Sempre hi ha un llibre, dius. Una clau que obri o que tanca. Si t’equivoques de llibre és possible que ja no entres en un autor. O que isques per a no tornar, afiges com un advertiment.

En aquest cas hi ha dues claus.

No exactament dos llibres, perquè qualsevol de les seues novel·les et fascina, de la mateixa manera que et fascina que es referisquen a ell com a un dels pares de la novel·la negra, perquè ell, que havia sigut detectiva en la famosa agència Pinkerton, pensava que el que escrivia, en realitat, era la veritat.

No exactament dos llibres, insisteixes. Dos pròlegs. Dos textos que s’erigeixen amb un poder i una sinceritat sublims. Mai has sigut de pròlegs. Te’ls saltes com qui s’alça al cinema i abandona la sala abans que acaben els crèdits finals. No t’agradaven abans i quasi no has tornat a llegir cap després del que obria La tregua de Benedetti i en el qual es feia un spoiler devastador. Ja a penes recordes la novel·la, però sí que recordes aquell desastre, en un temps en el ningú sabia què era un spoiler, que destrossava la novel·la i la deixava amb els budells per fora. Esbudellar se t’antulla un verb precís i feroç, sobretot des que la RAE va recomanar el seu ús en lloc del gastat spoiler.

El primer pròleg coincideix amb el primer llibre que vas llegir d’ell: Cosecha roja. Com tantes bones referències, t’ho va recomanar V. No sols et va recomanar el llibre, sinó també la lectura del pròleg amb el mateix entusiasme que et recomanava la novel·la. Sobretot perquè ho signava Luis Cernuda i això era en si mateix una cosa sorprenent. Un poeta de la talla i la sensibilitat de Cernuda prologant un llibre de gàngsters? El poeta sevillà ho enfronta a Hemingway i a Faulkner, als qui considera avorrits, i ix guanyant ell. I si el seu criteri lector no bastara, ho avala amb el d’un Premi Nobel: André Gide, que se sent igual de sorprés que Cernuda amb la lectura de Cosecha roja i considera, la novel·la, “d’una habilitat i cinisme implacables”.

El segon pròleg obria un volum de relats que vas trobar entre els llibres del teu pare. Sempre hi havia tresors, dius. Durant anys va romandre en una d’aquelles prestatgeries que van alimentar la teua curiositat lectora. No ho vas reconéixer fins molt després. Pertanyia a una col·lecció titulada Best Sellers, Serie Negra. Encara recordes les seues tapes grises, el títol sobre un fons roig i el fotograma d’una pel·lícula en la coberta que mai vas poder identificar. El pròleg era una confessió de Lillian Hellman, que va ser la seua parella durant trenta anys i amb qui va compartir les seues passions i dimonis: l’escriptura, la beguda, la militància.

Ella tenia dotze anys menys que ell. Els van presentar en un restaurant de Hollywood en 1930. Un any abans, l’any de l’enfonsament de la bossa i del món i del somni americà, ell havia publicat Cosecha roja. En pocs mesos va publicar també altres dues obres mestres, La maldición de los Dain i El halcón maltés.. Quan es van conéixer portava una setmana bevent sense parar. “Vam beure com a salvatges”, compte Lillian. “L’única cosa que record és que unes hores després, en el cotxe d’ell, parlem de T.S. Elliot”. Llegia a Elliot i a Marx amb la mateixa passió. Es va afiliar al Partit Comunista i va ser empresonat pel Comité McCarthy en 1951. Lillian també va patir la caza de brujas per negar-se a delatar a amics i companys. Amèrica és la terra de la contradicció, dius. Ell va saber retratar també aqueixos contrastos. Els seus protagonistes són antiherois, baixets, grossos, alcohòlics. Els seus escenaris són els baixos fons, els suburbis. La seua narrativa és una narrativa social.

Bevia ràpid i escrivia ràpid. Sabia que la seua vida, una carrera d’infinites botelles de whisky, no podia durar molt. En pocs anys va publicar tota la seua obra. La llave de cristal i El hombre delgado, et van commoure per la humanitat dels seus protagonistes. En El hombre delgado, en la qual una parella es tanca a beure en una habitació d’hotel de Nova York, vas creure veure ressons de Scott Fitzgerald. Encara no sabies que va ser Fitzgerald qui va beure d’aqueixa font que apareix sempre en les llistes de millors novel·les policíaques de la història.

Sempre tornes a aquell llibre que et vas emportar prestat de la prestatgeria del teu pare. Està compost per cinc relats memorables que van titular Dinero sangriento, encara que l’original siga The big knockover. Es podria traduir pel gran colp, però també per la gran ensulsiada, la tremenda caiguda, l’immens KO Per això porta el pròleg de Lillian, dius, perquè ella va ser testimoni de la seua gran final. Després d’anys de baralles i reconciliacions, ella va estar al seu costat quan va morir. Es tancava en una habitació durant dies a emborratxar-se i no eixia d’allí fins a culminar el llibre amb el qual barallava en aqueix moment. De la mateixa manera que barallava amb la vida i amb la mort. Lillian, que es va mantindre fidel a l’altre costat de la porta, escriu: “va ser com si tot el que constituïra la vida d’un home es reunira per a posar-li a prova: el sofriment és un fet privat i no es pot envair”.

La seua història et commou i, encara que no crees en el destí, estàs convençut que una força superior els va unir. No en va els seus noms estan plens de lletres dobles. Cadascun té, almenys, una lletra doble en el seu nom i en el seu cognom, i de les cinc lletres dobles, tres són una doble ela. És una ximpleria, dius, però també un excés, com les seues vides, un accident. Això és el que va ser, afiges: un escriptor accidental del qual, potser, esperem més del que ell pretenia, encara que, com va escriure Cernuda: “ja és bastant el que ens dóna: realitat, consistència, interés”.