No hi ha pla més estimulant que exercir el santíssim dret al vot a l’estiu, un diumenge —santíssim també— a quaranta graus, o a cinquanta, arribat el cas. Els potets de gel hidroalcohòlic, vestigis terribles d’un recent malson que segueix tossudament arrelada en les entranyes —com el menjar dominical a casa de la sogra o la quota d’autònoms—, són substituïts per botecitos de aftersun. Xopats en suor, amb els febles somriures que ens pinta en el rostre aqueix desdibuixat concepte de la festa democràtica, ens aboquem sobre l’urna amb la tòrrida papereta entre les dents. Vote vosté, ciutadà exemplar, vote vosté en consciència i amb el cor, i, preferiblement, vote vosté als bons, és a dir, a qui jo li suggerisca.

El xiquet plora perquè vol entrar en el col·legi electoral amb el glaçó d’arena, la palita en una mà i la pilila a l’aire. Però s’imposa el rotund respecte a les institucions: que plore el xiquet, si no hi ha més remei. Aconseguir la beneïda urna no és tasca senzilla. Té un que anar mirant on trepitja, té un que conduir-se amb tempte i delicadesa, perquè ha de sortejar a les persones esvaïdes per la basca, per l’excés de calor, que jauen escampades i sense concert a un costat i a un altre com en els camps de Troia. La xiqueta, curiosa i inoportuna per naturalesa, pessiga a papà en la natja i li pregunta a plens pulmons si ha votat als seus, a aqueixos que anaven a canviar el món, als quals tenen la clau del progrés, i papà, delatat, enrogeix violentament i titubeja. S’estableix un silenci sepulcral, i escoltem la cigala esgargamellant-se, adornant l’escena amb el seu suplici. «El vot és secret», remuga un concurrent acudint al rescat, molt malhumorat, és a dir, molt d’esquerres. Preciós aforisme. Però hi ha més, i es recullen graciosament en el nodrit patrimoni espanyol. El de les tetas i les carretes, per exemple.

Irromp la veïna del segon en bikini, exhibint carn impúdicamente. Tres mesos porta sense menjar fritanga per a preservar la línia, i mira tu per on quina ocasió tan a propòsit per a lluir-se. «Els comicis són cosa seriosa i no admeten frivolitats», apunta una senyora arrufant les celles, embriaga de fel i punt d’honor. «I la salut, la salut també», replica un altre, bocabadat, la bava penjant-li de la comissura. Arriba Txapote al col·legi electoral, sonen els clarins, es despepita la chirula. S’interroga a don José Luis, el forner, membre entranyable i respectat de la comunitat, sobre el sentit del seu vot, i ell, amb afable i enigmàtic somriure, respon que votarà al candidat que no esmente. Esclaten les riallades. riuen fins als de la taula.

A les portes dels col·legis, grupitos d’exaltats esbronquen o aplaudeixen als votants depenent de la seua afinitat ideològica: el vestuari ajuda a identificar amb precisió el bàndol. Es divideix a la concurrència, grosso modo, en feixistes i pelagatos. Un vol creure que són les altes temperatures, que és aquest sever sol d’injustícia el que socarra els cervells. Un vol creure, però és en va. Vote vosté, admirable ciutadà. Exercisca vosté el seu lliure dret al vot estival. Celebre vosté amb nosaltres aquesta singular festa de l’ardent democràcia. I arme’s de valor, d’ombrel·les, de ventalls i de cucurutxos. Si pot ser, d’enormes boles.