A vegades la literatura desapareix i deixa espai a la vida real. A vegades s’imposa inexorablement i et sents incapaç de fugir d’ella. A vegades, aqueixes són les millors, es presenta d’una manera fortuïta, com qui no vol la cosa, i et sorprén amb la gràcia d’una trobada inesperada. Ah, sí!, dius llavors, jo et conec.
Estàs en una caseta del Mercat reconvertida en restaurant. No és un restaurant, dius. No saps quin nom posar-li. Intenta emular els llocs de menjar de carrer de Tailàndia, però sense abandonar el glamur que necessita el client occidental. Els cuiners elaboren els plats davant de tu. Estàs assegut en la barra que els envolta i penses que la gastronomia és una altra manera de viatjar. Com la literatura, dius. La bullícia del Mercat contribueix a aqueixa sensació. I l’olor dels llocs de peix. Els sabors també et traslladen a un lloc del món en el qual no has estat. Un dels cuiners parla amb un accent que creus reconéixer. l’Uruguai, diu. l’Uruguai!, repeteixes. Pràcticament han tancat totes les casetes. Els últims comensals han pagat ja. Només quedeu tu i els teus amics. Llavors arriba: Ah, sí! Jo et conec! Recites en veu alta els noms de Onetti, Jorge Drexler, Pepe Múgica. Li parles de la pel·lícula sublim que Kusturica va rodar sobre l’expresident (també li parlaries del documental fantàstic sobre Maradona, però et sembla una indiscreció mostrar-li la teua admiració per un argentí). Encara que podries nomenar també a Galeano o a Cristina Peri Rossi, pronuncies aqueix cognom de sonoritat italiana en el qual tothom reconeix a l’escriptor uruguaià més universal. Almenys el més popular, dius. El cuiner acaba de trossejar una anguila fumada i assembla el plat davant dels teus nassos. Somriu satisfet i et diu que està fart de sentir els noms de Forlán o de Luis Suárez cada vegada que algú li pregunta d’on és, com si a l’Uruguai només es jugara al futbol. En aqueix moment t’incorpores sobre el tamboret i recites de memòria un poema curt i jocós titulat Terapia. Cap dels dos necessita dir a qui pertany quan acabes i els teus amics i la resta de cuiners aplaudeixen: Para no sucumbir ante la tentación del precipicio, el mejor tratamiento es el fornicio.
El poema pertany a Las soledades de Babel i a aqueix temps en el qual només llegies poesia, i en el qual vivies lluny de tot, i en el qual escrivies cartes d’amor per a salvar la crueltat dels quilòmetres. En el mateix llibre hi ha un poema, Utopías, que vas copiar a mà en una de les teues cartes. Després li regalaries el llibre a la destinatària de totes aquelles paraules. Encara ho conserves. Encara lliges el mateix poema. Encara subscrius cadascun dels seus versos.
No sols en el restaurant del Mercat. No sols en una de les teues cartes. En moltes altres escenes de la teua vida apareix com un figurant, o com un personatge secundari que sense aportar res a la trama la plena de llum. Igual que en El lado oscuro del corazón. Aqueixa pel·lícula que et van recomanar i que no vist fins a molts anys després. Aqueixa meravella construïda sobre poemes seus i de Oliverio Girondo. Aqueix homenatge a la poesia en el qual interpreta a un borratxo que recita versos en alemany. Ah, sí! Jo et conec!, dius.
Poeta. Novel·lista. Contista. Dramaturg. Actor ocasional. Fins i tot cantant.  Vas sentir la seua veu acompanyada per la guitarra de Daniel Viglietti en l’espectacle que van gravar junts en 1985. Poeta i cantautor recitaven i cantaven els poemes i les cançons de l’un i l’altre. No podies imaginar que veuries aqueix mateix recital en 2002, al cinema L’Esperança de Sant Vicent del Raspeig, a pocs metres d’ells i agarrant la mà d’aqueixa mateixa xica a la qual li escrivies cartes, a la qual li copiaves poemes a mà, a la qual li dedicaves llibres que no havies escrit tu. Ah, sí! Jo et conec!, dius.
Vas llegir La tregua amb desconfiança. Tenies la idea equivocada que un poeta de la seua talla no podia ser també sublim en narrativa. Per això, potser, vas llegir l’estudi introductori que acompanya la novel·la. Mai més ho has fet. Recordes la desolació en topar-te de ple amb un esbudelle (et negues a usar la paraula spoiler) en tota regla. Haurien d’avisar, dius. Haurien d’imprimir en la primera pàgina un d’aqueixos triangles grocs en els quals apareix la figura d’un home travessat per un raig. Una d’aqueixos senyals de perill que pots trobar als peus d’una torre d’alt voltatge. Així és com et vas sentir. Malgrat tot, la novel·la et va commocionar. Algun dia tornaràs a llegir-la. Algun dia que no temes caure en una profunda melancolia. Aqueix dia en què decidisques no llegir cap novetat i repassar, un a un, tots els llibres de la teua biblioteca. Aqueix dia en què digues de nou: Ah, sí! Jo et conec!
Poeta. Novel·lista. Contista. Dramaturg. És difícil quedar-se només amb un. La seua obra de teatre Pedro y el capitán és un exercici escruixidor.  Víctima i botxí conversen en un context polític molt concret i, no obstant això, extrapolable a qualsevol lloc del món en el qual habiten monstres amb tal menyspreu per la vida que siguen capaces de torturar a un semblant. És una lectura necessària encara hui, dius. No per a recordar, sinó per a evitar el que pot vindre, ara que les bèsties ixen de les ombres sense complexos ni vergonya.
Si algú et preguntara per ell, si algú et diguera: Ah, no! No ho conec! Li recomanaries la lectura del seu conte La nit dels lletjos. En ell es tanquen tots els trets de la seua literatura. Tant la sensibilitat com la reivindicació. Tant la poesia com la denúncia. És un relat que lliges cada any als teus alumnes. És un relat que lliges cada any per a tu. Per a no oblidar, dius. És un relat que haurien de llegir també els monstres i les bèsties.
Tornes una altra vegada al Mercat. Tornes a les cartes. Tornes a aquell poema copiat. Tornes a El lado oscuro del corazón. Tornes a les cançons de Viglietti. Tornes al corredor de la facultat on llegies La treva entre classe i classe. Tornes, sobretot, al rebedor de casa dels teus pares, i a la sorpresa de descobrir, tants anys després, que aquell pòster emmarcat que penjava de la paret, reproduïa un dels seus poemes més coneguts. Aqueix poema que també aprendries de memòria i que començava així: La meua tàctica és mirar-te… Sempre havia sigut ací. Fins i tot abans que saberes llegir o que conegueres què és la poesia. Abans de moltes coses. Com un llamp verd en l’horitzó. Com un signe premonitori. Ah, sí!, dius amb l’emoció d’un retrobament, Jo et conec!