En aquests dies estivals els concerts a l’aire lliure són de rigor. L’ajuntament de la ciutat on residisc-i on també ha arrasat el PP i la ultradreta-està donant les seues últimes boquejades, i com en ocasions anteriors ha muntat un. Segons he sabut, els ix baratito perquè l’emissora radiofònica que ho patrocina corre amb les despeses. L’ajuntament només cedeix l’espai i s’apunta el punt, em diuen. En veure l’elenc d’artistes participants em tire les mans al capdavant. Empesta a OT, i encara que en ell hi ha velles glòries del certamen televisiu, hi ha cares noves. Com quasi no els conec, em fique en You Tube i confirme que es tracta de cultores d’un estil similar, copiat del reguetón i altres ritmes made in Miami o Medellín. Que els originaris d’allà ho fan millor, per descomptat.
Li ho comente fins i tot periodista local (per Whats App, per descomptat) i em replica que entén que tinga jo una opinió negativa sobre la música actual i els compare desfavorablement amb la música dels 80, que li he dit que em semblava millor, amb grups com a Ràdio Futura o la moguda gallega. Em diu: “No obstant això, m’agradaria oferir-te una perspectiva diferent. La música és un art en constant evolució i reflecteix els canvis culturals i socials de cada època. És natural que els ritmes i els estils canvien amb el temps, ja que diferents generacions tenen diferents gustos i preferències. La música dels 80 va ser sens dubte innovadora i va tindre un gran impacte en el seu moment, però això no significa que els estils actuals siguen lamentables o manquen de valor”. La música, conclou aquest col·lega ( que també pel que m’ha dit és músic), és “subjectiva i personal”.
Jo no sé què opineu vosaltres. A mi em sembla que en tot art hi ha criteris o cànons. Per cert, de jove m’agradava el rock i el pop del meu temps, des d’Elvis als Beatles. Després vaig descobrir el jazz, però tampoc menyspree el millor que es produeix en l’ambient musical actual en països europeus de l’entorn, que em sembla, amb perdó, molt superior al que podem veure en aquest país. Si no ho creuen, apunten-se a la finestra de You Tube i descobrisquen a Stromae i a altres cantants francesos del moment.

UN CONTE JUEU
En les meues múltiples mudances sempre conserve un grup d’obres de la meua biblioteca, que considere “de consulta”. Ens elles està un opuscle recopilatori de xarrades i articles del filòsof jueu alemany Ernst Tugendhat. Va tindre la sort d’escapar de l’Holocaust i es va refugiar a Amèrica, encara que després va tornar a Alemanya, on des de la seua càtedra va denunciar públicament polítiques  discriminatòries contra els migrants-albanesos, gitanos de l’Est- i les actituds totalitàries en general.  En un acte contra la repatriació de libanesos a Alemanya, va acabar el seu discurs amb un vell conte jueu.
“Un rabí va preguntar als seus deixebles: Com reconeixem que la nit arriba a la fi i comença el dia? Els deixebles van preguntar: Serà, potser, quan som capaços de distingir a un gos d’un jònec? No, va dir el rabí. Serà quan som capaços de distingir una figuera d’un ametler? . No, va dir el rabí. Quan llavors  ? , van preguntar els deixebles. Això ocorre-va dir el rabí-quan en mirar el rostre de qualsevol home veus a la teua germana i al teu germà. Fins a aqueix moment la nit romandrà al costat de nosaltres”.

ETIQUETES
A la biblioteca pública de la meua ciutat hi ha una taula on es posen llibres retolats com LGTBI. En ella figuren autors com Terenci Moix i Rafael Chirbes. D’un altre aparador, mesclat amb altres llibres extrac una biografia de Rimbaud, que sota el títol porta l’adhesiu de l’arc de Sant Martí en forma ben visible. No sé, en aquests dies algú va parlar sobre la inconveniència de les etiquetes i em sembla que estan fora de lloc més que mai quan es tracta de literatura.
Per cert, si bé és coneguda la relació homosexual que van mantindre Rimbaud i Verlaine, en aquesta mateixa biografia de Enid Starkie es llig que el primer va estar enamorat d’algunes jovenetes en la seua Ardenas natal, que ho van rebutjar pel seu caràcter salvatge i per anar mal vestit. I Verlaine estava casat, no gaire feliçment, però exercia. Fora etiquetes, doncs.
Alguna cosa semblança ocorre en aqueixa biblioteca pública amb la música, on en les lleixes de CD està Leonard Cohen etiquetat com a cantant de rock.