El plàstic, omnipresent en la nostra vida quotidiana, s’ha transformat en una nova amenaça per al medi ambient i encara més, per a la vida humana. Aquestes són les conclusions, pessimistes però realistes, del biòleg Álvaro Luna, que  sota el títol L’Era del Plàstic (Guadalmazán, Col·lecció de divulgació científica, 2020) ha publicat un estudi sobre aquest material que és utilitzat en el planeta des de fa ja diverses dècades, des que altres invents similars van caure en desús, destacats per la seua elasticitat encara que no derivats del petroli. Entre ells, els plàstics de la cel·lulosa vegetal la fi de la qual era substituir a l’ivori en les boles de billar i que en alguns casos van acabar en usos diferents, com la indústria del cinema i la fotografia. També la bakelita, que com ja passara abans, estava destinada a reemplaçar a un altre amb origen natural, la goma laca, que procedia d’un insecte. Així va ser com es va iniciar la carrera vertiginosa pels nous materials que canviaria la història, amb moderns materials sintètics que donarien lloc a l’àmplia varietat de plàstics que coneixem hui.
SIMBOLO INEQUÍVOC
Lluna, Doctor en Biologia per la Universitat de Sevilla, i divulgador científic de reconegut prestigi, va concebre aquesta investigació quan trobant-se de viatge a Egipte va observar l’ingent cúmul de fem d’origen plàstic al voltant de les piràmides i també en els afluents del Nil que circumden el Caire. Allí va poder veure com a multituds de xiquets jugaven enmig de les deixalles i també com a animals de corral i domèstics buscaven aliment entre ells. “El plàstic és un símbol inequívoc de la nostra era”, assenyala el biòleg sevillà, que diu a favor seu que “és emmotllable, elàstic, més barat que altres materials, i té propietats que ho fan molt útil com a aïllant tèrmic i elèctric”. Mirat així, el plàstic sembla un gran avanç, com en el seu moment ho van ser altres materials, entre ells el plom, fins que es van adonar del seu alt poder tòxic i contaminant. En el cas del plàstic, els primers estudis científics realitzats allà pels anys 60, van donar compte dels danys en l’organisme d’ocells marins. Deu anys més tard, ja es va poder apreciar molt clarament la cara fosca del material que havia guanyat el favor de la ingènua humanitat: es tractava d’un problema de dimensions globals i de difícil resolució. Al costat del canvi climàtic, la problemàtica del plàstic s’ha convertit en un dels temes preferents d’investigació científica. Ja existeix un terme, “basuraleza”, per a denominar el fenomen d’aquesta mena de deixalles incontrolades, entre els quals es troben els macroplàstics (més de 5 mm.) i microplàstics, xicotetes partícules quasi imperceptibles per a l’ull humà.
XIFRES ALARMANTS
Hui es produeixen uns 500 milions de tones de plàstic a l’any, quantitats quasi inconcebibles. El plàstic, una vegada usat, esmicolat, triturat, s’origina en terra ferma i pararà als rius i a la mar, on les activitats pesqueres agreguen al seu torn més fem, que arriba fins a les profunditats del llit marí per l’acció de peixos i microorganismes. Els ocells marins solen nidificar amb plàstic, moltes queden atrapades o es lesionen. En els oceans del planeta ja existeixen enormes extensions de plàstic flotant , anomenades “illes de plàstic”, la grandària del qual supera a diversos països junts (uns 3,5 milions de quilòmetres quadrats). El seu desplaçament contribueix a la difusió d’espècies invasores entre continents, que viatgen ara en el plàstic com abans el feien en restes vegetals, amb la diferència que el plàstic els permet un viatge més segur cap als llocs més incontaminats i paradisíacs.
El plàstic arriba també a les altures, a l’Everest, als Alps, als Pirineus i altres cadenes muntanyenques, per l’acció dels turistes d’escalada, el vent i la pluja. També arriba al desert, on s’han trobat multitud de globus de plàstic, producte de feliços aniversaris i altres celebracions. En els pols terraqüis, s’ha vist a ossos consumint fem plàstic, en les selves de Tailàndia a elefants ingerint botelles, o a Àfrica , davant la mirada divertida dels visitants dels parcs nacionals . En dromedaris s’han arribat a registrar uns 50 quilos de plàstic en els seus aparells digestius.
El plàstic, ingerit per  espècies animals i passant després per la cadena tròfica als humans fa el rol de disruptor endocrí, atacant a la microbiota intestinal. Mengem i bevem plàstics, sense adonar-nos. Ho respirem també, cada vegada que posem una llavadora i suren per l’aire microfibres tèxtils de plàstic. En ciutats com París pot haver-hi diverses tones que es depositen en qualsevol lloc, ja siga terra o aigua, formant part de la xarxa de vida. Un altre microplàstic d’alt risc és la purpurina, que utilitzem alegrement per a disfresses i maquillatges. Però ho ignorem, o no ens importa. Total, aquests nano plàstics són invisibles, i per tant semblen no existir. Estan en els dentifricis, detergents i cosmètics, inabastables per a les depuradores.
Hi ha vies de solució per a revertir aquest problema? Depén. Alvaro Lluna recomana reduir l’ús, prenent mesures i una actitud responsable, alguna cosa que sembla utòpic quan llegim en els nostres mitjans informatius que els xicotets comerços d’hostaleria ignoren la legislació, no cobren pel plàstic d’un sol ús a la clientela i els supermercats s’obstinen a plastificar safates amb aliments frescos, entre altres coses per a dissimular la seua mal estat.
“Pensar i actuar, sense més excuses”, ens recomana el biòleg Lluna, al final del seu llibre. “No permetem que l’única cosa que puguem cridar al futur siga un enorme lament de perdó”.