Rodríguez-Bernabeu és un dels principals poetes en valencià del panorama actual. Es va donar a conèixer amb 22 anys i des de aleshores ha desenvolupat una sòlida trajectòria amb un ferm reconeixement de la crítica. Després d’una primera fase intimista i existencial, l’autor va passar per un període de realisme civil en els anys seixanta però, a partir del poemari “Viatge al teu nom” (1982), va observar una tendència cada vegada més depurada i profunda amb un llenguatge minuciosament escollit i una temàtica a la cerca de l’inefable.
Nascut a Alacant en 1940, Rodríguez-Bernabeu es va introduir en la poesia en valencià en els seus dies d’estudiant de Medicina a València. Fins a la seua jubilació va combinar la seua professió de cardiòleg amb l’activitat literària, estesa també a la novel·la, assaig i col·laboracions periodístiques. La seua relació institucional va més enllà de la publicació d’alguns dels seus llibres en el IAC Gil-Albert ja que, durant uns anys, va formar part del anomenat Institut d’Estudis Alacantins i, des de 1984, és Membre d’Honor d’aqueixa institució cultural.
Pregunta: Has sigut autor en valencià des dels anys 60 com vas arribar al vers en llengua pròpia?
Vaig començar a escriure des dels onze anys, moment en el qual simplement desconeixia la nostra llengua que ja vaig descobrir en secundària a través del professor Domingo Carratalá que dedicava algunes hores a aquest terreny. D’aquella època existia una llibreria de segona mà en la Plaça de Correus i atès que estaven en format liquidació vaig adquirir els meus primers llibres de l’autor Jacint Verdaguer: “Caritat” i “Pàtria”.
Quan estudiava Medicina a València vaig entrar en contacte amb la tertúlia que protagonitzava Xavier Casp cada dimarts a casa del jutge Miquel Adlert i em vaig acostar a lectures de rellevància.
P: Primer va ser la teua inclusió en una antologia de poetes universitaris, quan estudiaves en el campus de València i poc després el teu primer poemari ”Poemes de la fi”per l’Editorial Torre.
Aquella antologia es va dir “Poetes UniversitarisValencians” on participem cuatre autors alacantins com Antoni Seva i Lluis Alperad’Alacant i Isabel Clara Simón d’Alcoi i efectivament va ser la primera oportunitat de veure els meus poemes editats.
P: Eres part d’aquell “Migjorn” que va ser una antologia de la poesia jove del sud ens ho expliques?
L’antecedent d’allò va ser l’obra “Carn fresca” realitzada per Amadeu Fabregat que no va arreplegar cap poeta del sud.
En “Migjorn” van participar un total d’onze poetes, més joves que jo, de diferents ciutats de la província: Xixona, Mutxamel Cocentaina, Elx.
Migjorn és el vent que prové del sud, simbolitza per tant els nous aires poètics del sud.
P: Parle ara d’Alacant, des de la teua àmplia obra d’assaig, destaque “Alacant contra València” i des de la poesia, “Alacant” editat per l’Editorial Aguaclara en 1998. Descobrisc una certa alacantinitat.
En l’assaig arreplegue el cert enfrontament de les dues ciutats. No és una foto i a més les conclusions són complexes. Hi ha abandó per una costat i ressentiment per una altra. Hui dia, la vinculació fixa’t si és tanta, per exemple en les similituds de les pròpies festes. En qualsevol cas, tinc contactes sòlids per la meua dona i la seua família, entre uns altres a València.
Alacant està molt present en mi, sent el poemari “Alacant” una elegia a la ciutat. Alacant ja no és la ciutat on jo vaig nàixer i vaig conèixer, que no s’assembla a la d’ara. En el meu últim llibre hi ha un poema d’Homenatge a Cabanilles que és un poema inspirat per a “Homenatges i definicions”, que arreplegue diversos aspectes vinculats a Alacant.
P: Vas ser antologista de Joan Valls en 1991.
Sï, en ella és on faig un estudi de la figura amb un estudi més afinat que el primer que vaig fer sobre Valls. Deu anys abans, en 1981, vaig procurar la primera obra completa que es va publicar sobre el poeta i que va motivar que gran part de l’equip literari de l’Institut d’Estudis Alacantins dimitira per les seues diferències amb els meus plantejaments sobre la unitat de la llengua.
P: Diuen de tu que has tingut una projecció social més enllà de la teua pròpia contribució literària.
És possible que siga així, no ho sé, però he de dir que, a Alacant, en literatura, m’he sentit aïllat curiosament. Record específicament l’ajuda de Rafael Martínez Morellá que era directiu de la Caixa d’Estalvis Provincial i que va ser diputat en la Diputació d’Alacant. En el plànol professional, com a mèdic, va ser diferent atès que arribe a ser cap en el Cardio-Vascular de Sant Vicent fins a la meua jubilació.
P: Constate fa uns dies en el Cicle Alimentant Pluges 8.0 que has tingut tres etapes poètiques. Ens les expliques breument?
Vaig tenir una primera fase intimista però també existencial. Una etapa de la qual destaque el mar, la seua evocació i la meua proximitat amb aqueix mitjà però va ser una etapa, sens dubte, per a respondre al conjunt d’incògnites de l’ésser humà.
Una segona època, més social, a la qual ho cride de realisme civil on em plantege la situació de l’home en societat.
Finalment, des dels anys 80, que vaig viure intensament la construcció de la poesia pura, cap a la cerca de l’inefable. Va ser el moment dels poemaris “Viatge al teu nom”, “Teoria del Somni”, “Dring” que va ser Premi Vicent Andrés Estellés, “El rostre de l’amant” o “Escandinàvia”.
P: Com recordes el moment de reconeixements d’alguns premis que has rebut?
Amb el poemari “La platja” vaig obtenir el Premi València (1965). El Premi València va ser una gran motivació perquè va anar el segon llibre que vaig escriure. Ho recorde com un gran estímul per a seguir escrivint
Després vaig obtenir el Premi Ausiàs March 1971 amb “La ciutat de la platja” que ja en aquell moment era un premi, de prestigi que s’organitzava fins i tot un sopar de gala amb vestit de nit. Encara joves ho vivíem tot açò amb molt empaquetatge.
També vaig obtenir per “Dring” el Premi Vicent Andrés Estellés i 2012, per “Talismans”, el Premi IBN AFADIA d’Alzira, que va ser publicat per l’editorial Bromera d’aqueixa ciutat.
L’últim és que el 22 de maig vaig ana a València a la Facultat de Filologia a arreplegar el Premi de la Crítica a la Creació Literària Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, per les meues obres completes.
P: Què ha suposat per a tu la publicació de la teua Obra poètica completa, editada per l’Institut Juan Gil-Albert que es va presentar al febrer de 2018?
És una gran satisfacció haver reunit mi obra completa, 14 llibres, i un honor que m’ho publicaren en la meua ciutat per part de l’Institut Juan Gil-Albert, qüestió que agraïsc molt. El volum, de 638 pàgines, reuneix des del meu primer llibre de versos, “Poemes a la fi”, fins a l’inèdit “Homenatges i definicions”.
P: Metge i/o o poeta del cor
Sempre m’insinuen açò, l’home relaciona el cor amb les emocions, però la meua elecció d’especialitat no té res a veure amb la poesia atès que en medicina cal ser objectiu i amb els ulls desperts per a trobar les coses amb un esperit observador per a descobrir les malalties.
PREGUNTES INSTANTÀNIES:
La teua cançó favorita.
Imagine de John Lennon.
La teua ciutat de l’amor.
València, la meua dona d’allí, el meu amor.
L’últim poemari que has llegit.
De Carme Arnau i el seu pomeario “En el drecréixer de la pluja”.
A Alacant, a on portaries a algú especial per a tu.
Al Castell de Santa Bàrbara donada la visió impressionant.
Veus pel·lícules per internet o per TV.
Per TV generalment.
Facebook o twitter.
Les dues, encara que em manifeste més en Facebook.
Si t’ha agradat aquesta entrevista, comparteix-la en xarxes socials. Inclou els nostres hashtags #LOBLANC #envalencia #CulturaAmbtu #CulturaAmbmi #CompartimCulturaAmbtu. Per a conèixer altres esdeveniments en la zona consulta nostra Agenda
Comentarios