Un cavaller no grat

Quan Jorge Edwards va arribar a Cuba, al desembre de 1970,  com a encarregat de negocis per part del govern xilé del socialista Salvador Allèn,  el primer ministre cubà va lamentar que en comptes d’un diplomàtic i escriptor no li hagueren manat en el seu lloc a un líder obrer proletari. Això va ser el que li va confessar Fidel Castro al mateix Edwards en una de la seua converses de mitjanit, a les quals el dictador era aficionat.
Edwards venia d’un país que  començava a realitzar l’experiment inèdit d’una “revolució en llibertat, amb sabor a empanada i vi negre”, com solia definir-la el líder socialista xilé, que havia aconseguit el triomf electoral contra tot pronòstic, després de diversos intents al llarg de dècades en les quals es van succeir governs conservadors i de centre dreta, com els de Jorge Alessandri i Eduardo Frei. Aquesta revolució incruenta i per mitjà de les urnes no convencia a Fidel, almenys no com una via sinó com un acostament estratègic cap al poder total dels “soviets”, mitjançant la lluita armada en un enfrontament que ell creia inevitable.
Les ensopegades de l’enviat d’Allèn al “primer territori lliure d’Amèrica” (com resava la propaganda marxista de llavors) van ser molts   i variats, des que va trepitjar Cuba sense afalacs protocol·laris i va malviure en una habitació d’hotel i després en una casa ruïnosa als afores de l’Havana. En tot aqueix temps, l’escriptor i diplomàtic-que havia sigut designat per a complir funcions més burocràtiques que polítiques- es va sentir estretament vigilat. Les raons eren que Edwards havia sigut convidat anys abans , en 1968, a una trobada d’escriptors a l’Havana, en el qual havia conegut a l’elit de la intel·lectualitat cubana, ara en dubte i objectiu sospitós de la intel·ligència del règim, és a dir del “policial socialisme” instal·lat ja en les altes esferes de l’estat cubà.

UNA FAMÍLIA IMMORTAL
Les reflexions i experiències cubanes d’Edwards estan en un document testimonial titulat Persona senar grata, que és per a Mario Vargas Llosa “el gran llibre d’Edwards” (Opinió, 2 d’abril de 2023 , El País) en l’obituari del qual fora el seu amic i company de correries del “boom” , on fa una semblança després de la seua defunció a Madrid . L’escriptor xilé havia triat Espanya, una vegada més, per a autoexiliar-se. Els motius per a aquest segon exili (el primer va ser a Barcelona) van ser aquesta vegada no els estrictament polítics, encara que alguna cosa pot haver hagut de veure el seu suport al president xilé Sebastián Piñera, de filiació dretana i antic seguidor de Pinochet en els seus anys mossos. La intel·lectualitat xilena mai es fio de l’adhesió a Allèn d’Edwards però en la seua desconfiança hi havia, sens dubte, un ressentiment no sols pel seu origen de classe sinó per la seua erudició, la seua àmplia cultura adquirida en la seua vida cosmopolita, tan diferent del provincianisme imperant en as lletres criolles.
A Xile, dir-se Edwards no és qualsevol cosa. Aqueixa antiga família d’immigrants britànics ha donat al país rics empresaris i terratinents,(entre ells l’amo del consorci periodístic major del país, el totpoderós El Mercuri) però també escriptors, com l’oncle de Jorge Edwards, Joaquín Edwards Bello, al qual va dedicar una de les seues novel·les. Un Edwards , germà d’aquell parent escriptor una cosa eixelebrada i ovella negra o “inútil de la família” havia antecedit a Jorge Edwards en l’exercici de la diplomàcia a Cuba. Alguns dels empleats i servents d’aquella època, anterior a la Revolució, es feien creus en veure arribar a un altre Edwards ocupant el seu lloc i es deien que “els Eguar eren immortals”.
Tal vegada el pertànyer a aquesta rància burgesia xilena era un oprobi per a Jorge Edwards, una marca infamant que li va perseguir tota la seua vida, a pesar que va estar sempre prop dels partits d’esquerra del seu país i va demostrar el seu tarannà progressista en nombroses  situacions i ocasions des de molt jove. El seu defensa d’aquesta condició de “intel·lectual compromés” la va fer front a les acusacions de Castro, que ho considerava hostil a la Revolució Cubana i a la naixent evolució xilena, de la qual era representant. La veritat és que Edwards mai va ser un marxista o comunista de carnet i quotes al dia, sinó més aviat un liberal progressista i així ho va demostrar en la seua estada a Cuba i en la seua posterior resposta per mitjà d’aqueix llibre, que ja és un clàssic de les lletres de la literatura llatinoamericana.
Vaig llegir Persona senar grata en la seua primera edició, publicada per Barral editors , a fins de desembre de 1973, és a dir tres mesos i alguns dies després que el colp d’estat de Pinochet enderrocara el govern socialista i Allèn es disparara en el palau presidencial amb la metralleta regale del seu amic Fidel Castro. L’obra era objecte llavors d’una doble censura, d’una banda de l’esquerra xilena i internacional i per una altra, per la pròpia Junta Militar que cremava llibres sospitosos d’autors lligats a aqueixa esquerra i perseguia els seus lectors. La meua prestatgeria es va buidar per aqueix motiu i volums autografiats per Neruda al meu pare, amic seu, van haver d’ocultar-se i hélas, desaparéixer per sempre. A mig segle ja d’aqueixa publicació de Persona senar grata , del qual s’han vingut imprimint successives edicions,( les posteriors amb interessants notes al peu de pàgina abans censurades) continua tenint el mateix interés i vigència que llavors, pel fet que com diuen els creients de la Bíblia, “tenia raó”. El règim tirànic del policial socialisme de Castro apareix al nu i com deia Shakespeare, sobre César,  el mal que Castro i els líders del policial socialisme cubà van fer els sobreviu, causant un indescriptible patiment al poble cubà que deien alliberar.
No obstant això, l’èxit d’aquesta obra de no ficció no ha de fer oblidar la tan valuosa publicada per ell al llarg de la seua vida. Edwards va destacar no sols com a novel·lista en El pes de la nit o L’origen del món, entre tantes altres obres de ficció , sinó que també va ser un brillant assagista i crític literari. La llista de guardons literaris rebuts és prou llarga com per a ressenyar-la ací, però només recordarem el Premi Nacional de Literatura del seu país, en 1994 i el Premi Cervantes , en 1999.Possiblement li va faltar el Nobel, però no haurà sigut per falta de mèrits, sinó tal vegada perquè els fats mai van voler afavorir-ho i va ser combatut i estigmatitzat per tiris i troians. Tal vegada aqueix era el destí i la conseqüència de la seua indestructible fe en la democràcia i la justícia, més enllà dels credos religiosos o polítics.
Jorge Edwards era un “gentleman”, no sols per la seua actitud vital i les seues maneres, fins i tot per la seua aparença, sempre elegant i sobri encara amb indumentària casual o tweed anglés. Així vaig poder veure-ho, quan fa alguns anys vaig ser a una xarrada seua en un centre cultural d’Alacant. L’escriptor havia complit ja els 84 anys, però la seua ment es mantenia intacta, recordant episodis de la bohèmia literària xilena que em recordaven al meu pare, que participava en ella. En un moment del diàleg obert amb els assistents a l’acte, Edwards, en sentir el meu nom, em va preguntar si era família del seu amic Claudio , el poeta de Valparaíso. Quan ho va saber, va comentar que era natural que a la seua edat es trobara amb els fills o nets de les seues amistats literàries en qualsevol racó del planeta. Dirigint-se a mi em va dedicar un dubtós compliment, que prenem tots dos amb humor: “T’assembles molt al teu papà, només que més gros”. Quasi li replique que ell no s’assemblava res als seus il·lustres ancestres familiars, sinó més aviat a Michel Eyquem de Montaigne, protagonista de La mort de Montaigne, publicada a Espanya en 2011. Perquè Edwards , més que un cavaller anglés era ,com el francés,  un escriptor lliure, enclaustrat en la seua torrassa i del qual només eixia per a combatre als dracs de l’absolutisme i aconsellar a sobirans enmig de bàndols enfrontats i necessitats de la seua saviesa. Edwards va morir lluny del seu Xile, on encara ho recorden alguns amics que li admiraven per la seua qualitat humana i el seu talent. Però també perquè era un gran escriptor.