En la Història de la Literatura hi ha constel·lacions brillants i altres “nebuloses”. En aquest últim ordre se situa la figura de Paul Léauteaud (1872-1956), en la làpida de la qual es llig un simple epitafi: “écrivain français”. Més explícita és la placa col·locada en la qual va ser la seua residència durant més de 40 anys, en Fontenay- aux roses, prop de París: “Estrany a tota fe, a tota inquietud filosòfica. Amic i protector dels gats i animals”. Léauteaud va tindre sota el seu ràfec un zoològic domèstic compost per desenes de gats i gossos recollits dels carrers, a més d’una mona, que va sacrificar amb les seues pròpies mans, en caure malalta. Però la singularitat del personatge no va consistir exclusivament en aqueixes excentricitats sinó per ser un cronista excepcional i l’actitud sarcàstica dels seus articles vitriólicos, en els quals disparava a tot el que es moguera al seu voltant. No obstant això, fins a les seues víctimes de la rica fauna literària de l’època (Schwob, Gide, Apollinaire, Valéry, els Gourmont, etc.) li apreciaven perquè malgrat el seu aparent cinisme, tenia el coratge d’anar contra corrent i la moral burgesa amb les seues atrevides confessions en novel·les autobiogràfiques amb les quals va fregar la popularitat i el cobejat Premi Goncourt. No va voler el destí, ni els seus editors, ni la societat del seu temps, donar-li el plaer del reconeixement, més aviat el van relegar a llocs subalterns i mal remunerats on va vegetar fins a la seua mort. Ser antimilitarista, antipatriòtic,  és a dir, enemic dels nacionalismes i pacifista, era un delicte llavors. La seua indiferència cap a la política i les ideologies es va mantindre durant l’ocupació alemanya, perquè pensava que la victòria nazi era conseqüència de l’estupidesa francesa, dels governs corruptes i dels seus militars ineptes.
L’obra mestra de Léauteaud són els seus Diaris, que cobreixen 63 anys de la seua vida i ocupen 19 toms amb unes 6 mil pàgines. En elles s’obri en canal i també a la societat francesa i els seus personatges rellevants del món literari, als quals va conéixer en profunditat. Apunta la seua amarga concepció del món, per la qual ha sigut considerat un misantrop i un ermità amb una visió desesperada de la humanitat. No li agradaven ni els xiquets ni els homes, i les dones (amb les quals va tindre escassa fortuna per ser lleig, pobre, i vestir com un indigent) li mereixien qualificatius que és millor no reproduir.
Qui llija el seu Diari Literari, Pàgines triades (publicat a Espanya en 2016) tocarà a un ser entranyable malgrat les seues espines i tal vegada, com ha ocorregut a altres escriptors i lectors, arribe a tindre la impressió que viu una altra existència, de tan vívid i profund com és aquest relat real d’una trajectòria vital, potser poc edificant, però heroica i notable.