Ho ha tornat a fer. No destrossa chancletas en el saló, no fa pipí en els racons, a penes borda. Però se les arregla per a tornar a casa quan sembla que ho deixaran lligat en una gasolinera o en un arbre del camí. Gos astut, “dogged”, com diu els anglesos de la persona entossudida, com el ca quan va després d’una presa. A la porta de Ferraz i en La Moncloa hauria d’haver-hi el famós cartell que avisa: “Compte amb el gos”.
No he sigut ni seré qui li vote. Però aclarisc que el meu vot és d’esquerres, com hauran pogut percebre els que han tingut la bondat de llegir els meus articles en aquest portal tan plural.
De la nit electoral o els passats debats ja queda poc a dir. Però permeten-me unes breus reflexions sobre el present.
“L’economia va com una moto”. Pot ser, però el meu compte corrent es dessagna amb la despesa en alimentació exclusivament.
Hi ha una Llei d’Habitatge. Compte amb les lleis, tenen racons i a vegades són un bumerang, com ha passat amb la del Sí que és Sí. Respecte a la primera, la conseqüència és funesta i es demostra quan un clica en les pàgines de qualsevol immobiliària. De quasi 60 habitatges oferides a la ciutat on residisc, seu universitària, totes són per a estudiants, excepte les que es troben en edificis sense ascensor, però així i tot aquestes no baixen dels 750 euros, suma que difícilment serà assequible per a un sou mitjà d’aquest país, estimat en uns 25 mil euros a l’any i menys encara per a una pensió. I a més les condicions continuen sent complicades, perquè se sol·liciten mesos de garantia i el vistiplau d’una asseguradora. Han tingut temps suficient, pense, per a impulsar solucions al preu desorbitat de l’habitatge i quan estan en les acaballes del mandat, vinga llei, sense res que la faça més efectiva per al seu control. Lletra morta. Feta la llei, feta el parany, entre propietaris i immobiliaris camina el joc.
Respecte a la controvertida llei que ha sigut la maledicció dels seus impulsors, els escarnits “socis” del ca regi, si no ha funcionat és perquè , com vaig dir abans, les lleis són un instrument tallant, de doble tall. Llig en el Tao Et King, un llibre de saviesa ancestral de la Xina, alguna cosa que el governant hauria de tindre en compte:
“Amb la justícia es governa un país,
Amb l’estratègia es condueix un exèrcit
Amb la No-acció es conquista el món”
“Quants més reglaments
Constriccions i prohibicions hi haja en l’Imperi
Mes s’empobrirà el poble”
Quan el govern no s’immisceix
El poble és ric en generositat i franquesa.
Quan el govern intervé,
El poble es torna descontent i mesquí”
Espanya ha sigut i continua sent un país masclista. El feminisme molesta. La imatge d’una dona com a possible governant (a) provoca esgarrifances, llevat que siga com Ayuso, encarnació de la nova dreta negacionista. Compte, Feijóo amb la dona de roig al balcó, vol el teu cap.
Ai, Yolanda. Eternament Yolanda, mai seràs Presidenta.
Franc. No ha mort. Arias Navarro va donar el comunicat, però estava equivocat.


COPROFILIA
Uns xics tiktokeros han llançat un repte: embrutar la piscina de la seua ciutat amb les seues deposicions.
En el portal d’un edifici cèntric, on a prop està la Comissaria de Policia d’Alacant, em trobe amb la femta d’algun coprofílico. Algú ha tingut la mala idea de cobrir-les amb una pols blanca, tal vegada escaiola, i els veïns i els que acudeixen a les oficines -entre ells jo- trepitgem la immundícia inadvertidament.
La zona, on està l’Estació d’Adif, el Teatre Arniches, és lloc d’acampada d’indigents sense sostre. Se’ls veu a les cantonades, amb aspecte de zombis, atabalats per la calor. Els edils de dreta i ultradreta van promulgar una ordenança anti captaires amb prohibicions i multes als quals dormen i viuen als carrers de la ciutat. Jo no sé com van pensar que anaven a poder pagar aqueixes multes i com es van imaginar que amb això els retirarien. Pensarien usar les màquines barredoras per a posar-los sota alguna catifa?
EL MENYSPREABLE
Rafael Sánchez Ferlosio, escriptor polifacètic i dotat d’un agut sentit de la crítica social , és un dels meus assagistes favorits. Del seu molt recomanable “La filla de la guerra i la mare de la pàtria” (2002) extrac aquest paràgraf:

(El Despreciable) El mitin electoral reaviva mis prejuicios contra la democracia de partidos. Todos ven la abyección de los oradores, pero nadie la del público. Si éste en los toros es el Respetable tan solo porque puede aplaudir o pitar y abuchear, de vuelve el despreciable allí donde no caben más que los aplausos y las aclamaciones. Si a una frase del orador alguien dijese “¡No, eso no!” sería acallado o tal vez hasta expulsado como intruso. El supuesto forzoso de la unanimidad incondicional convierte todo mitin en una práctica fascista: el local se transfigura en una Piazza Venezia, donde cualquier partido es “partido único”. Una contienda electoral no disuelta en el tiempo sino concentrada en fechas extrema en cada partido lo que es puro instrumento de victoria, ahogando la diferencia en la otreidad del “conmigo o contra mí” y trocando el continuo móvil, modulable, de la diversidad en la tajante discontinuidad del “todo o nada”, de la que inevitablemente se deriva esa abominación de la unanimidad y la incondicionalidad que infecta de fascismo a los partidos. El que en una democracia, haya varios se queda en una situación fáctica sin duda más benigna para la mera vida, pero ni quieta para que cada uno de ellos sea en sí, dentro de sí, partido único ni comporta, por ende, ninguna mejoría para la inteligencia de las gentes y la objetividad de la opinión política , ni aún menos para la dignidad, la animación y hasta la estética de una por lo demás inexistente vida pública”.