Tot és massa fràgil, massa dinàmic i, per cert, massa asincrònic, diu la intel·lectual Carolin Emcke (Alemanya, 1967), referint-se a l’efecte de la pandèmia de la Covid 19. Precisament aquesta epidèmia és la que m’ha portat com ARTivista a realitzar un projecte fotogràfic sobre la meua experiència com a artista i la seua relació amb el procés de viure en carn pròpia la quarantena.

Sóc Manuel Antonio Velandia Mora; vaig ser convidat pel Museu Q, de Colòmbia, a participar en una residència artística virtual. La idea d’estar en una residència d’aquest ordre em va semblar molt creativa i la vaig veure com una manera de seguir actiu en el meu procés, de moure’m en una temporalitat i espacialitat híbrida, la qual cosa m’implica una ruptura en la manera com es mostra l’art ja que els treballs es veuran a través de l’Instagram d’aquest museu, i també en el procés de curaduría.

El Museu Q es va veure obligat a parar les seues exposicions presencials organitzades en diferents ciutats colombianes; va recórrer a les xarxes virtuals per a crear una residència artística. Residir en @museoq és un projecte de confiança mútua. Als artistes ens donen accés al compte d’Instagram del Museu Q perquè durant una setmana podem circular contingut i interactuar amb els seguidors i amb altres persones que arriben als posts. És la residència virtual, l’artista és qui decideix què fer i com fer-ho, considerant els seus propis temps, interessos i disciplina artística amb l’acompanyament constant amb els integrants del col·lectiu de museología queer.

Jo he optat per treballar des de 2 fronts; el primer d’ells, una sèrie de selfies; el 2n, utilitza per a la reflexió una fruita tropical anomenada granadilla. Amb les imatges creades pretenc, d’una banda, reflexionar sobre el mutisme propi de la introspecció, i per l’altre, mostrar l’esquinçament físic i emocional i el vaciamiento d’emocions que genera el tancament i la falta de vincle social.

A l’obra l’he anomenada “Quadraginta: Construcció i desconstrucció de l’ésser”. Considere que no solem pensar sobre nosotres mismes. La malaltia, experienciada o temuda, ens fa pensar-nos finits. La por al contagi construeix en nosotres temors infundats, neguits marinats en nostàlgies. La llàgrima es fa fàcil. Fins i tot sabent-me mortal, havent acceptat la mort com la fi de tota existència i el suïcidi com a alternativa viable a la vida no desitjada, el contagi té la propietat de traure’m del llit enfront de la incertesa d’un no sé què i un sense saber com, ni quan.

L’atenció emocional que produeix la pandèmia m’ha obligat a centrar-se i enfortir-me per a eixir airós d’ella. Puc descriure el procés creatiu, com un respir profund, en el qual m’apegue als meus adentros i m’obligue a crear. No puc deixar que el pesar m’acompanye ni que la inactivitat siga la meua destinació. La creació és el meu llenguatge, és la manera de sentir-me viu, de continuar produint, de donar sentit a l’experiència.

Jo, com la majoria de persones en qualsevol lloc del món en el qual els subjectes no estan preparats per a estar tot sol i en silenci, tem arribar a extrems emocionals i em vaig decidir a contemplar d’una altra manera la soledat. Tinc clar que no puc abandonar-me i deixar que els dies passen sense sentit. Per molt de temps he viscut només, per llargs períodes he decidit quedar-me aïllat a casa. La soledat ha sigut per a mi, fonament creatiu, és raó poètica, filosòfica i artística.

La vida és el meu principal projecte i les meues pròpies vivències, la saba que nodreix la fluïdesa del meu espai simbòlic. La meua pròpia vida es converteix en la forma, el llenguatge i l’essència de la meua expressió. És això el que espere s’aconseguisca veure en les imatges, en els poemes, en el curt vídeo art que acompanyarà la mostra.

Em va atraure acceptar la invitació del Museu Q perquè aquest no representa a tots-as, no és la veu legítima per a parlar de la vivència de les orientacions sexuals o les identitats de gènere no hegemòniques, però si ho entenc com un crit i aposta per un espai perquè els-as “anormals” i “els-as raritos-as” del passeig donen/fem un pas avant per a dir: Les nostres memòries importen!

El procés de curaduría pre i durant la mostra comporta una sèrie de trobades virtuals en els quals mostra l’obra. Inicialment vaig mostrar sis alternatives de treball, en un procés de tirar i soltar la corda, aconseguim posar-nos d’acord a mostrar-me a mi mateix i de representar el procés interior. D’una banda, es va optar per mostrar part d’un procés realitzat durant les 2 primeres setmanes de la quarantena, i sumar la producció de 2 noves imatges que pogueren donar significança a tot el procés d’introspecció. Des d’una altra òptica, ja havia realitzat alguns selfies en què treballava sobre parteixes del meu cos, i uns altres en les quals sent jo el protagonista no mostrava la meua cara, creant així una aproximació amb l’espectador, en la qual cadascun pot veure’s d’alguna manera representat en l’obra.

Un 3er element de la mostra virtual, ha sigut el treball amb la poesia. Més que construir textos teòrics, el curador rescata fragments de poemes, que d’alguna manera expliquen les obres que acompanyen. Cada dia es mostren 2 peces i un fragment de poema. El procés dura 7 dies. Acabar amb un curt videoart. L’exposició es matisa amb una lectura de poemes i una entrevista amb el curador, del projecte residir Luis Carlos Manjarrés, curador del MuseoQ i d’altres museus a Colòmbia.

En la curaduría i residència virtual està oberta a artistes queer o que el seu treball s’oriente a temes centrats en sexualitat, identitat i expressió de gènere. Cada artista està en la residència durant una setmana. Fins hui alguns-as artistes confirmats són Ángela Navarro, Ricardo Avendaño, Juli Santa Putricia, Laura Roa, El Col·lectiu Dones il·lustrades, Germán Paley i David Escobar. Jo sóc el segon a residir en el Museu Q. i el meu procés va iniciar aquest dimecres 22 d’abril.

L’obra canvia tots els dies; cada dia que l’espectador visita el museu pot veure l’últim treball produït i la retrospectiva del que s’ha vingut mostrant en dies anteriors, igual que veure l’obra dels artistes que van ser residents prèviament.

L’exposició pot visitar-se dia a dia a partir d’aquest dimecres, en el següent link en Instagram https://www.instagram.com/p/b_sr8zmjyzo/