Com no és el mateix parlar o escriure sobre sexe que veure-ho a tot color contoneándose damunt d’una passarel·la, solament parlarem d’ell.

Després del que van fer en els 60 i 70 Cardin, Rabanne, YSL o Courrèges amb peces d’estil esportiu i línies rectes, en els 90 es va reinventar el concepte unisex consistent bàsicament en perfils asexuados personificat en una xica baixeta i prima imatge de Obsession de Calvin Klein cridada Kate Moss. Amb l’arribada de Kate la concepció de bellesa va canviar a una primesa extrema embolicada en un aura de malenconia. Avui podem parlar del genderless com alguna cosa que va més enllà d’una tendència. Es tracta d’una nova forma de concebre el món intentant derrocar aqueix mur en aparença infranquejable entre homes i dones amb peces de gènere neutre que en marques com Louis Vuitton o Balenciaga es tradueixen en dissenys simples adaptables a ambdues siluetes presentats a més en desfilades mixtes.

A la fi de la dècada Tom Ford va rellançar les cases Gucci i YSL amb una idea clara: el sexe ven. En la passarel·la va mostrar peces que advocaven per una sexualitat directa i en fotografies quasi a la vora de la censura pubis depilats en forma de G de Gucci. L’èxit de la cosmovisió a l’estil americà va enfuriar al mateix Yves en veure com el seu nom s’allunyava de la riba esquerra d’elegància parisenca i es convertia en una exhibició de refinada sexualitat que va atraure l’atenció del públic i d’una indústria que semblava haver-se oblidat del mestre de l’alta costura.

Amb l’era 2000, època estèticament confusa en la qual es van barrejar lluentors, faldilles cinturó i la logomanía, va aparèixer Paris Hilton, una consumidora de moda que va saltar a la fama després de filtrar-se una cinta de contingut sexual explícit. El propi Ford va declarar, sense donar noms, que no entenia com algú acabava els seus estudis, feia un vídeo de sexe i es convertia en una celebritat. El que no va dir és el que Anna Wintour exigeix a l’hora de formar part de Vogue, igual que un sector de la moda en presentar una col·lecció o campanya: significat.

Ara amb Kim Kardashian es torna a repetir la història d’una dona que ni canta, ni balla, ni actua i que venent-se a si mateixa mostra més centímetres de pell que de tela. És amiga de moltes signatures, reina de Instagram i el retoc, adorada per les joventuts del nou mil·lenni, fins a tal punt que Vogue va decidir traure-la en una polèmica portada amb un vestit nupcial de Nina Ricci. A més d’aquesta ocasió, són escasses les vegades que ha anat elegantment vestida si per elegància s’entén l’adequació entre ocasió i vestimenta acompanyat d’un comportament de ordinariez absent. I si a més, descartem les vegades que ha fet apilament del que unes altres ja van fer en el seu moment, com el seu estil al Cher o en l’última Gala del Met assemblant-se a Naomi vestida d’or Versace, queda clar quin és la seua innovació.

Ens trobem en un moment en el qual la moda ens ofereix ensenyar-ho quasi tot o amagar-nos darrere del negre rigorós i ulleres de sol perpètues, doncs la individualitat i l’estil són precisament qüestió d’elecció. Pretendre censurar mugrons de les fotografies o llevar les transparències dels penja-robes és un destarote i avergonyir a les dones que vesteixen de manera sexy sota el pretext de la indecència és reduir-les a mers objectes. Per açò, és necessari dotar-les de veu i les que estan en una posició privilegiada haurien de deixar a un costat l’evidència i alçar la seua veu, per a seguir fomentant debat i seguir lluitant contra l’absurda idea que una dona atractiva o que mostra els seus atributs físics perd automàticament la credibilitat. És lògic que existisquen pensaments preconcebuts perquè existeix l’estupidesa humana, no obstant açò, el treball dels creadors amb autoritat consisteix a seguir alliberant amb peces de roba, però la roba per si sola no pot canviar el món, són els qui van dins els qui poden fer-ho.