Volies escriure alguna cosa sobre l’estiu i només se t’ha ocorregut parlar d’ell. Ningú relacionaria el seu nom amb l’estiu, però a tu et recorda a aquelles vacances que vas passar amb els teus pares i amb el teu germà de viatge per Cantàbria i Astúries. Vas comprar Cent sonets d’amor en un supermercat. Poesia i llandes en conserva, versos entre paquets de pasta, rimes al costat de botelles de refresc. Idea per a un relat: un supermercat en el qual totes les etiquetes dels seus productes estan escrites en vers, o contenen poemes al·lusius. Penses en l’Oda a la cebolla, de les seues Odas elementales.  O en el res no m’agrada tant com el pimentó torrat, d’Estellés. A Estellés li deus unes confessions. És la nostra versió més autòctona, i més autèntica, del poeta xilé, dius.

El llibre et va acompanyar durant tot el viatge. Anàveu de cámping en cámping i tu llegies aquells sonets per a escapar de la congestió de tendes de campanya que t’asfixiava com una intrusió, un atac bàrbar contra la bellesa d’unes paraules que vas aprendre quasi de memòria.

Ja havies llegit Veinte poemas de amor y una canción desesperada, com tothom. Ho vas prendre en préstec de la biblioteca del carrer Tomás Valls del teu poble. Anys després acumularies edicions diferents del llibre, sense cap voluntat conscient en això, però amb una clara naturalesa de col·leccionista. Un poemari que llegiràs desenes de vegades, sempre amb la mateixa fascinació per la senzilla perfecció dels seus versos i amb la mateixa ràbia en pensar que algú, amb tot just vint anys d’edat, puga escriure així.

Et bastaven aqueixos dos llibres per a reconéixer-te en els seus versos, per a sentir que algú, amb un abisme de temps i espai, ja sabia el que senties i el que sentiries anys després, quan les imatges d’aquells poemes es van recobrir de pell i de carn i d’ossos i van prendre forma i vas saber què era l’amor, i vas poder dir abans d’estimar-te, amor, res era meu, o dir la mesura del meu amor viatger és no veure’t i estimar-te com un cec, a través de l’auricular d’una cabina trista i llunyana. Aqueix és el poder de la poesia, dius, que algú siga capaç d’explicar alguna cosa que tu ni tan sols sabies que podies sentir, com quan vas aprendre a tiritar sense fred o a plorar sense llàgrimes.

Et bastaven aqueixos dos llibres, però no. Ho descobriries després de les primeres classes d’aquella assignatura en la qual et vas matricular i a la qual assisties amb la fidelitat d’un devot. En la sessió inicial, el professor va recitar de memòria els versos que José Martí va escriure en el dors d’una fotografia per a la seua mare, i us va repartir una llista de llibres que havíeu de llegir. A pesar que els noms et reclamaven igual que gossos engabiats, Vallejo, Guillén, Octavio Paz, Lezama Lima, vas córrer a comprar l’antologia, insuficient i ridícula, a penes una degustació de la seua obra, que encara hui guardes grapejada i atrotinada com el llibre d’oracions d’un rabí. Residència en la Terra, Canto general, o El hondero entusiasta, del qual vas copiar el títol per a la plica dels innombrables concursos literaris als quals t’has presentat, van irrompre amb força i van engegantir el vate, portant-lo a territoris molt més complexos que l’amor.

Ací podria acabar aquesta confessió, en la fascinació d’un estudiant de literatura per, en paraules de García Márquez, el més gran poeta del segle XX en qualsevol idioma. No obstant això, el seu deixant il·lumina altres moments de la teua vida que romanen indelebles en la teua memòria, nítids i bells.

Fa més de vint anys es va estrenar la pel·lícula El cartero. S’inspirava en un llibre d’Antonio Skármeta titulat Ardent paciència, que ell mateix havia portat al cinema quasi deu anys abans. No eres capaç de comptar les vegades que la vist, perquè sempre que et topaves amb algun conegut que no l’havia fet, l’arrossegaves a les sales dels Cinemes Aragó de València, on va estar quasi un any en cartellera. Això hui dia, atrapats com estem en la cultura de la immediatesa i la fugacitat, seria impensable. També vas portar a aqueixa xica a la qual recitaves els seus versos des de la soledat d’una cabina. Aqueixa xica que segueix al teu costat i que et va regalar el llibre de Skármeta. Quan ho va comprar, li va semblar tan breu que ho va desempaquetar per a comprovar que no s’havia equivocat. Ho va llegir en un parell de vesprades i el va tornar a embolicar. Tu ho faries després, passant per damunt de les paraules que ella ja havia llegit com si l’acariciares en la distància que us separava, o com si agarrares la seua mà invisible i l’estrenyeres en cadascun dels moments en els quals la tendresa i la poesia es fan presents en la novel·la. Durant un temps, et vas obligar a llegir el llibre una vegada a l’any, en un acte ritual que repeties amb ànim d’addicte.

Quan els teus alumnes riuen perquè els dius que la poesia és una arma, i que la literatura pot ser perillosa, els expliques que va haver de fugir de Xile, a través de les muntanyes, ocult sota la nit com un criminal, l’únic delicte del qual comés havia sigut escriure el Cant general. T’agrada explicar-ho així, encara que saps que no és veritat. Va ser perseguit per la seua oposició fèrria i valenta a Videla quan era senador pel partit comunista. Del lloc d’on ell venia, dius, no es podia ser una altra cosa que comunista. Es va convertir en la veu, no sols des de la tribuna del senat, sinó des de l’autoritat de la poesia, d’un poble maltractat. I aqueixa veu li va valdre el premi Nobel de literatura en 1971. En el discurs que va pronunciar en el lliurament del premi, va comptar aqueixa mateixa travessia en la qual va creuar, a cavall, les fronteres de la seua pàtria cap a l’exili.

En el centenari del seu naixement, vas anar a Barcelona per a veure un emotiu espectacle en el qual diferents artistes posaven veu i música a alguns dels seus poemes més coneguts. Recordes l’actuació d’Antonio Vega com un moment commovedor, no sols perquè va ser una de les seues últimes aparicions en públic, sinó perquè va cantar aquells versos que recitaves des d’una cabina, deu anys arrere, a la dona que estava assegut al teu costat en les graderies del Palau Sant Jordi, i a la qual hui encara li repeteixes: no et vull sinó perquè et vull.

Ara sí, dius. Ara pots tancar aquestes paraules que t’haguera agradat escriure en tinta verda, perquè algú et va dir, no saps si és veritat, que així escrivia el poeta xilé els seus versos. Com sempre, et queda la sensació d’haver-te deixat alguna cosa per comptar, o d’haver comptat massa. Igual que si estigueres reclinat en un confessionari, o agarrat al fred auricular d’una cabina al carrer.