El Ivam Cada d’Alcoi va inaugurar divendres passat “Disseny a la Taula”. El treball diari de José Miguel Piñero. Un artesà, nomenat per la revista Forbes, com un dels 100 empresaris mes creatius d’Espanya en 2020.

Va ser Dag Hamarksgöld el que escriguera aquesta cèlebre frase, allà per la primera meitat del segle passat: “En la nostra era, el camí de la perfecció passa necessàriament pel món de l’acció”.

I justament, és en aqueix univers de l’escaramussa sense fi, on es desembolica la vida i miracles del meu germanet xicotet.

Un tipus agitat, inquiet, curiós, indeterminat, inconnex, dicharachero, esgotador, incansable, intuïtiu, adorable. Absolutament descatalogat… Un organisme pluricel·lular chisposo, que fonamenta el seu èxit a través de gestionar tot el que fa, amb un explosiu còctel de cor i pilotes.

Una raça molt pròpia de la seua Alcoi natal. “Aqueix hàbitat d’infraestructura enlagartada on la pedra – si vols continuar tirant- cal convertir-la en fus i posar-se de seguida a filar; on el teler té forma de llaura i s’oficia en tres torns el viure d’una ciutat que etiqueta huit segles d’indústria.” Antonio Revert Cortés 1973

En Disseny a la Taula podem apreciar tota la destresa del Taller de Piñero collida en una arca de Noé dels oficis. Una torre de Babel on mans artesanes materialitzen objectes d’ús quotidià; les vaixelles que alimenten la creativitat dels cuiners que leviten en el olimpo de les Estreles Michelin. Adriá, Roca, José Andrés, Muñoz, Dacosta, García, Roncero, Moya… Celebridades culinàries universals, que han trobat en José M. Piñero a l’individu que mai diu no a materialitzar una idea, per desficaciada que semble. Un aliat creatiu perfecte, gràcies a la seua valentia per a encarar reptes.

El camarada Piñero, s’ha tret de la mànega la reinvenció d’una categoria de producte, així, com el que s’aparta el serrell del front d’un soplido:

Trobar l’equilibri entre el pragmatisme i l’estètica és a vegades missió impossible, però queda mes que clar que aquest no és el cas.

“El que et diu la lògica és que un plat ha de pesar poc, ser apilable, cabre en un rentavaixella. I ací ens saltem totes les normes a la torera. Al final, cada peça és una escultura. Fan una doble funció, plasmar la personalitat de cada xef i aconseguir sorprendre el comensal”

El seu modus operandi part d’un esbós fet a mà amb llapis de fusta, A cada peça li dedica temps i tenacitat. Però si alguna cosa ha sigut clau en el seu èxit és aqueix punt de bogeria innata que posa a tot el que fa.