Ana Pastor és una artista que té el cor partit entre la ciutat que li va veure nàixer que és Alacant i la ciutat que el va ajudar a crear que és Londres, de fet l’experiència de ser allí, en una ciutat amb una vida cultural tan rica i en el qual tot és inspirador, és una fita en la seua vida personal i artística.

Es va formar en disseny tèxtil a Alcoi i és graduada en Belles arts per la UMH amb premi extraordinari. Va realitzar a Londres el Màster in Fine Arts. Chelsea College of Art and Design.

Ella és una dona que diu que es morirà sent curiosa qüestió que l’ajuda a buscar el sentit últim de la vida. Té els seus futurs molt identificats i el seu repte és la Independència per a continuar creant.

Pregunta: com es pot viure entre Espanya i la ciutat de Londres, i no morir en l’intent?

Resposta: Tenint molt bons amics. Ací els meus amics i la meua família. A Londres tinc amics que són quasi germans pel que resulta fàcil tindre un peu allí. No és car viatjar a Londres i allí em sent com a casa; quan vaig tinc la sensació d’arribar a casa i enyore els dos llocs.

P: Quatre pilars que sustenten la teua obra: la individualitat, l’emoció, cerca del significat de la vida i l’existència en si i tot això no sé si pel repte potser imposat de ser públicament feliç?

R: És la meua manera existencialista de veure la vida. Del meu duel inicial arribe a un desencantament per les pors de perdre la meua identitat. Defense el meu dret a la infelicitat des del punt de vista físic i em molesta que m’imposen la felicitat com una nova forma de control.

P: Et vaig conéixer com a artista fa com uns cinc anys, moment en el qual la teua matèria primera era la sang immersa en el treball STIL LIFE se’t va curar la ferida?

R: En STIL LIFE em trobava en el moment de la producció amb un moment de dolor que va ser la pèrdua dels meus pares. Ara ja no treball des del dolor sinó partint d’una ferida conscient a la qual ja m’he acostumat.

P: El treball VICIS CIRCLE es va fer a través de tres actuacions, anomenades «Estic perdent el meu temps», «No puc reconéixer-me en l’espill» i «Massa jove per a ser aclamat, massa vell per a ser emergent».

R: En Cercle Viciós tornes una vegada i una altra al dolor. Aquestes frases que jo escric formen part dels plantejaments que jo em qüestionava en aqueix moment. Era un cercle viciós que jo escrivia, aquestes frases, amb la meua sang que després tornaven a mi

P: Hi ha moltes coses en les nostres vides que no trobem i se’ns reprodueix l’Error 404 de NO TROBAT. No hi ha respostes a totes les nostres preguntes?

R: Clar que no. La maledicció de l’artista és buscar sempre la resposta.

P: Fa pocs dies vas presentar el teu nou treball. Un poemari il·lustrat que es diu Taxidèrmia realitzat al costat de la poeta Rosa Quadrat. Explica’ns els detalls i motivacions d’aquest projecte que crec nou en el teu treball artístic.

R: L’autora i jo som quasi germanes, amb sensibilitats molt semblants i amb experiències doloroses personals també molt similars. Quan la poeta m’ho plantege ho vaig tindre clar; en llegir-ho sabia que havia de participar. Em vaig prendre bastant temps a fer les il·lustracions perquè em tocava molt endins, i van deixar de ser il·lustracions lleugeres per a convertir-se en unes peces d’oli amb molta intensitat.

P: Com vas viure la teua experiència aquest estiu de participació en la Residència de Creació i Investigació en Art Contemporani del MUA?

R: Em vaig sentir molt a gust. Tenia experiència en la coordinació d’una altra Residència alacantina com era A frec de roba i ací vaig canviar i vaig aprendre com la meua nova posició. Els participants hem estat molt ben acollits i ens hem portat molt bé. Els i les professionals del MUA ens han cuidat molt.

P: De la teua participació en la residència va derivar en l’Exposició “Residències Plus” que és una mostra expositiva conjunta dels diferents artistes participants que podrà veure’s fins al pròxim 10 de novembre. La teua proposta, INTER-SER, demostra l’abast dels nostres contactes diaris i com en produir-se l’intercanvi microbià, ens “contaminem” els uns dels altres i acabem, més que sent, “inter-sent”.

R: L’obra intenta fer entendre que no som una individualitat sinó una multitud que a més ens influïm. El nostre cos deixa de ser un cos individual per a ser un cos expandit. Tot està interconnectat, fent visible l’invisible. Som més comunitat del que sembla.

P: Com veus el món de l’art, sent crítica, a la província d’Alacant.

R: En realitat a Alacant no hi ha moltes oportunitats per a un artista. En cinc anys les coses han millorat una mica però continua faltant coses essencials i la ciutat d’Alacant no té l’Art o la Cultura com a pilar vertebrador, més enllà del turisme en si.

P: Creus que en cultura les coses que s’han de fer les estan fent qui les ha de fer?

R: S’està fent un esforç des de l’Ajuntament d’Alacant, però també des d’organitzacions privades que també han sorgit però, insistisc, no hi ha projecte. A la gent li agrada l’art el que passa és que moltes vegades no ha tingut l’oportunitat.