La cultura de consum sembla irremeiablement unida al sistema capitalista, que té entre els seus manaments produir més, més ràpid, per a tornar a produir. Per a això necessita la nostra complicitat de consumidors i el cas més rellevant i significatiu és la indústria de la moda ràpida. J.B. MacKinnon, autor del llibre El dia que el món deixe de comprar,  assenyala que només en els últims tres lustres el nombre de peces venudes a l’any s’ha duplicat aproximadament. La xifra supera els cent mil milions, a raó d’unes quinze peces anuals per persona en el planeta.

UN BUCLE PERNICIÓS
Les samarretes, vaquers i altres peces d’usar ràpid i tirar també a la mateixa velocitat són el negoci de distribuïdores europees i americanes (H&M, Zara, Pull&Bear, C&A, Esprit i altres) que importen la seua mercaderia de les bigarrades i malparades factories situades en països llunyans, com Bangladesh, on es arraciman en infectes ruscos els treballadors i treballadores a pocs cèntims d’euro l’hora. A vegades amb el risc de les seues vides, com va ocórrer fa alguns anys , allí, en l’ensulsiada d’una nau industrial. Tot per a produir fem que els addictes a la moda actual amb pocs ingressos, i que compren majorment per Internet,  és a dir els joves, puguen lluir aqueixes peces en comptades ocasions. D’aquesta manera s’ha generat un bucle perniciós en el qual els preus més baixos animen als compradors a girar les seues vestimentes amb major freqüència. El que al seu torn condueix a les empreses a confeccionar peces que només resisteixen poc temps útil.
Sobre la base de les tendències, els observadors calculen que la indústria de la moda tèxtil ràpida triplicarà la seua grandària en 2050 i tal vegada de queden curts, ja que uns altres com la consultora McKinsey 6 Company estimen que la prioritat número u dels executius és continuar accelerant el cicle encara més.
Les conseqüències d’aquest augment no són solament econòmiques sinó que repercuteixen directament en el medi ambient. Si es duplicara l’ús de les peces de vestir la contaminació climàtica causada per aquesta indústria es reduiria quasi a la meitat. No és menyspreable, si considerem que el tancament de la producció mundial de roba en el termini d’un any equivaldria a la paralització de tots els vols internacionals i de tots els enviaments marítims per aqueix mateix període de temps.
Òbviament, existeix l’altra cara de la moneda i és la desocupació que crearia , perquè milions de persones es guanyen la vida confeccionant aqueixa mercaderia. El major país productor és la Xina i el segon és Bangladesh, un país la població del qual és la meitat de la dels Estats Units concentrada en un territori no major que l’estat de Iowa. En aquell país asiàtic la tercera part de les ocupacions depén de la manufactura( més de quatre milions de persones, de les quals sis de cada deu són dones) i també el 85% de les exportacions. Però una cinquena part dels seus habitants viu per davall del llindar de la pobresa i fora de les fàbriques l’aire és irrespirable, a més el canvi climàtic els castiga amb freqüents inundacions a causa dels ciclons i l’augment del nivell de la mar. Es dona la paradoxa que les emissions de carboni per persona són allí molt inferiors a les dels països rics que consumeixen els seus productes.

SOCIETAT DE DESCONSUMO
Hi ha alguna esperança en què un canvi en els mètodes de producció i consum ajuden a alleujar les conseqüències de la moda ràpida d’usar i tirar i és l’economia circular o la circulació de productes. Ja existeixen tècniques molt avançades de reciclatge de materials tèxtils, que separen les fibres de polièster i cotó per a reutilitzar-les i distribuïdores que treballen amb estàndards alts (només revenen peces de segona mà o sense utilitzar pels seus amos que estiguen en perfectes condicions d’ús). L’objectiu de la revenda és aconseguir que el consum circule, incorporar articles a les nostres vides quan els necessitem i traure’ls quan no ens facen falta. No és res nou sota el sol, a la Itàlia del Renaixement la gent rica obstinava i exercia els seus vestits. Karl Marx, quan era jove i passava necessitat, llogava els vestits i en els segles XVII i XVIII ja es venien productes de segona mà.
Naturalment, també aquesta economia d’anada i volta té els seus costos ambientals i els seus matisos no tan positius. Però estan sorgint noves idees que condueixen a una societat del “desconsumo”. Indicar la vida útil d’un producte en les etiquetes, noves normatives i règims fiscals que afavorisquen la reparació en comptes de la deixalla, programes de treball compartits o jornades laborals més reduïdes que puguen mantindre a la gent emprada en una economia més alentida i menor. “La redistribució de les riqueses poden revertir la desigualtat o impedir que empitjore en un món de menys consum”, insisteix Mac Kinnon. D’allí la importància de crear un ingrés bàsic garantit que permeta a les persones més temps per a si mateixos  i fins a abandonar el món laboral.
Un món que es despulle de la cultura de capitalisme de consum i siga sostenible o autosuficient, és tal vegada possible. Caldria repensar-ho tot, nous productes, nous serveis, nous hàbits, noves polítiques. En això consistiria una vertadera revolució. Viure en un planeta net, amb menys estrés, menys treballs esclavitzats. Una utopia?…