El final d’aquesta història és una taula redona en la qual ell participa al costat de Miquel Hernandis i Rafa Cervera. Aquesta història no té final, dius. Queden molts llibres en òrbita. Fins i tot els que no s’han escrit encara, penses.

En passar al costat de tu, Miquel Hernandis et saluda. Saps que el gest de donar-te la mà i dir-te quin bé que has vingut no és res, no obstant això et fa sentir important, com si en aqueix gest hi haguera una cosa especial.

En la taula redona, que tracta sobre la relació entre la música i la literatura, és inevitable que explique els seus experiments musicals. Fa referència a una cançó que va compondre com a resposta a una altra cançó de Morrissey. La idea que tindre mascota ja suposa en si mateixa un tipus de maltractament, et fascina. Anotes en el teu mòbil el títol de la cançó, com si anares a escoltar-lo de veritat en arribar a casa, i li ho repeteixes en veu baixa a la teua amic F, que ha accedit a acompanyar-te. Pet is murder, murmures. També parla de la magdalena de Proust i del seu últim assaig i del poc que li agraden les taules redones i el contacte amb la gent. Malgrat això, un tipus se li acosta al final de l’acte per a fer-se una foto amb ell. Ha estat fent intervencions ridícules durant el torn de preguntes. Tu també podries acostar-te, dir-li alguna cosa a Miquel que està al seu costat, aprofitar aqueixa estranya intimitat que teniu des que et va fer aquella entrevista tan boja per a El Mundo. Recordes allò que, quan passa al teu costat algú a qui admires has de deixar-li passar sense més, i t’entren ganes d’abalançar-te sobre el tipus impertinent i trencar-li en la cara el seu mòbil i dir-li que no ha entés ni una paraula.

La primera vegada que vas saber d’ell no havies llegit gens seu. Era aquell temps, fa un milió d’anys, en el qual les revistes i els periòdics es llegien en paper. Ara llegim menys articles, perquè la marea d’internet ens arrossega i només llegim titulars. Ja no són necessaris els bombers de Bradbury per a cremar la cultura i els llibres. Ens basta un altre tipus de foc, el de la foguera tecnologia. La foguera tecnològica, repeteixes. Aqueix podria ser el títol d’un dels seus assajos.

Es tractava d’una entrevista per motiu de la publicació del seu últim llibre, el segon del Projecte Nocilla. En realitat no estàs segur d’això. Podries buscar articles i entrevistes d’aqueixa època, però prefereixes equivocar-te, prefereixes que en la teua memòria es mantinga aqueixa nebulosa que et fa recordar-ho, o imaginar-ho, parlant des de Nova York, o Los Angeles, de poesia i de fem, alié al fet que deu anys després publicaria Teoría general de la basura (cultura, apropiación, complejidad), un assaig sobre com la cultura, i la poesia, naix dels residus intel·lectuals que atresorem.

El que més et va sorprendre d’aquella entrevista, i potser l’única cosa vertadera que recordes, va ser la seua voluntat per connectar l’art amb la ciència, com testifica la seua pròpia vida: és físic i és poeta. No sols és un afany, dius. I cites un dels seus poemaris: : Yo siempre regreso a los pezones y al punto 7 del Tractatus.

Va ser un altre científic poeta, la teua amic J.G, qui et va animar a llegir el primer llibre del Projecte Nocilla. L’impacte va ser inevitable. És un d’aqueixos llibres, dius. Ho has explicat moltes vegades, i sempre ho repeteixes amb les paraules de Rodrigo Fresán, hi ha dos tipus de lectors. Estan els que acaben un llibre i pensen: Per què no se m’haurà ocorregut a mi? I estan els que sospiren: Quina sort que se li va ocórrer a algú! En el cas de Nocilla Dream vas sentir les dues emocions al mateix temps.

Nocilla Dream conté cent tretze textos curts, alguns d’ells no més extensos que un poema en prosa, que connecten unes històries amb altres per a configurar un únic univers replet d’imatges poderoses. És un d’aqueixos llibres, repeteixes, que fan esclatar el teu cap. A vegades un sol volum, penses, és suficient per a justificar l’obra sencera d’un escriptor. O la de tota una generació. Núria Azancot va utilitzar aqueix terme, Generació Nocilla, per a referir-se a un grup d’escriptors que coincideixen en el temps i l’espai amb ell. És un d’aqueixos llibres, insisteixes, que recordes no sols pel que vas llegir, sinó per com et senties mentre ho llegies.

El segon llibre de la trilogia el vas devorar quasi seguit. De fet, funciona com una prolongació del primer. L’estructura i els ingredients de Nocilla Experience són els mateixos que Nocilla Dream. No podria ser d’una altra manera, penses. Després de l’impacte inicial, vols més. En el llibre hi ha una d’aqueixes meravelloses coincidències que, com diria Borges, formen un ordre secret: un dels personatges penja fórmules amb pinces de la roba de la mateixa manera que un dels protagonistes de 2666, de Roberto Bolaño, tendeix llibres de matemàtiques.

No recordes quin de les dues Nocillas va inspirar que un personatge de la teua novel·la, L’horror, la xica i Marlon Brando, visquera en una central nuclear abandonada. Potser en això també t’equivoques i va ser la que tanca la trilogia, Nocilla Lab, o cap, i ho has somiat, com McCartney va somiar la melodia de Yesterday.

En Trilogia de la guerra juga a ser un personatge més, a infringir la frontera entre la realitat i la ficció, a trencar aqueix pacte de lectura implícit en la relació autor-lector. Fins i tot incorpora en la novel·la fotografies preses per ell mateix. És una obra madura que et va resultar per moments inquietant i poètica i sublim, com si el científic que hi ha en ell haguera descobert la fórmula per a modelar el món i la paraula al seu antull.

El seu últim llibre és un assaig deliciós sobre la identitat titulat La mirada impossible. Vist la presentació virtual que va fer Ralph de la Vall i et vas preguntar si en aqueix format sí que se sentia còmode, a resguard del públic, a resguard de preguntes òbvies, a resguard de tipus ridículs que busquen una fotografia, que ignoren els desitjos aliens, i als quals voldries trencar-los el mòbil en la cara, al ritme impossible de Pet is murder, mentre recites les paraules d’una de les seues entrevistes més memorables: Sóc escriptor per a ser a la meua casa escrivint, no per a estar per ací animant festes, noces i batejos.