Alfredo Sanzol és dels autors més joves que han donat un colp sobre la taula per a dir açò que estem ací. Enguany el patronat de la Mostra ha va decidir que Alfredo Sanzol fóra l’autor homenatjat amb el qual mantenien un lligam per mitjà d’una amiga des d’una època en la qual demostrava ja un enorme talent com a director que ara a més escriu, probablement perquè la pràctica teatral és transversal, sent en l’actualitat un dels grans directors d’escena per la seua poètica.

Porta dirigint teatre des de 1999, que va estrenar “Com los griegos”, de Steven Berkoff en l’aula 4.11 de la RESAD i que després va fer temporada en la Sala Galileu. En els dos anys següents co-va escriure i va dirigir “Carrusel palace” i va escriure i va dirigir “Cous cous i churros” amb Produccions del Callao, que es van estrenar en la Sala Triangle i en La Quarta Paret respectivament.

En els últims vuit anys ha escrit i dirigit set obres i dirigit altres tres més: “Días  estupendos” i “Delicadas” en el 2010, “En la lluna” en el 2011, “La importancia de llamarse Ernesto” d’Oscar Wilde i “Aventura!” en el 2012, “Esperando a Godot” de Samuel Beckett en el 2013, “La calma màgica” en el 2014, “Èdipo Rey de Sófocles” en el 2015, “La respiración” en el 2016 i “La ternura” en el 2017. En elles ha col·laborat amb productores com LAZONA, el Centre Dramàtic Nacional, T de Teatre, Teatre de l’Abadia, Teatre Liliure, Teatre Gayarre de Pamplona i Tanttaka, i ha estrenat en diversos teatres i festivals, com el Teatre Poliorama de Barcelona en el Festival Grec, el Teatre de l’Abadia, el Teatre Fernando Fernán Gómez o Els Teatres del Canal. Ara, en el 2018, ha estrenat la seua última creació, “La valentia”, de la qual és autor i director i es representa en la Mostra d’Alacant.

La seua obra, “La valentia”, va nàixer en un taller de fa un any on es van reunir els sis actors i ell on solament va arribar amb un títol, un llibre de José Antonio Marina que parlava de la por: “Anatomia de la por. Un tractat sobre la valentia” i algunes idees esbossades.

Els autors necessitem treballar des de la confiança, açò vol dir treballar i planejar sense tenir text final. La confiança dels actors, l’equip de producció. “La meua escriptura està lligada a l’escenari per tant aquest reconeixement que rebo a Alacant té a veure amb totes les persones”, assenyala Alfredo Sanzol.

El treball participatiu de creació és una modalitat en la qual es construeix un imaginari col·lectiu i que permet adquirir vincles més directes amb l’obra a totes les persones implicades. Part del que crida la “escriptura blana” on assenyale els primers traços de l’obra molts mesos abans de començar el primer taller i nou mesos abans d’acabar el text definitiu.

Els títols com La calma màgica, La respiración, La ternura, La valentia… “els meus títols estan lligades a experiències personals. El primer és el títol que a l’hora d’escriure em permet vincular-me més amb el que hi ha i em marquen un nord. Atès que les històries són molt pesades, quan arriba una és per a quedar-se” afig Alfredo Sanzol.

La casa, escenari principal de l’obra, és “un homenatge a la real casa de la meua iaia i que vaig viure sempre de forma privada i on també influïa un problema que era la contaminació acústica provocada per la construcció d’una autopista”. Per tant, tenia una dimensió propera-privada però que podia tenir una dimensió política, on el progrés té un preu i uns afectats que els produeix una reculada.

Sanzol volia fer una comèdia de portes obertes i tancades, de gent corrent. Aquesta casa té un toc de comèdia de paranys. La relació de les dues germanes que viuen circumstàncies tan habituals com el valor d’una herència i on conviu una doble valentia: la de voler aguantar en la casa i l’altra germana que vol deixar aqueixa història per a començar una nova etapa.

“M’agrada tota la comèdia i utilitze l’humor per a combatre les meues tristeses i les meues penes”. Guillermo Heras, director de la Mostra, apunta que és un gènere que l’esquerra espanyola no va portar bé.