Diuen els ximples —entre els quals servidor s’inclou com a soci preferent, amb elevat orgull— que amb tanta tecnologia hem deixat de ser felices. I pot ser que aquests ximples, ben mirat, de ximples no tinguen ni un pèl. Existeixen hui graciosos utensilis de tota índole que ens faciliten la vida, o, dit d’una altra manera, que eviten que nosaltres hàgem de baixar al fang per a ocupar-nos d’aqueixes coses tan rudimentàries, tan nostres, tan necessàries. Que hui dia encara hàgem d’eixir del llit per a acudir al bany és un estúpid i enutjós anacronisme que, a no tardar massa, la tecnologia remeiarà. Per què continuar alimentant-nos de manera tradicional quan algun invent futur i desitjable podrà substituir el plat i la cullera per qualsevol aberració moderna i enlluernadora. Veritablement, cal ser taujà i reaccionari per a perdre tres quarts d’hora en l’enfarfec d’asseure’s a la taula a menjar, quan podria anar un per ací tan content, tan lliure, tan desembarassat, amb una mochilita a l’esquena i una sonda ficada pel cul.

Hui, passar la granera és cosa d’imbècils. Si no es disposa d’un robotito de neteja, no es té dignitat ni elegància. S’han donat casos pintorescos en què un individu ha tardat més a retirar les cadires, a alçar les cortines i a protegir les cantonades de l’aparador, que a passar fàcilment la granera. Però que bonic queda, com llueix el robotito en les fotos d’Instagram. Quina grata sensació la de pertànyer a l’elit, a les classes acomodades, a la divina avantguarda, aqueixa impressió catàrtica de trobar-se un paladeando les mels d’una vida acolorida i fausta. A què ficar un disc per a escoltar música, com féiem abans en els nostres temps grossers, quan es pot pegar un crit a l’altaveu redó de les lucecitas. Se’ns salten les llàgrimes, se’ns encongeix el cor quan veiem a un miserable agarrant un pal de fregar: cal ser pobre i endarrerit.

La tecnologia ens permet hui contemplar la vida que ens envolta amb un realisme i una definició impensables fa pocs anys. En realitat, cada vegada vivim menys —instal·lats com borregos en cledes, empresonats tristament en asèptiques bambolles, aïllats del món palpable—, però quina qualitat d’imatge, xiquet, quin nivell de detall, quin torrent de píxels: li solten a un infeliç tres guantazos a Puertollano i nosaltres, a través d’una pantallita, en rigorós temps real, ho estem veient escopir les dents en Full HD. Si sembla que fins ens esguita la sang. El cinema de terror va fer un salt qualitatiu amb l’arribada de les noves ecografies. D’haver vist alguna, Lovecraft hauria passat quatre nits en vela, castañeteándole les dents, amb els pèls de punta.

Ara, gràcies als moderns relojets de polsera, un coneix exactament, amb sorprenent precisió, com li funcionen per dins els budells, com li camina el cor, quanta grassa crema després de caminar cent passos i quantes vegades ha alçat el cul del seient en l’última mitja hora. Amb aquestes noves i flamants pulseretes, hui pot un saber per endavant quin dia morirà, i si serà dimarts o dijous, al migdia o abans d’asseure’s a sopar, i si li haurà donat temps o no a pagar la punyetera quota d’autònoms.