T’alces a la recerca d’un got d’aigua i d’un vers. Al teu cap es repeteix la tornada d’una cançó que no aconsegueixes recordar. Encara no. La teua iaia deia: “qui borratxo es fica al llit, amb aigua es desdejuna”. Penses que un dia hauries de parlar d’això. L’alcohol i la hipocresia i tot això. Ha sigut així des dels quinze. Sobretot l’alcohol. Penses que ell degué sentir-se igual tots els dies de la seua vida. Tots no, dius.

Obris l’aixeta i deixes córrer l’aigua uns segons abans d’omplir el got. Això també ho vas aprendre de la teua àvia. Anit vas sopar amb F. Els vostres sopars són sempre un excés. Sobretot mental. L’alcohol i les paraules. Parleu de llibres i cinema i música. Parleu de vosaltres mateixos. A vegades fins i tot de coses trivials com els fills. No és estrany que aparega ell en la conversa.

  1. no t’ho diu, però creu que s’ha convertit en una obsessió. Ho endevines en la treva verbal que us atorgau per a donar un xarrup a la cervesa i al Martini amb llima. Un d’aqueixos moments que triaries per a repetir en bucle, si el cel anara així. És molt més simple: sou lletjos i forts i formals. Ell també era lleig i fort i formal. Per això et llances a buscar un vers seu. Com si les paraules pogueren salvar-te.

T’ho va presentar un amic. A un escriptor mort no te’l poden presentar, penses. Només és una manera de parlar, dius. Et vanes d’haver-ho conegut en l’edat adulta. Et sonava el seu nom perquè havies vist un llibre seu en la prestatgeria del teu company de pis. Recordes el seu títol cridaner: La màquina de follar.

Mai caíste en la temptació de llegir-ho. Estaves convençut que no era més que un reclam barat, un esquer. Per això i perquè en la teua aventura universitària només llegies poemes. Ignoraves que acabaries llegint tota la seua prosa, però que necessitaries més d’una vida per a llegir la seua poesia. Ignoraves que un dia t’alçaries amb ressaca i t’abalançaries sobre un dels seus llibres i ho obriries a l’atzar.

Penses que, d’haver-ho llegit d’adolescent, t’hauries quedat en els excessos. R. et va parlar d’ell quan estaves prop dels quatre decennis. Ho vas llegir tard. Sents que arribes vint anys tard a tot. No, dius. Ell va arribar en el moment just.

Vas devorar les pàgines d’una antologia que reunia relats, poemes, fragments de les seues novel·les. Com el disc de grans èxits d’una estrela del rock. Això és el que era, penses. Després voldries més. Vas llegir tota la seua narrativa en un estat de fascinació permanent. Després vindria la poesia. Centenars, milers, milions de versos que t’acompanyarien i et sacsarien per sempre, provocant en tu un vertigen continu. T’obstinaves a trobar un llibre pur. No una antologia de poemes que es repeteixen com a versions d’una mateixa bíblia. Sinó un poemari publicat en vida com a tal, concebut com una obra. Un dels seus vertaders fills, deies. I ho vas trobar: Ruiseñor, deséame suerte.És el llibre que hui obris a l’atzar. Lliges: “l’horror de la vida és aqueix eixam de trivialitats que maten més de pressa que el càncer i que sempre estan presents”. Tanques el llibre.

Vas per un altre got d’aigua. Et recordes de Pessoa: “la poesia existeix perquè el món no basta”. Del que no et recordes és de la cançó que insisteix sense treva al teu cap. Et preguntes si en algun moment de la nit va sonar, després del sopar amb F., ja en les copes. Només saps que va d’un italià i una guitarra. Ell escoltava música clàssica. Mahler és un assidu dels seus relats. També Brahms i Beethoven. En un poema seu afirma que Stravinski és el millor. Un home rude escoltant als autors clàssics. Penses en això que la música amanseix a la bèsties. Potser només era una excentricitat.

Una vegada vas somiar amb ell. Somiar amb algú és quasi el mateix que estar amb ell. Per això t’agrada dir que quasi ho vas conéixer. Estàveu asseguts un al costat de l’altre en dos tamborets rasos d’un bar de mala mort. Ell bevia i et somreia. Portava un ocell blau sobre el muscle. Després vas escriure aqueixa novel·la en la qual apareixia ell com a personatge. Algun dia la publicaràs.

La seua vida i la seua obra es confonen amb massa freqüència. Ell mateix era el seu protagonista favorit. Et recordes d’un aforisme de Fuster; “els llibres no supleixen la vida, però la vida tampoc supleix els libres”.

Fa poc van editar un nou conjunt de relats inèdits en castellà. Vas sentir que recuperaves una cosa perduda. Creies que no anaves a llegir res més de la seua narrativa perquè creies que ho havies llegit tot. La seua poesia seguirà ací: infinita. Va ser com si ell haguera tornat del món dels morts per a parlar amb tu. Com si haguera ressuscitat. Igual que en la teua novel·la. Algun dia la publicaràs. No has volgut llegir-ho sencer. Encara no. Assaboreixes un dels quinze relats i guardes la resta durant un temps. Allargues el plaer. Vols retindre amb tu la ràbia i la veritat amb les quals estan escrits.

A vegades només ho acaricies o lliges el títol en passar, com si pronunciares el seu nom: Les campanes no dobleguen per ningú. La referència a Hemingway et fa gràcia. Sempre vas pensar que ell volia ser com Hemingway. Encara que ho menyspree en molts dels seus escrits. Amor i odi. Potser només ho tractava com es tracta a un pare, dius. També creus que Hemingway haguera desitjat ser com ell, si ho haguera conegut. Tal vegada si haguera llegit els versos de Como  un gran escritor no s’hauria volat la tapa dels cervells. Per això t’agrada ell. Per això et salva un dissabte de ressaca.

Tant de bo fóra tan fàcil.