Vols semblar-te a ell, encara que encara no saps res d’ell. Tens aqueixa edat en la qual encara creus que els somnis es poden complir, perquè encara no coneixes el jou del treball i les factures i els cordons de sabates que es trenquen quan estàs a punt d’eixir de casa. No saps res d’ell més enllà de les seues paraules. Els contes que t’acompanyen i et persegueixen i s’agarren a les teues cames. A vegades ni tan sols necessites llegir per a voler ser ell. Et n’hi ha prou amb tocar el llom dels seus llibres per a sentir el seu influx, com el que porta una samarreta del Che. És fàcil confondre’ls, dius. De fet hi ha qui afirma que el seu desig era convertir-se en el Che Guevara de la literatura llatinoamericana. Tu vols ser ell. Ell vol ser el Che. Ell Che vol ser un messies. I l’anhel de ser altre i viure una altra vida s’allarga fins a l’infinit igual que en aquella cançó de Silvio Rodríguez: nacer a veces mata y ser feliz desgarra.

Et vols semblar a ell, per això t’has matriculat en una assignatura d’una altra especialitat. Tems arribar tard el primer dia. Has inventat un truc infantil per a no adormir-te, per a obligar-te a alçar-te mentre els teus companys de pis continuen dormint després de la festa d’ahir. La teua estratègia consisteix a col·locar el despertador en l’altra punta de l’habitació. Quan ho apagues i vas al bany i t’ofega el silenci del teu pis d’estudiants, et promets a tu mateix no tornar a cursar assignatures de primera hora del matí.

Travesses Blasco Ibáñez camine de la Facultat. Sents aqueixa angoixa en la boca de l’estómac que es repeteix cada vegada que inicies una cosa nova, alguna cosa que no controles, una cosa a la qual li penges serrells de por. Cerques l’aula. Lliges de nou el nom de l’assignatura, com si fóra difícil de memoritzar. Una vegada dins, no coneixes a ningú i et sentes a dalt, al fons. És una d’aqueixes aules amb forma d’amfiteatre. Saques un quadern i un bolígraf de tinta verda, amb el qual prens notes i escrius versos ridículs perquè una vegada algú et va dir que Neruda escrivia en verd els seus poemes. Entra la professora i tothom calla. Encara no coneixes la diferència entre callar i fer silenci. Per això el teu cap continua bullint i no t’atreveixes a alçar la vista del teu quadern, com si anares tu el centre d’atenció i no aqueixa professora que no es presenta, que no exposa el programa de l’assignatura, que no ha dit ni una paraula, sinó que ha començat a llegir, amb un accent subtil que estarrufa la teua pell, un relat que no coneixes, però que es pegarà a tu com una calcomania perenne perquè el lliges centenars de vegades. El relat és Continuidad de los parques. Ho escoltes i ja immediatament ho vols posseir com vols posseir l’accent de la professora, com qui s’enamora d’un quadre o d’una cançó, conscient que aqueixa bellesa mai serà seua.

Ixes de l’aula fascinat. A la porta coincideixes amb B. T’alegres de descobrir que sí que coneixies a algú. Parleu del temari i dels autors proposats i de la lectura del relat. Encara no ho saps, però serà la primera de moltes converses sobre literatura coincident. A vegades sents la temptació de cridar-li i de preguntar-li quins llibres ha llegit en aquests vint anys que no us heu vist, només per la curiositat de comprovar si continueu freqüentant els mateixos territoris. Recordar a B. és recordar l’alleujament de poder parlar amb algú de Borges i sentir-te comprés. Torna Continuidad de los parques a la vostra conversa. I la certesa que passarà a formar part d’aqueixa antologia de contes que poblen el teu cap. Una llista de grans èxits que són la banda sonora de la teua vida en aqueixos dies idèntics a núvols en els quals vols semblar-te a ell La noche boca arriba, Casa tomada, El perseguidor, Carta a una señorita en París, La puerta condenada. Alguns d’ells t’arrancaran l’aplaudiment després de cada lectura, com aquell en el qual un home vomita conillets en un apartament de París. Uns altres t’espentaran a amagar-te sota els llençols, aterrit per històries com la del plor fantasma d’un bebé que se sent cada nit després de la porta condemnada d’una habitació d’hotel.

T’acomiades de B. Tens per davant algunes classes, però decideixes saltar-te-les i tornar al teu pis. Els teus companys continuen dormint. T’agradaria asseure’t en el teu escriptori i escriure. Vols semblar-te a ell. Però no eres ell. Només eres un estudiant sense voluntat que espera. Esperar és una manera de fer alguna cosa, dius. Esperar és viure en una ignorància feliç. Ignorar, per exemple, que compraràs en una fira del llibre d’ocasió Las armas secretas i que llegiràs, amb el saxo tràgic de Charlie Parker i el lament del seu drama vital de fons, aqueix homenatge al jazz que és El perseguidor, aqueix conte extens que altera els límits entre el relat llarg i la novel·la curta. Ignorar altres llibres, com els dos volums de de La vuelta al día en 80 mundos, un collage avantguardista de dibuixos, fotografies, esquemes, retallades, poemes, que confies a desxifrar algun dia, ja no per a semblar-te a ell, sinó per a convertir-te en ell. Ignorar altres coses. Veus que estan per vindre. L’aventura d’abordar Rayuela, l’única novel·la seua que has llegit, o les magistrals lliçons de Clases de literatura, o aqueixa bogeria que és Fantomas contra los vampiros internacionales, en la qual combina còmic i relat i utopia i literatura combativa. Ignorar-ho tot.

Et tombes en el llit a esperar que el món arranque, que tot seguisca el seu curs, que arribe aqueix moment en el qual ja no necessitaràs semblar-te a ell com ja no necessitaràs inventar artificis per a eixir del llit o portar una samarreta del Che.