“Ventanas y otros relatos, banda sonora de una pandemia” de Pepa Navarro

El passat 29 de juny, es va presentar en l’Espai Sèneca d’Alacant “Las canciones que te salvaron la vida”, un projecte literari que creguem Pepa Navarro i jo, sota l’auspici de l’Ajuntament d’Alacant, en la seua convocatòria d’ajudes per a fomentar la investigació, creació artística i innovació, edició 2021.

L’aventura de posar en marxa un projecte dual, en el qual cadascun de nosaltres ha aportat la seua passió per les lletres, —en el cas de Pepa a través dels relats que configuren el seu llibre “Ventanas y otros relatos. Banda sonora de una pandemia”i en el meu amb el poemari “El tiempo que me diste” —ha resultat, potser sense saber-ho, però en tot cas, imaginant-lo així, una experiència agradable sobretot en el que al resultat es refereix.

En aquesta ocasió, em centraré en el que ha suposat la concepció de “Ventanas y otros relatos. Banda sonora de una pandemia”, i que la mateixa autora resumeix així:

“En els dotze primers mesos d’una pandèmia que no ha acabat, van nàixer aquests deu relats, un conjunt de xicotetes històries quotidianes o impossibles en les quals el lector podrà trobar un micro univers de realitats diferents, deu històries per a assaborir a traguitos, sense necessitat de devorar-les, ja que el vertader plaer d’aquest llibre és llegir i escoltar la banda sonora que batega darrere de cada paràgraf. Perquè això és el que cal fer amb aquest llibre: capbussar-se en les pàgines i començar, encara que no es vulga, a reconéixer a les gents i les seues històries, que passen pel nostre costat i no sabem identificar”.

En “Ventanas” (em permet abreujar el títol), l’autora confinada com la resta de la població, va començar de seguida a observar el seu entorn amb una mirada clarament marcada per la situació sanitària en la qual ens vam veure embolicats quasi sense ser capaces d’anticipar-ho. A partir d’aqueixa mirada, va començar a esbossar, sense ser conscient d’això, un projecte d’escriptura sota la premissa que els seus relats estigueren marcats per la realitat anòmala que suposava la pandèmia, esguitats per les seues conseqüències, immersos en la seua realitat i fins i tot ficcionados, bevent de fonts que podríem denominar com a “realisme màgic”. Valent-se del millor recurs que coneix —l’absoluta llibertat que permet la inventiva— va obrir la veda amb el primer dels relats VENTANAS, que dona títol a tot el conjunt i presentant-nos a una dona jove i quasi anònima (sabem que es diu Álex) que viu aliena a la nova realitat, perquè la seua pròpia és prou complexa com per a absorbir tot el seu temps i energia. A partir d’ací, Pepa Navarro va encadenat històries, i en la segona ens entrega VIDAS, un relat en el qual el narrador i protagonista, forçat per les circumstàncies compleix un encàrrec fatídic que no es qüestiona en principi, però que a mesura que transcorren els esdeveniments, i malgrat que nega tindre qualsevol tipus d’escrúpol moral, acaba comprenent que el seu treball ha despertat una consciència que desconeixia posseir. Amb el tercer, VENTURA, es rendeix un homenatge als ancians, aqueixes víctimes massives de la pandèmia, que obrien els telenotícies durant aqueixos dies amb la notícia de la seua mort en residències de majors. No obstant això, el protagonista, Ventura Caballero, sobrepassa els cent anys i viu amb la seua família, en un format que hui dia ja és poc corrent. La quarta narració, titulada VISIBLE dibuixa amb traços de realisme màgic la vida d’una dona vídua i encara jove, que cada diumenge visita el cementeri municipal, però que ha de deixar de fer-ho a causa de les restriccions. A partir d’ací, rep una sorpresa inesperada i molt reveladora. És un relat en el qual conviu el somriure i la llàgrima i que segons confessió de la seua autora, està inspirat en persones reals i pròximes a ella.

Acabat el període de confinament, va escriure DÍA DE DIFUNTOS, una història en la qual el narrador sense prendre si més no aire, comença a explicar-nos com va viure uns anys intensos al costat de la dona de la seua vida, fins que la impossibilitat de tindre fills i la seua reacció, precipiten la ruptura. Però ell lluitarà per recuperar-la, fins a la mort, si és necessari. Una notícia escoltada en la ràdio durant aqueixos dies de l’estiu de 2020, va inspirar HELP!, el sisé relat on es conta la peripècia de dues dones que van ser delinqüents en la seua joventut i decideixen aprofitar la feblesa dels ancians per a traure “tallada” després del confinament. Un lloc del mercat de proveïments és l’escenari de la setena història, LA CLIENTA, on la diferència cultural i les traves socials s’evidencien per més que a vegades no ens donem si més no compta. La necessitat de viure el present amb la intensitat de l’últim dia, i els records de la infància dels seus fills, són l’eix sobre el qual pivota SARDINAS, monòleg del passeig solitari d’una dona per la riba del Mediterrani, carregat de nostàlgia, però també d’esperança. La penúltima història parla de la soledat i de la incapacitat de trencar la distància que a vegades ens limita fins a extrems insospitats. Tots els personatges de IN-VENTARIO pateixen aqueixa “malaltia”. I per a finalitzar aquest compendi, ens trobem enfront de MAÑANA DE MARZO un relat epistolar en el qual el protagonista i narrador escriu una carta imaginària a la seua esposa mentre passeja amb el seu gos un matí de març, just un any després d’iniciar-se el confinament. Li compta novetats de la seua família, com creixen els seus fills i com suporta una soledat en la qual no cap l’oblit.

En definitiva deu històries que són com deu mirades amb les quals l’autora afronta aspectes que com a éssers humans ens concerneixen sense possibilitat de defugir, com són la soledat, l’amor, l’absència, la vellesa, el fracàs, la maternitat, la malaltia, la crueltat, el desarrelament i per descomptat, la mort. Al mateix temps, totes elles estan recorregudes per un denominador comú, un invisible fil argumental que les enllaça, les germana i fins les iguala, malgrat les seues diferències.

Podem acostar-nos a aquestes històries com si estiguérem enfront d’un calidoscopio d’emocions minúscules i de xicotetes tragèdies, però també de grans esdeveniments que marquen als seus protagonistes que, en la majoria dels casos, simplement desitgen seguir avant. Títols breus, per a la majoria dels relats, d’una sola paraula, que és com una reafirmació o una invitació al descobriment, extensió mitjana per a totes les històries, portes obertes per a continuar pensant després en el que hem llegit i fins i tot que donen pas a altres portes que podrien ser l’inici d’uns altres que estan en el llibre o que podrien estar-lo. En definitiva, un catàleg d’éssers humans que podem trobar-nos pel carrer, que podrien ser els nostres veïns, els nostres amics, aqueixa dona que compra el pa en el mateix forn que nosaltres o aqueix home que passeja al seu gos submergit en els seus pensaments, com a alié al món, encara que siga plenament conscient d’ell.

I a més, com a valor afegit està la música, aqueixes cançons que com el títol del nostre projecte conjunt bé indica “nos salvaron la vida” en uns moments complexos; aqueixos temes musicals que tanquen com un xicotet i brillant fermall els relats i que es poden fins i tot escoltar perquè tenen un enllaç a través d’un codi QR i que constitueix una banda sonora, la de l’autora. Però també la d’aquells lectors i lectores que reconeixem les cançons, ens identifiquem en elles i que podem fins i tot substituir, si ho desitgem, per la nostra pròpia banda sonora, la que ens suggerisca la lectura de cada relat. Perquè la música recorre, subterrània, les nostres vides, a vegades aflora però sempre pot posar el marc adequat a aquests deu relats que estan esperant a ser llegits, a trobar als lectors i lectores de “Ventanas y otros relatos, banda sonora de una pandemia”  —ara sí, ho escric complet una altra vegada— que vulguen submergir-se en ells sense prendre aire, i respirar després, quan ja isquen a la superfície.

Pepa Navarro

Encara que va nàixer poques setmanes després que el primer home trepitjara la Lluna, sempre ha procurat mantindre els peus en la Terra. Potser, per a contrarestar aquest pragmatisme, a vegades recorre a l’escriptura com a recurs creatiu.

Fins a arribar a l’adolescència estava segura que el seu futur estaria lligat d’alguna forma a l’escriptura, o com menys a les lletres en les seues múltiples variants. No obstant això en el professional treballa en l’administració local, en l’àmbit de la cultura i en concret de les arts escèniques.

A partir de 2013 va reprendre de forma més regular l’escriptura, sobretot a través de relats. En 2018 es va publicar el primer d’ells “El niño” inclòs en el primer llibre que l’editorial alacantina Eléctrico Romance dins de la seua col·lecció editorial “Todo era junio” va dedicar a autors contemporanis de la província sota el títol ““La frontera, relatos para un territorio compartido”. Al març de 2019, va veure la llum un altre dels meus relats “Madres e hijas”  publicat en el llibre “Dones que veig. Dones que conec” de la mateixa editorial. Posteriorment a la fi de 2020 es va publicar “Todo era marzo y otros relatos”, una antologia de contes editada amb finalitats benèfics i escrita per autors vinculats amb la província d’Alacant en la qual vaig participar amb “Volver” un dels relats escrits en el començament de la pandèmia.

Web editorial: http://electricoromance.com/todoerajunio/