Ha començat a elevar-se i a adquirir seriós gruix un polsós renou respecte als episodis d’absolució dels membres de la banda covarda terrorista. No obstant això, un no troba, per més que busque en les butxaques de la coherència, la vertadera justificació d’aquest acalorament: no són més que assassins, no són més que uns pobres éssers humans que un bon dia van arrabassar la vida a uns xiquets, a unes mares, a uns pares. A quin tant de rebombori? On està la pega? Els drets humans, aqueix invent noble i eufemístic, s’apliquen invariablement en favor del criminal, mai del mort, mai de l’innocent, que sempre arriba tard a la comèdia del procés judicial. On, doncs, està el problema? On la sorpresa? A quin punt esquinçar de vestidures? L’assassí, el sanguinari, actor preferent en la nostra societat, es beneficia de les virtuts de la democràcia, ho ha fet sempre. A què ve ara tanta encesa pique de peus?

Quina pena i injust —assumim aquesta terrible realitat amb la mà en el pit— que un covard assassí es veja forçat a reviure en la presó, una vegada i una altra, el dure que va ser per a ell prémer el gallet. El dur que va resultar acostar-se sigilosament per l’esquena i descerrajar el tir en el clatell. Quin salvatgisme, per part nostra, obligar el covard assassí a reviure entre reixes, una vegada i una altra, l’horrorosa incertesa, l’espante d’escometre l’execució de l’innocent i que la pistola es encasquille, el malson de quedar un allí, a la meitat del no-res, desolat, amb les ganes fresques de matar. Bastant càstig és que romanga tancat com per a comminar al pusil·lànime assassí, a més, a reviure el dure que va ser, per a ell, rebentar en trossos a aquelles persones innocents, a aquells xiquets la vida dels quals va quedar espoliada i inconclusa. Apiadem-nos, prostrats, d’aquests assassins, que pateixen l’horrible i aguda penitència del record, de la consciència.

Una ideologia val més que una vida. Val més que huit-centes vides. S’és vidu per decisió pròpia, un tria ser malalta. A quina tanta bullícia victimista? Un tria que li maten al seu fill, al seu espòs, a la seua germana. Un tria lliurement que li amputen les dues cames. Què falta de comprensió cap a aqueixos pobres i timorats assassins de la cucada banda terrorista. Quina lamentable falta d’empatia. Potser no tenen dret a començar de nou una vida? Les víctimes dels seus atemptats ja no podran tornar al camí, ni a l’abraçada de les seues famílies, però a qui li importa. Els morts van triar alegrement la bala. Els covards assassins, pobres angelets inspiradors d’alta poesia, només van complir amb el seu deure. Que maleïda i perseverant afició tenim per exagerar el dolor i la tristesa.

Què importarà a Estrasburg que aquella bomba esbudellara a uns xiquets. El que compte, amic meu, són els defectes de forma, els règims d’incomunicació del detingut. El primordial, per damunt de la vertadera justícia, són els sagrats drets del covard i repugnant assassí. Imaginen que a Hitler se li haguera conduït a un tribunal i que, per un defecte de forma en les declaracions, haguera quedat absolt. És la fragilitat, no del sistema, sinó del propi sentit comú. Occident, amic meu, és el viu espantall del món.