren de materials rompibles (fusta, ceràmica i poliespán) i en acabar l’obra els músics les trencaven perquè isquera acomiadada l’energia que havien rebut per part de l’obra i dels assajos d’aquesta.

P: ‘Cossos sònics’.

R: Vaig inventar aquest concepte per al festival ‘Una mirada diferent’ del Centre Dramàtic Nacional, on vaig estar dos anys impartint els tallers de música per a la integració de persones amb diversitat funcional en el context teatral. No em semblava correcte anomenar-li ‘taller d’experimentació vocal’ perquè realment experimentàvem amb el cos sencer.

P: ‘Partitura espectral’.

R: No té res a veure amb els espectres (riu). La Música Espectral és un corrent de pensament musical que va nàixer a França en els anys 70 de la mà de compositors com Gèrard Grisey o Tristan Murail, amb el qual vaig estudiar a Nova York. Vaig obtindre una beca en 2005 per a estudiar aquest corrent a la Vila Medici de Roma amb alguns dels seus impulsors. Aquest corrent compositiu consisteix en l’anàlisi de la matèria del so com a punt de partida per a la creació d’obres. M’interessa molt aqueixa visió, la vaig practicar durant alguns anys.

P: “Una notació musical es pot tocar, fer olor, passejar, fins i tot assaborir”.

R: Sí, amb això em referisc al que he anomenat les meues ‘Partituras raras’.  Es poden fer olor si són de materials com a cuir o fusta, es poden assaborir si són d’oblia o quicos, es poden passejar si són partitures-mandala, com el meu Contrapunto Fonémico gigante, que ha arribat a mesurar 800 metres quadrats.

P: Has obtingut diverses beques en residències d’artistes. També has pertangut a col·lectius d’artistes com a Acció 15+1 o Sigilosament, tots dos a Madrid.

R: Les beques en les residències d’artistes com a Casa de Velázquez (Madrid), Vila Medici (Roma), I-Park (Connecticut) o MACCMO (Galícia), entre altres, han subratllat la dimensió multidisciplinària del meu treball, gràcies a la convivència i la col·laboració quotidiana amb artistes d’altres àrees. Això ha suposat per a mi un salt i una obertura impressionants.

D’altra banda, pertànyer a grups de performance i creació m’ha posat el cos actiu en espais públics i centres d’art, i m’ha preparat per a poder generar iniciatives tan originals com Dúa de Pel o el CoroDelantal.

P: En un altre ordre de coses, pràctiques karate i eres cinturó taronja. Parles anglés, americà i britànic.

R: Ja quasi cinturó verd! El karate m’encanta perquè em trau totalment del cap i m’ajuda a estar en el cos. Els idiomes com l’italià, el francés, el portugués i també l’anglés o alguns que conec molt poquet com l’alemany, el náhuat o el nepalés m’han obert moltes portes. És necessari poder comunicar-se amb el món.

P: Pots indicar-me una conclusió?

R: Un consell a qui em llija és que no tinguen por de seguir els seus somnis i les seues intuïcions. Que no es tanquen en convencionalismes.