Luis Rivano (Cauquenes, 1932), escriptor i llibreter, va quedar orfe a primerenca edat i com tants joves pobres de la seua generació, després del servei militar, sense ofici ni benefici, no va poder aspirar més que a ser “paco”, com anomenen a Xile als del cos de Carabiners, institució policial de trista memòria per haver sigut part de l’aparell repressiu de governs conservadors i dictatorials. El 2 d’abril de 1957 va eixir al carrer carabina en mà a sufocar una revolta popular coneguda com La Batalla de Santiago i va poder salvar a un oficial que estava a punt de caure en mans dels revoltats. En 1965, va haver d’entrar novament a l’acció, quan va escoltar un superior arengant a la tropa policial: “Anem, de pressa! Què s’han cregut, merdes, això no és el Paradís!”. La frase se li va quedar clavada i va titular així la seua primera novel·la, “Això no és el Paradís”, guanyadora d’un premi literari, encara que l’editorial es va negar a publicar-la, en contra del promés, llevat que modificara el contingut. Als pocs dies d’editar-ho ell mateix, Carabiners de Xile tramitava la seua expulsió del cos i Rivano es va veure als 32 anys, amb la seua dona i els seus fills malvivint en una habitació de lloguer. Cada dia ficava exemplars del seu llibre en una maleta i els venia al carrer. En aqueixa novel·la el cos policial quedava mal parat: abús de poder i corrupció. Luis Rivano va continuar escrivint i descrivint el submon dels lladregots, els proxenetes, les prostitutes, sempre en solitari, sense ajudes, sense editorials. Va arribar un dia en què no va poder vendre més els seus llibres i es va dedicar a vendre els llibres d’uns altres. I va continuar insubornable, produint narrativa i obres de teatre, que la crítica celebra. Rivano és el Chandler xilé i per fi la seua obra completa l’ha publicada Alfaguara. “Prosa passada a ganivets oxidats, sang, suor i llana mullada”, diu d’ella l’escriptor Alberto Fuguet, un dels més coneguts fora del país.
La seua faceta de dramaturg li va valdre alguns reconeixements importants a Xile i la seua peça Per sospita ha sigut considerada una de les millors entre les obres teatrals nacionals en el que va del segle passat a hui.
Rivano va morir a causa d’una insuficiència cardíaca i pulmonar en 2016, en un hospital del cos policial al qual havia pertangut.
El Tinent Luis Gonzalo Segura, autor de “Un pas al capdavant”, novel·la que li ha valgut l’expulsió de l’Exèrcit de Terra , em recorda al “paco” Rivano. El llibre, que ha sigut un èxit de llibreries, li ha costat penes de presó militar, motivades segons el Ministeri per les seues declaracions a la premsa.
Hi ha els qui van assenyalar a l’autor com a “autoritari, masclista i investigat per abús sexual “(El Confidencial, 27.10.2014) i destacaven la seua proximitat a Podemos. La veritat és que tant aquestes acusacions com les de Segura contra la institució a la qual acusa de corrupteles, van ser arxivades per la justícia militar que ho va condemnar per faltes disciplinàries qualificades de “molt greus”.
L’uniforme, com està comprovat, no fa al policia repressor ni al militar un robot insensible que compleix ordres per disciplina, encara que aquestes siguen iniqües. Bé deia Cervantes que “ l’hàbit no fa al monjo , i tanta honra té un soldat trencat per causa de la guerra com la té un col·legial amb el mantell fet miques , perquè en ell es mostra l’antiguitat dels seus estudis”.