El teu pare està preparant la maleta. Torna a marxar-se. Torna a eixir de viatge. Hi ha cert renou a casa. Una atmosfera d’inquietud. Com si fora una mica de vida o mort que no s’oblide de res. O com si fora l’única forma que tenen, els teus pares, d’enfrontar-se a l’absència, a aqueixos dies de buit que s’aveïnen. Et preguntes si alguna vegada es van acostumar a allò. Alemanya, França, Polònia, Dinamarca. No importava l’itinerari. L’efecte de la partida sempre era igual de devastador. Entre calcetins i estris d’higiene hi ha alguna cosa que no pot faltar: els llibres. Ara penses que aqueixa era la manera que tenia el teu pare de combatre la soledat: la lectura. En submergir-se en les històries que llegia podia construir la il·lusió de trobar-se en qualsevol altra part. Un viatge dins del propi viatge. Lluny d’aquella cabina. Lluny d’aquelles àrees de servei repletes de camions com el seu. Lluny d’un termòmetre que no aconseguia depassar l’anhelada frontera dels zero graus. Lluny de les cortinetes que corria cada nit per a ocultar-se d’una realitat hostil.
Només són especulacions, dius. El que és real és que és diumenge i el teu pare està preparant la maleta. Aquest matí li has acompanyat a la plaça de Santo Domingo a intercanviar les seues novel·les. Observes com rebusca en el calaix de fusta d’aqueix quiosc que es convertirà en un record inesborrable d’aquell temps de pantalons curts. Busca títols que no ha llegit. O portades acolorides que criden la seua atenció. Saps que tu també llegiràs algunes d’aqueixes novel·letes. Així és com les anomeneu: novel·letes. No t’importa, ni tan sols eres conscient d’això, que les edite Bruguera i que el seu nom correcte siga el de Bolsilibro. El món és tal com el nomenem cadascun de nosaltres, dius. Tampoc saps que es convertiran en un article de col·leccionista.  Només saps que has acompanyat al teu pare perquè intercanvie algunes d’elles. Així funciona. Quasi totes són de segona mà. O tercera. O quarta. Deixes unes i t’emportes unes altres. I pagues al quiosquero per la barata. Moltes vegades el teu pare et compra un d’aqueixos sobres de paper que oculta en el seu interior tot un exèrcit d’indis i vaquers, o un regiment de soldats, que et faran oblidar, per un moment, la imminent partida. En altres ocasions és la teua mare qui les intercanvia els dilluns en la plaça del mercat. Ara t’adones que aqueixes novel·letes de no més de cent cinquanta pàgines, amb un format de 15 per 10 centímetres, més xicotetes que una fotografia, i que comptaràs entre les teues primeres lectures, us connecten als tres d’alguna manera.
Encara que la majoria eren de l’Oest, el teu pare també seleccionava algunes de ciència-ficció. A elles els deus, i a ell, el teu gust per aquest gènere. No recordes cap títol. Ni cap de les seues portades pulp. Però series capaç de reconéixer-les en qualsevol lloc. Perquè són una postal de la teua infància. Com un ésser mític al qual li deus lloança. Igual que el camió del teu pare. Igual que llocs que se t’antullaven exòtics i llunyans. Irun o La Jonquera, per exemple, que s’alçaven en la teua imaginació de xiquet com una sort de Camelots. I els llibres en la maleta recorrent mitjana Europa. Ara saps la importància de llegir davant dels teus fills. Ara saps que imitaves al teu pare. Ara coneixes la magnitud del deute que tens amb ell. Ara reconeixes el poder de la lectura. El teu pare té més cultura i més coneixements que la majoria de gent que coneixes. Uns tenen títols universitaris, dius. Uns altres, quilòmetres de llibres llegits, dius. Si els posàrem un darrere d’un altre, els llibres que ha llegit el teu pare, podríem pavimentar amb ells les carreteres de mitjana Europa. Lió, Frankfurt, Berlín, Copenhage, Estocolm. Un dia escriuràs una novel·la sobretot això.
La imitació. O una manera de sentir-te prop d’ell. O el que siga que t’espentava a llegir aqueixes novel·letes. Recordes el títol de la col·lecció: La conquista del espacio. Això és el que van ser. Una constel·lació d’estreles distants que t’espentarien, anys després, a llegir obres com Los desposeídos de Ursula K. Le Guin, o Mercaderes de l’espai de Frederik Pohl, o Dune de Frank Herbert, o els contes de Pedrolo, o aquella trilogia de Jordi Sierra i Fabra que arrancava amb la fascinant En un lugar llamado Tierra. Per no parlar del cinema, dius. La ciència-ficció sempre ha inspirat al cinema. Es retroalimenten, insisteixes.
Normalment és a l’inrevés. Normalment primer lliges un llibre i després vols veure com han resolt la seua adaptació cinematogràfica. Excepte en el seu cas. Creus que és una cosa que  no sols et va ocórrer a tu. Estàs convençut que molts lectors han acudit a la seua obra després de veure Blade Runner. No és per a menys, dius. I no sols aquesta pel·lícula. També Desafiament total, Desafío total, Minority Report, El hombre en el castillo, o Paycheck. Fins i tot Blade Runner 2049, un film que no es basa en els seus llibres, sinó que és una seqüela del film de Ridley Scott. Una altra obra mestra de Denis Villeneuve, un director que no deixa indiferent i que signa també altres adaptacions d’imprescindibles de la ciència-ficció, com Dune o La llegada, basada en un relat sublim de Ted Chiang, l’última gran sensació del gènere. Cal veure la pel·lícula i llegir el conte de Chiang i tornar a veure la pel·lícula per a entendre tot el que ocorre. El que ocorre, dius, és que després de fer-ho ja no eres el mateix.
¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas? és el títol original de la novel·la en la qual es basa Blade Runner. És un dels millors exemples de la seua obra, perquè darrere de l’ambientació de gènere hi ha una profunda reflexió sobre la mateixa essència de l’ésser humà, sobre les seues pors i desitjos, que són els del mateix autor. Al final, la pregunta del títol ens porta a una altra pregunta: què és el que ens fa humans? En el llibre també trobem una altra constant de la seua literatura: el joc entre el real i el fictici. La majoria dels seus personatges qüestionen la realitat i creuen que les seues ments viuen atrapades en una simulació. Tal vegada perquè tota la seua vida va ser un cúmul d’obsessions, trastorns, intents de suïcidi i relacions complexes amb les dones. La seua germana bessona va morir als vint dies de nàixer, alguna cosa que l’afectaria durant la resta de la seua vida, i la seua existència va estar plagada d’episodis psicòtics i d’experiments amb les drogues. No és d’estranyar el component lisèrgic de les seues històries, dius.
Malgrat tot, continua sent un autor menystingut per l’hipòcrita i suspicaç establishment literari. Malgrat l’evident influència al cinema. No sols en les adaptacions de les seues obres, sinó de forma més subtil en altres històries com Matrix, El quinto elemento o Gattaca. Malgrat haver escrit 36 novel·les i més d’un centenar de relats breus. Malgrat haver canviat el paradigma de la ciència-ficció, un gènere de naus espacials i extraterrestres fins que ell va incorporar el component humà, la metafísica, la relació amb la realitat, la incògnita del nostre paper en l’univers. Malgrat transformar el viatge galàctic en un viatge al cos i a la ment. Malgrat convertir-se en els anys huitanta i noranta en una icona popular, fins al punt d’autodefinir-se com l’apòstol de la contracultura.
Li devies aquestes paraules. Encara que només fora per a compensar-li la teua apropiació. Li vas robar la idea per a les teues confessions del més autobiogràfic dels seus llibres i del qual més s’allunya del gènere: Confesiones de un artista de mierda.. Al final això és el que som: insignificants.
Tornes al diumenge. Tornes al teu pare preparant la maleta. Tornes a la influència que va exercir sobre tu com a lector. Voldries retornar-li-ho d’alguna manera. Voldries ser tu el que influïra en ell ara perquè escriga aqueixa novel·la que té al cap. Voldries que fora ell qui t’imitara a tu. Ara que ja no hi ha maletes ni viatges ni diumenges al matí en el quiosc de la plaça de Santo Domingo. Ara que només queda la commoció, com si et donaren la volta igual que a un calcetí, cada vegada que veus una d’aqueixes portades cridaneres de 15 per 10 centímetres, en una llibreria de vell o en una fira del llibre d’ocasió, i no pots resistir-te a tocar-la, a sostindre-la entre les teues mans, a passar les seues pàgines a l’atzar, amb l’única voluntat de conjurar el passat.