Aqueixa foto, dius.

Quan et pregunten què són els seus llibres, o quin tipus d’escriptora és, repeteixes el mateix: aqueixa foto.

La primera vegada que vas llegir un llibre seu et va passar desapercebut, com quan et presenten a algú en una festa i no et fixes en ell, però el tornes a trobar temps després i et fascina i et preguntes com és possible que no t’adonares. A pesar, fins i tot, de la nota que acompanya al llibre com una carta de presentació, el jurat del XXXIV Premi Herralde de Novel·la va recomanar la seua publicació, i del suggeridora que et va resultar el seu títol: Com deixar d’escriure.

Aqueixa foto, dius.

Potser si hagueres vist aqueixa imatge abans de llegir-ho, hauries comprés que tenies davant un iceberg, aqueix tipus de llibre que defensava Hemingway, aqueixa literatura en la qual el que no es compta és molt més important que el que s’explica. Però estaves cec. No eres capaç. No encara. Vas haver de tornar a ell per a ser conscient de la seua bellesa. Hauràs de tornar a ell.

Aqueixa foto, dius.

Tampoc la coneixies, la imatge, quan vas llegir Sánchez, però ara sí: l’enamorament sobtat. Ara sí que reconeixes el poder que exerceix sobre tu i li preguntes si no us heu vist abans, en algun altre lloc. En alguna festa? Ara sí que et quedes penjat. Ara sí. Saps el que ve a continuació. Després de Sánchez vols més. Més no, dius. Tot. Cerques els seus llibres com un adolescent busca la mirada de la xica que li agrada a la porta de l’institut. Buscar. En això es basen totes les seues històries. En això es basa la literatura. Posa a algú a buscar alguna cosa i ja tens una història, diu el teu amic M. En Mamut es tracta de la cerca d’una nova droga. En Sánchez un llebrer. En Cómo dejar de escribir un manuscrit. En Spanish Beauty un encenedor llegendari. En Coda, la seua primera novel·la, que sembla més una xarxa de relats que es creuen i s’enllacen i comparteixen personatges i escenaris, una atmosfera inquietant, una boira que xoparà tots els seus llibres, la cerca, més subtil però més profunda, és la de la pròpia identitat.

Aqueixa foto, dius.

Sánchez et va impressionar tant que vas anar corrent a comprar un exemplar per a M. Li vas dir que, aqueixa novel·la de la qual sempre et parla, aqueix argument al seu cap que un dia veurà la llum, l’imaginaves escrit d’aqueixa manera. En Sánchez no sobra una sola paraula. Un llenguatge concís per a una història en la qual sembla no passar res, però en la qual es tanca tot un món. Ja ho has dit abans: un iceberg. Et va sorprendre que el llibre estiguera en la secció de novel·la negra. No havies sigut conscient, fins a aqueix moment, del component noir que hi ha en les seues històries. O és molt més simple: algú sempre busca alguna cosa. M ho va llegir en un sol matí. Ell també va caure rendit al seu poder. I va corroborar la seua fascinació en llegir Cómo dejar de escribir. I t’ho va dir. Llavors vas tornar a ell, a aqueix primer llibre que et va passar desapercebut, tu, que no sols rellegir.

En Cómo dejar de escribir s’hi haja ocult el fantasma de Bolaño. No és d’estranyar, ja que l’autora reconeix que es va llançar a escriure, a aquesta absurda activitat que és posar una paraula darrere d’una altra fins a configurar una història, després de llegir a l’autor xilé. L’explica ella mateixa en un text sublim titulat La novela de mi vida: ‘Nocturno de Chile’ de Roberto Bolaño. Vas tornar al llibre i, en acabar-lo, et vas colpejar el front recriminant-te a tu mateix l’estúpid que havies sigut. Els elements que t’havien enlluernat de Sánchez, també eren ací: aqueix llenguatge concís, a estones líric, a estones cinematogràfic, l’atmosfera noir, l’halo que embolica als personatges, la qual cosa no es compta, la qual cosa no es veu, la qual cosa està d’una altra manera.

En la Fira del Llibre de l’any passat vi a Alacant a signar exemplars. Vas estar temptat d’anar, però vas desistir. No és per falta de mitomanía, dius. És una qüestió de por a les expectatives. No vols decebre’t. Ella mateixa va escriure que els escriptors no s’assemblen al que escriuen. Ni tan sols s’assemblen a la seua pròpia imatge. Però quan veus aqueixa foto et costa creure-ho.

Aqueixa foto, dius.

En aqueixa foto ella sí que s’assembla al que escriu. Podria ser un fotograma d’alguna de les seues novel·les, de Coda, per exemple, en la qual la protagonista fotografia cases desvalisades. A la foto ella té una cambra a la mà. Està tombada bocabajo en un llit. No estàs segur de si algú ha pres la instantània o si és ella mateixa qui reprodueix la seua imatge reflectida en un espill. Sembla l’habitació d’un hotel. Es tomba sobre el llit, dona suport als colzes en el matalàs, en una mà sosté la cambra com si empunyara una arma, en l’altra dona suport al seu cap. Porta una peça amb caputxa, podria ser un barnús o una dessuadora. Les seues cames estan nues, a excepció de les sabates de taló alt. El blanc i negre accentua l’atmosfera noir. Tot sembla atzarós: el llit desfet, la posició de les cames, la mirada indiferent, però no ho és. Tu saps que res és casual, igual que en les seues novel·les.

Aqueixa foto, dius.

Quan et pregunten què són els seus llibres, o quin tipus d’escriptora és, repeteixes el mateix: aqueixa foto. Aqueix espectre que veus en totes les seues novel·les. Aqueixa foto podria ser la Nikki de Sánchez, o la Michela de Spanish Beauty, o la Martina de Mamut. Podria ser totes elles, dius. Els escriptors no s’assemblen al que escriuen. Aqueixa foto, insisteixes.