L’espanyol mitjà viu rabiosament satisfet menjant tres rodanxes de mortadel·la a la setmana, amb l’honrosa excepció dels apassionats banquers, dels generosos responsables de les elèctriques —que es desviuen per mantindre encesa la flama de les nostres llars— i dels quatre espavilats que van pastar abundant fortuna amb les criptomonedas, i molt especialment d’aquells visionaris que van cursar l’FP. Tots aquests mengen carn de primera, que tant disgusta en la cúpula. La resta, mortadel·la. Fam i puces.

No obstant això, l’amable experiència ens ha ensenyat, tossuda, que menjar bé és balafiar, és alçar emblemes térbols que confirmen el capitalisme. Menjar està sobrevalorat. Emportar-se a la boca un tros de pa dur purifica l’ànima, dona esplendor a l’esperit, empolaina els somriures. Li brillen a un les dents que li queden. D’altra banda, heus ací el dilema, guardar els duros en un compte d’estalvi és una infàmia, engreixar la llibreta és una elevada vilesa. Cal gastar, cal tirar els quarts a l’aire perquè el món rode.

L’aventura entendridora de pagar per transitar una sendera alquitranado infon renovades ganes de viure. No tot anava a ser virus i males notícies, hi ha llum en el corriol. Una de les millors coses que ens han succeït en aquests últims mesos, perquè Déu estreny sense ofegar, ha sigut gaudir de la dolça acanada del rebut de la llum. Sense ell, la nostra vida s’hauria revestit d’una pobresa emocional històrica. Ara, per a reafirmar els fonaments d’aquesta alegria, arriba el peatge. Quan? Esperem que prompte. Ens tremolen les mans d’invencible emoció. No veiem el moment de refregar la flamant visa per la cabina de la carretera comarcal. Però no ho diga peatge, anomene-ho sistema de tarifació, que entra més suau. Tant de bo ens permeten unificar la gaita, seria magnífic, i puguem usar la targeta descompte del supermercat per a abonar el pagament: sis croquetes de pernil per cada 50 quilòmetres, gran estalvi en bolquers i en ultracongelados. Pobres infeliços sense vehicle, que vagaran, a trist peu, sense assaborir les mels d’aquesta revetla. Anhelem amb fervor, així mateix, que el preu del combustible es dispare com un coet per a equilibrar aquest goig i que la festa siga completa. No és gasolina, babau, és ambrosia.

No siguem obtusos, cal pagar impostos i cal fer-ho amb un somriure radiant, cal furgar-se el queixal amb l’escuradents i traure pit amb orgull. Plomat, s’entrega un al concúbito amb més il·lusió, amb el sucós al·licient de premiar-se després amb l’entrepà de xòped. No el diga peatge, anomene’l sistema de tarifació, que penetra més greixat. I hi haurà altres tributs, més endavant, que provocaran similar eufòria. D’algun lloc haurà de recaptar-se els diners per a mantindre, per exemple, a aqueixos senyors que, amb els testicles embeinats en la tersa palmell de la mà, romanen, com a vistosos raïms, en un ERTO.

Poques coses provoquen més repugnància que la vida ordenada i austera. Se li fa rar a un que no li cobren per passejar. Estem caminant alegrement pel parc, a la babalà, sense pagar un duro. De vergonya hauria de caure-se’ns la cara.