La jove escriptora grega Vivian Stergiou (Trikala, 1992) estava encantada amb l’experiència de viure a Alacant durant un mes, convidada per Casa Mediterráneo a la seua Residència d’Escriptores. Durant els primers dies de març en els quals l’autora va ser a la ciutat es va dedicar a llegir, a recórrer els carrers, a mesclar-se amb els ciutadans malgrat les barreres idiomàtiques… però la brusca irrupció del Covid-19 li va impedir seguir amb els seus plans, que incloïen trobades literàries amb el públic alacantí, havent de fer precipitadament les maletes per a no quedar atrapada a Espanya abans que es decretara l’estat d’alarma i es cancel·laren els vols de tornada a Atenes, on actualment resideix.
En aquestes circumstàncies, hem mantingut una entrevista amb Vivian Stergiou a través del correu electrònic per a conéixer el punt de vista d’una talentosa escriptora sobre la situació del seu país, més enllà de les fredes xifres i estadístiques oferides en les notícies. Els relats curts de Vivian Stergiou, compilats en el seu llibre ‘Liquid Blue’ (Polis Publications, 2017) -guardonat amb el Premi Menis Koumantareas al Millor Llibre Debut per l’Associació d’Escriptors Grecs en 2018– són una narració realista del dia a dia de la gent comuna a Grècia, amb les seues dificultats i les seues alegries, però sempre sota el prisma que malgrat tot, la gent segueix avant i no deixa de gaudir dels xicotets plaers de la vida.
Pregunta: El teu llibre ‘Liquid blue’ és una col·lecció de relats breus sobre gent corrent que va viure la crisi a Atenes i la Grècia rural. Com va afectar la crisi econòmica a les seues vides quotidianes?
Resposta: De moltes maneres, però sobretot vaig voler posar el focus en la vida diària, la família i l’ocupació. Molta gent va tornar a viure a les cases dels seus pares i a passar el temps a les habitacions de la seua infantesa, un fet que em va interessar, així com tota l’atmosfera claustrofòbica que això va portar amb si. Uns altres van tornar a treballar 
amb els seus pares en un esforç perquè els negocis familiars seguiren avant malgrat les massives conseqüències de la crisi en el mercat i vaig voler escriure sobre això. Però també hi ha històries centrades en xicotets (encara que realment no tan xicotets) plaers com beure vi barat amb amics o caminar al voltant de l’Acròpoli i sentir-se lliure i connectat amb la ciutat. Vaig escriure molt sobre això.
Va haver-hi nombroses notícies periodístiques sobre Grècia i anàlisis sobre la crisi que van ser ombrívols i unilaterals, mentre que la vida de la gent és molt més complexa, amb molts moments bonics i divertits fins i tot durant temps tan durs com els de la crisi; vaig intentar reflectir això en el llibre. Vaig posar la meua atenció en aqueixos moments diaris reconfortants que trobe tan especials, com veure una pel·lícula al costat d’un ser estimat o anar a algun lloc amb vista per a contemplar les llums de la ciutat, coses com aquestes.
Moltes històries estan contades per un narrador d’entre 25 i 29 anys d’edat, de manera que es parla bastant de desocupació, escassetat de diners, opressió per part de la família o els caps, treballs precaris i que s’odien i certa ansietat davant el moment del pagament del lloguer.
Crec que tot això està connectat de manera directa amb la representació de la crisi en el meu llibre i, de forma més específica, amb la representació de madurar i de ser un jove adult durant la crisi. Per tant, l’entusiasme d’estar enamorat, tindre sexe, eixir fins i tot amb un pressupost ajustat, emborrarte amb amics, ser rebuig per la xica que t’agrada, estar atrapat en el dilema de viure a Atenes o mudar-te a Suècia per a guanyar més diners, coses com aquestes troben el seu lloc en el llibre. Coses que t’ocorren quan eres jove, supose.
P: El llibre està traduït a l’anglés o a altres llengües? Perquè les persones d’altres països coneguen la realitat grega, la de la gent corrent, seria rellevant poder accedir a llibres escrits per escriptors autòctons o que residisquen allí.
R: Desafortunadament, no. És alguna cosa que va més enllà del meu control (l’interés que algú puga tindre a traduir el llibre al seu propi idioma). Però m’encantaria veure-ho traduït a altres llengües, sense cap dubte.
P: Què vas pretendre transmetre als lectors amb aquestes històries de realisme social?
R: Tan sols vaig voler escriure històries de les persones al meu voltant i, d’alguna manera, escriure sobre Atenes i la vida d’ací. No és un lloc bonic com ho són altres ciutats més convencionals i, per a mi, més avorrides. Al mateix temps, és tan vívida i caòtica que sempre em trobe còmoda i relaxada en caminar; sent que aquesta ciutat no té expectatives de tu, només et deixa ser, i volia escriure sobre això. Per tant, volia bolcar tot això en el llibre, aquesta lletjor mesclada amb aquesta reconfortant familiaritat que sent quan passeig per la ciutat. Probablement també va ser una reacció a totes les notícies ombrívoles sobre aquest lloc, perquè jo veia una mica més, una cosa molt interessant i fins i tot sorprenent. El mateix amb la gent que vivia a la ciutat. Han passat per moltes coses i els últims anys han sigut molt difícils per a ells. Però estan plens d’històries que mereixen atenció. De manera que vaig voler escriure sobretot això, sobre nosaltres, sobre les nostres vides ací. Per duro que semble a vegades, crec que sempre brillen d’alguna manera.
P: Sobre quins temes t’interessa escriure?
R: Històries sobre famílies (també m’encanta llegir-les i és bonic que sempre hagen sigut un gran tema en la literatura global). Estic interessada a Atenes i en altres ciutats. A més, em preocupen els moments difícils en les vides de la gent homosexual, de les dones o les persones reprimides pel seu entorn, d’alguna manera mesclats amb moments reconfortants que t’ajuden a seguir avant, com caminar per un veïnat que t’agrada malgrat la seua lletjor perquè et fa sentir-te com a casa o mudar-te a viure amb el teu nuvi o núvia, malgrat que la societat el desaprove.
Per descomptat, també estic interessada en què fa la gent per a trobar una mica de felicitat, en el procés de la seua cerca, no en l’estúpida manera dictada per Instagram d’anar pel món fent-te fotografies. M’interessen els assumptes familiars, la qual cosa pot ocórrer en la vida quotidiana de la gent comuna amb les seues tasques mundanes, com ara netejar el bany o anar amb metro a recollir a algú de l’aeroport. Hi ha molta bellesa en això.
P: La teua col·lecció de relats va ser traslladada al terreny de la dramatúrgia i representada l’any passat en el Teatre Nacional de Grècia. Com va ser rebut l’espectacle pel públic?
R: Va tindre un bon acolliment. L’obra va ser molt divertida. El llibre tracta de no prendre’s les coses massa de debò i, d’alguna manera, lluita contra els mals moments amb observacions jocoses. El director de l’obra, el Sr. Panagopoulos, va aconseguir magnificar aquest efecte juntament amb el seu equip i el resultat va ser molt reeixit. Per a mi va ser súper estrany, per descomptat, veure que el que havia escrit en absoluta soledat era expressat enfront d’una gran audiència i mai he comprés com els actors fan el seu treball, vull dir, parats davant el públic totes les nits, per a mi va ser molt estrany.
P: Actualment, com és la vida a Grècia? Al mateix temps que les dades econòmiques milloren, també ho fan els sentiments de la gent o encara queda un llarg camí per recórrer en tots dos sentits?
R: És bonic, vull dir, m’agrada viure ací. Molta gent encara està enfrontant-se a grans dificultats i quasi tothom té a algú que va marxar a l’estranger per raons econòmiques, però la veritat és que la vida continua i la gent tracta de traure el millor d’ella. Atenes és un lloc vibrant, extremadament real i autèntic encara, encara no està completament massificat pel turisme i sempre hi ha alguna cosa que succeeix quan la gent ix, veurà pel·lícules i obres de teatre, assisteix a festivals i esdeveniments musicals, fins i tot encara que no tinga molts diners.
M’agrada que molta gent a Grècia encara siga humil i senzilla, sincera, càlida i autèntica. Manquen de l’estabilitat material i financera que s’observa en altres llocs, però segueixen avant. La majoria de les persones encara se sent insegura (amb l’esclat del Covid, per exemple, la gent de nou ha començat a perdre el seu treball), però sempre és commovedor veure com, amb tota aquesta inestabilitat i tots els canvis que hem estat experimentant durant tots aquests anys, la gent encara troba maneres de divertir-se i superar els temps difícils.
Durant els últims anys també vam tindre l’oportunitat de reflexionar molt de sobre el què és important i el que no. Això sempre és per a millor. No obstant això, el que ara és alarmant és la crisi dels refugiats i tinc molta por que en tota Europa això puga impulsar de nou la mentalitat d’extrema dreta i les
P: Durant els pitjors anys de la crisi del deute sobirà, des del nord d’Europa es va llançar una campanya de desprestigi a Grècia que va danyar molt la seua imatge exterior i va ferir l’orgull nacional. Fins i tot mitjans financers anglosaxons van arribar a encunyar el terme de PIGS (“porcs” en anglés) per a referir-se a Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya. Com es va sentir la població grega davant semblants maniobres i apel·latius?
R: Per descomptat, es va sentir malament. Va ser molt injust. Però també mostra que, durant tots aquests anys, els polítics, intel·lectuals i acadèmics a Europa van fallar a l’hora d’incloure els aspectes sociopolítics de la Unió Europea en el discurs. Ciutadans de molts països no van tindre ni idea de per què haurien d’haver mostrat solidaritat cap a altres persones i els qui van haver de suportar dures mesures econòmiques d’austeritat es van sentir incòmodes amb la idea que funcionaris no electes dictaren la política del país.
Per consegüent, crec que aquest tipus de pensament va trobar base i es va estendre de manera desproporcionada. Considere que la narrativa dels PIGS és només el resultat d’una manera de pensar molt nacionalista. Sempre ajuda als nacionalistes de tota Europa mostrar i avergonyir a altres Estats-nació com a culpables o retratar-los com a inferiors. Sembla que funciona, ja que als nacionalistes europeus els està anant bé mesclar aquesta estratègia amb moltes altres tàctiques anti-immigrants. Veig tots aqueixos discursos com a esforços per a persuadir a ciutadans europeus que els Estats-nació i la seua protecció haurien de convertir-se de nou en una prioritat. Crec que és una manera de pensar molt anti-europea.
P: Molts joves grecs no van tindre més remei que mudar-se a altres països per a guanyar-se la vida, estan tornant a Grècia?
R: Ningú ho sap. S’estan intentant posar en marxa mesures per a portar-los de tornada. Per a mi és molt interessant aquesta ona d’immigració composta per individus ben formats d’entre 20 i 30 anys que salen des de Grècia cap al Nord d’Europa i els Estats Units. Estic treballant en diverses històries sobre això i espere incloure-les en la meua nova col·lecció de relats breus.
P: Quin és el panorama a Grècia per a un escriptor que vulga començar a publicar?
R: És difícil trobar un editor i començar a publicar. El mercat és xicotet a causa de la llengua, però aquestes dificultats es donen en qualsevol lloc on l’idioma només ho parla una població reduïda. Crec que ningú hauria de sentir-se miserable malgrat aquesta situació i seguir avant per a convertir-se en escriptor si aquesta és la seua decisió. En la majoria dels països és molt difícil aconseguir que et publiquen un llibre, però m’agrada veure la situació d’una forma molt optimista.
Si vols començar a escriure, en primer lloc, tot el que necessites són llibres, perquè els escriptors són bons lectors, i un ordinador portàtil. Vivim temps molt còmodes comparat amb el passat. Sempre m’agrada dir que feliç em sent per haver nascut en 1992. Una dona que escriu relats curts sobre dones i homosexuals, que li’ls publica una bona editorial a Grècia… fa algunes dècades hauria sigut impensable; ara és simplement genial i acceptat àmpliament amb entusiasme.
P: Eres llicenciada en Dret i en l’actualitat estàs fent el doctorat en la Facultat de Dret de la Universitat d’Atenes, enfocat en l’economia col·laborativa i la llei de protecció al consumidor. Quina és la importància d’aqueixos temes a Grècia?
R: Realment, no m’agrada parlar d’investigació, perquè és molt avorrit parlar d’això i massa específic (com tots els temes acadèmics), però per a dir-ho d’una manera simple, estic una mica interessada en les noves tecnologies i en com determinen la forma en la qual vivim, consumim, ens comuniquem. Obrin noves formes d’explotació (dels treballadors, per exemple) i noves oportunitats (d’ocupació, enfortiment dels llaços comunitaris) i això és d’interés, supose.
Els drets dels consumidors i els ciutadans estan canviant perquè diverses aplicacions i tecnologies estan modificant completament els nostres entorns de presa de decisions i la forma en què expressem les nostres preferències i idees. Llavors, vaig considerar aquest tema prou interessant i, al mateix temps, volia romandre en el món acadèmic, així que vaig començar a investigar sobre això. No es tracta de Grècia o d’Europa. Les empreses d’aplicacions i tecnologia com Uber o Airbnb no coneixen davanteres, això també és alguna cosa que m’agrada d’aquest tema.
P: Actualment eres columnista del periòdic grec Lifo i col·labores en diverses revistes culturals. Sobre quins assumptes escrius?
R: Qüestions socials que poden ser d’interés, com a comentaris sobre la fugida de cervells de Grècia i d’altres països del sud d’Europa, dels quals parlem abans. També escric molt sobre els llibres que llig i tracte d’enganxar a la gent a la lectura. Pose molt esforç a persuadir a les persones de la meua edat que matar els seus cervells amb l’i-phone no és tan bo. No sé si tinc raó o no, simplement escric la meua opinió amb franquesa i espere a veure què passa.
P: Quan vas saber que volies ser escriptora?
R: Crec que quan era xicoteta. Però em vaig adonar que no podia prescindir d’escriure fa tres anys, quan tenia 25. Va ser quan vaig escriure el meu llibre. Em vaig adonar que em feia feliç escriure relats curts. Però sí, diria que sempre solia escriure (em referisc a fer estúpids intents d’escriure alguna cosa) i llegir molt. Vaig ser conscient de les conseqüències de ser escriptora i viure com a tal recentment i vaig reafirmar la meua decisió que amo el que estic fent.
P: Encara que la teua residència literària a Alacant amb Casa Mediterrani va ser breu, en ser bruscament interrompuda per la pandèmia del coronavirus, com va ser aquesta experiència per a tu? Vas observar elements comuns entre Espanya i Grècia com a països mediterranis?
R: Va ser increïble. Vaig llegir molt. Vaig caminar bastant per la ciutat i a l’instant em vaig sentir com a casa. Tot em semblava molt familiar, però nou i fresc al mateix temps. Crec que tant Espanya com Grècia comparteixen una actitud molt positiva cap a la vida. Les persones són càlides i sociables d’una manera molt sincera i autèntica en tots dos països. I les ciutats semblen estar vives, no com a ciutats-museu o com una cosa bella d’una manera filtrada i falsa feta per als visitants. Em va agradar que Alacant tinguera racons paradisíacs i racons no tan “bells” d’una manera convencional, punts d’arquitectura desordenada i edificis residencials estranys.
Em va encantar aquesta mescla poc convencional de bellesa exòtica i desordre urbà. I em va fascinar que la gent em semblara real i autèntica quan comprava en el supermercat o bevia en un bar. Mai m’ha succeït anar a un lloc on no parle l’idioma i que la gent intente parlar-me amb una mica d’anglés i molts gestos i contacte visual. Crec que aquesta és la forma més bonica de tractar de comunicar-se.
No em veig capaç d’articular el que els dos països tenen en comú sense ser ridícula o quedar atrapada en vagues clixés, però sé que un grec experimenta una sensació molt familiar sent allí. Se sent molt casolà, segur i natural, i l’aire fa olor exactament igual que les illes gregues a l’estiu. La mateixa mar, probablement aquesta és la raó. Estic 100% segura de tornar a Espanya després que el Covid desaparega.
P: Última pregunta: Tens algun altre llibre en ment?
R: Sí. He estat escrivint una nova col·lecció de relats breus durant alguns anys i actualment estic fent les correccions finals, llegint alguns llibres que podrien ajudar-me i editant algunes històries o esborrant totalment altres. Vull que siga el més original i autèntic possible, per tant, estic tractant d’ignorar tot tipus d’expectatives que uns altres puguen tindre després del primer llibre. Vull que siga un llibre molt optimista i al mateix temps una mica inquietant, ja veurem.
Comentarios