El poeta passeja entre les enormes pedres basàltiques d’Illa Negra i divisa uns maderos nàufrags surant sobre les embravides ones. “Ací ve el meu escriptori!”, pensa. Sobre aquella resta marina escriurà amb la seua cal·ligrafia estilitzada i amb l’eterna tinta verda (per què, potser un record inconscient del bosc natiu de Parral?) aqueixos versos infaltables de cada dia. Neruda treballa pausada i disciplinadament, va construint la seua obra dia a dia com un obrer en aqueixa xicoteta habitació torre amb vista a l’oceà. La paradoxa d’aquesta obsessió pel blau i les ones és que ell ha vingut dels boscos araucans, com la majoria dels poetes xilens. Ser del Sud, territori salvatge dels indis maputxes usurpat pels colons europeus, marca caràcter, genera un tipus humà fet de fred i foc, de vi tebi en els hiverns, de foc i pa pastat, el pa el nostre de cada dia que fan les comadres del camp amb bastant llard, que reconforta i acompanya les viandes senzilles de la taula familiar. Un món verd, agrest, fabulós i plagat de superstició o màgia, semblant al galaic, molt diferent al Xile de les ribes del Pacífic, al qual acabaria ancorat en el seu viatge final.

“La porta en el crepuscle/a l’estiu/Les últimes carretes dels indis/una llum indecisa//i el fum/de la selva cremada/que arriba fins als carrers”. Això era La Frontera, poc propícia per a la lírica. “La dura pluja de Temuco”, va temperar els seus dies i la seua sang, la seua soledat d’artista adolescent al qual el seu pare volia veure convertit en mestre, perquè mai hauria entés perquè servia un poeta, ni tan sols un Premi Nobel. Tampoc els xics de la seua escola respectaven la seua condició de aedo. “Tota la meua pobra vida en una gàbia trista, la meua joventut perduda!”, es lamentava. Tancat en una habitació d’estudiant en el gris i llòbrec Santiago, capital del país, es dedica a “escriure els versos més tristos”. Enamorat de l’amor, envia centenars de cartes amoroses a una xica de boina i ulls de boira i no pararà d’estimar fins que poc abans de morir viva un últim romanç clandestí. Però el gran amor de Neruda va ser sempre la mar, des que el va veure de xiquet baixant pel Riu Imperial en un barquito de vapor fins a Port Saavedra. Anys més tard, fugint de les angoixes de la capital, en cotxes de ferrocarril de tercera classe, amb díhuit anys, viatja fins al port de Valparaíso. A partir d’allí, el seu nom i aquest port llegendari, comparable a Istanbul o Marsella, quedarien units “com les cadenes de remotes ancores”, com diu la seua gran amiga i musa, Sara Vial, a qui encarregaria amb el temps que li trobara una casa, actual museu nerudiano, a la part alta dels seus turons acolorits.

“Tot era a les portes màgiques de Valparaíso”, port major de la costa del Pacífic, on Neruda se sentia per primera vegada a casa i feliç. Allí trobaria la seua mar particular: “Tal vegada, en aquests domicilis secrets, en aquestes ànimes de Valparaíso, només van quedar guardades per sempre la perduda sobirania d’una ona, la tempesta i la sal, la mar que zumba i parpelleja. La mar de cadascun, amenaçadora i tancat: un so incomunicable, un moviment solitari que només va passar a ser, amb el temps, farina i espuma dels somnis”.

Després dels seus últims temps a París, cansat i nostàlgic, el vell poeta torna als seus orígens i a la mar, tal vegada en un esforç final de purificació d’idees o motius de vida. Però li queda poc temps. La veritat és que passarà els seus últims dies mirant aqueix onatge furiós que a ell li sembla com l’esclat de tota la cristalleria del món. Recorda aqueixos versos de Rimbaud que li fascinaven en els seus dies d’adolescència? “Elle est retrouvée! Quoi? L’ Eternité /C’est la mer allée / Avec le soleil”.

L’ancià vate torna a buscar les aigües de la seua mar, tal vegada per a curar les seues ferides. S’acomiada, profèticament: “Alguna vegada, home o dona/després, quan no visca/ací busqueu, busqueu-me/entre pedra i oceà”.

No va ser fàcil aconseguir que ho alliberaren de la fosca tomba on ho van confinar els botxins del seu poble, lluny de la mar que estimava. Però allí li trobem hui, tal com volia i pregava al seus companys: ”Enterreu-me en Illa Negra/Enfront de la mar que conec, a cada àrea rugosa/de pedres i ones/ que els meus ulls perduts/no tornaran a veure”

EXISTEIXEN PERQUÈ EXISTISC

A Xile, Neruda és el pare de tota una generació de poetes, molts d’entre ells han volgut assassinar-li de manera freudiana, amb la finalitat d’alliberar-se de la seua tremenda influència. També, en vida, va gaudir de l’admiració o la lleialtat d’una nombrosa cort de poetes menors i amics que li servien de amanuenses i secretaris. Jorge Edwards, el Premi Cervantes, el ratifica en les seues memòries dedicades a Neruda (Adeu, poeta) on compta la seua llarga relació des de les seues primeres trobades fins quan li va servir de subordinat en una missió diplomàtica a París.

En la seua vida, no van faltar mai els enemics i detractors. Juan Ramón Jiménez va dir que era “un gran mal poeta” i per a Jorge Guillén Neruda no era més que “un invent de Lorca, ja que va eixir d’Espanya amb molta més fama de la que tenia a Madrid”. No li apreciava molt Jorge Luis Borges, per a qui els seus poemes eren “insensats”, tant que creia que ni el mateix Neruda seria capaç de recordar-los. (“Si algú li’ls llegira i se saltara un vers ni s’adonaria…canvia d’estil i to en un poema, sense adonar-se. És un brut”.)

S’ha dit de tot sobre Neruda. El bo i el dolent. Per a García Márquez, és el millor poeta del Segle XX, en totes les llengües. Però Vargas Llosa, en un article detestable publicat en El País en els anys 90, el va pintar com un personatge infantiloide, senil i “bon vivant”, amb la seua gorra de capità de vaixell i bufant un cornetín desafinat en una festa entre amics a la qual assisteix el Nobel hispà peruà. També l’escriptor Javier Marías es despatxa a gust en Miraments, una col·lecció de textos breus sobre escriptors, amb l’aspecte físic de Neruda, al qual compara amb els acusetes del col·legi en la seua foto d’adolescent i amb un batracio amb orelles animals, en el seu retrat de maduresa. Els antinerudianos, diu el professor Mario Valdovinos, es van dividir en “obsessius” i “delirants”. Entre aquests últims va figurar el poeta xilé Pablo de Rokha, que deia que els seus poemes eren “tanguitos” i que quan recordava el famós vers “em canse de ser home”, deia que era una confessió de la seua escassa virilitat. La seua enemistat va ser arrabalera i càustica, arribant a dedicar-li grollers versos (“Gallipavo senil i cogotero/d’una poesia bruta, de macacos/ tens la panxa unflada de diners”) i fins a un llibre Jo i Neruda, on tal vegada amb el títol, de manera subconscient, reconeixia la seua inferioritat.

La “nova crítica”, corrent de la crítica americana conservadora sorgida al començament del segle XX i amb gran influència posterior en els 80, va anar també una altra espina clavada al cap de Neruda. Li retreien la seua poesia social i política en l’etapa de la Guerra Civil espanyola i la defensa de l’URSS i l’antifeixisme, cridant-la panfletaria i escrita “amb fervor de missioner” (The Poetry of Pablo Neruda, René de Costa).

La llista dels enemics, amb o sense arguments vàlids, és llarguíssima. Citem finalment a un altre gran poeta xilé, Vicente Huidobro que ho acusava de ser “un admirable hipòcrita” i al crític espanyol Juan Larrea, amb el qual va tindre aferrissats desacords, que qualificava la poesia nerudiana de “opaca i purulenta, com de negre engrut”.

Però, en fi, el “chaqueteo”, la rivalitat literària i el menystinc en aqueix ambient és cosa coneguda urbi et orbi. Jo mateix vaig saber d’això, de primera font, quan el meu pare, el crític literari Claudio del Solar, va rebre el ukase de l’amo del periòdic El Mercurio de Valparaíso per a vetar expressament tota obra de Neruda. El vate, que enviava puntualment les seues edicions al meu progenitor, amic seu, va respondre amb una escarida i quemante dedicatòria en tinta verda que preferisc no reproduir.

El més trist del cas és que encara hui, quan ja El Mercurio (un dels primers diaris de parla hispana i gran actor de la política nacional) ha alçat fa molt el seu veto a Neruda, altres veus s’alcen per a condemnar-lo des del feminisme radical per un suposat delicte d’agressió sexual ocorregut en la seua joventut en la remota Birmània, i pel seu abandó material d’una filla discapacitada del seu primer matrimoni amb una estrangera de la qual es va separar al poc temps.

Els ultradretans xilens que sempre li van odiar es freguen les mans i s’uneixen al cor dels detractors, com és natural. Però, tal com escriguera en 1935, res queda a “la casa de la poesia de les xicotetes podridures, les conspiracions del silenci, els xicotets freds bruts de l’hostilitat sinó el que va ser escrit amb sang per a ser escoltat per la sang”.

Una cosa és cometre mals actes en la vida i una altra dedicar-se a fer el mal. I els seus atacants solen ser d’aquesta última categoria: malfactors i envejosos.

“Existeixen perquè existisc”, va deixar dit Neruda en Oda a la envidia:

Seré,
seré implacable.
Yo les pido que sostengan
sin tregua el estandarte
de la envidia.
Me acostumbré a sus dientes.
Me hacen falta.
Pero quiero decirles
que es verdad:
me moriré algún día
(no dejaré de darles
esa satisfacción postrera),
no hay duda,
pero moriré cantando.
Y estoy casi seguro,
aunque no les agrade esta noticia,
que seguirá
mi canto
más acá de la muerte,
en medio
de mi patria,
será mi voz, la voz
del fuego o de la lluvia
o la voz de otros hombres,
porque con lluvia o fuego quedó escrito
que la simple
poesía
vive
a pesar de todo,
tiene una eternidad que no se asusta
tiene tanta salud
como una ordeñadora
y en su sonrisa tanta dentadura
como para arruinar las esperanzas
de todos los reunidos
roedores.