Consuelo Jiménez de Cisneros va publicar el passat 17 de febrer el seu nou poemari titulat “Somos islasˮ, una extensa recopilació de poemes breus que constitueixen un xicotet univers líric. Aquesta obra elaborada per Stereografica – web ha sigut publicada en la revista en línia El cantarano, que va ser inaugurada recentment per la mateixa autora.

Consuelo Jiménez de Cisneros y Baudin va nàixer a Alacant, i és catedràtica jubilada de llengua i literatura espanyola, així com escriptora i conferenciant. Ha estat destinada com a professora i assessora tècnica lingüística en diversos programes educatius i culturals a França, Holanda i Luxemburg. Al llarg de la seua vida, ha compaginat la seua labor com a docent amb el seu treball com a escriptora i investigadora, acumulant un total de més de cent publicacions de diversos gèneres i estils: poesia, narrativa històrica, narrativa infantil i juvenil, assajos, articles, antologies, adaptacions i biografies. D’entre aquestes publicacions cal destacar aquelles destinades a la figura del seu avi, el cèlebre geòleg i paleontòleg Daniel Jiménez de Cisneros.

Bona part de la seua obra ha sigut traduïda a diverses llengües, com el català, el gallec, el basc i fins i tot l’àrab. Al llarg de la seua trajectòria literària ha rebut diversos guardons, com el premi Ciudad de Benidorm de Poesía, l’any 1984, el premi Ala Delta de novela, en 1994, i el premi Juan Valera de ensayo, que li va ser atorgat en 2018.

Ara, presenta aquest poemari que la seua temàtica i estil deixen entreveure una maduresa literària ben consumada, i que ens acosta des d’una perspectiva intimista a la veu poètica de l’autora.

El primer que salta a a vista després de la lectura d’aquest extens poemari és la importància del jo poètic, que trau a relluir una sentimentalitat amb tints dolorosos com mig principal d’expressió. Aquesta expressió, al seu torn, està motivada per escenes quotidianes, que a través dels ulls de l’autora cobren un valor especial com a font de creació literària. Després de passar pel tamís de la construcció poètica, tot això es cristal·litza en una poesia intimista carregada de riqueses expressives.

Pel que fa al desenvolupament d’aquestes escenes, en nombrosos poemes pot apreciar-se la importància de la naturalesa, que es tracta sempre des de la perspectiva de l’urbà. Si uns certs poetes com Neruda cantaven als grans espais naturals, ací l’autora se cenyirà a àmbits més reduïts, en els quals un trosset de mar, una flor o un ocell són suficient per a despertar l’esperit de la creació.

Aquesta visió de la naturalesa potser no és el tòpic predominant del poemari, però si que cobra una especial importància si el posem en relació amb altres aspectes del contingut, gràcies als quals adquireix un sentit profund que va més enllà de la mera representació d’escenes naturals.

En aquest poemari existeix un tristesa vetlada que subjau a totes les composicions, i que roman de principi a fi amb diferents graus d’intensitat depenent de la secció en la qual ens trobem. Sobre aqueixa melancolia es van construint els temes, que no atenen una disposició lineal del contingut, sinó més aviat a una nebulosa en la qual es van entrellaçant diferents qüestions que oscil·len entorn d’una concepció malalta de la vida i la importància de la reminiscència.

Per al desenvolupament d’aqueixes qüestions s’utilitzen uns certs temes que posseeixen un caràcter simbòlic en si mateixos, com el desconsol davant la vellesa, el sentiment de pèrdua o l’amor passat. Gràcies a ells, els recursos semàntics com les metàfores (o els símils, que apareixen en menor mesura) cobren una efectivitat molt major de la qual posseeixen per si mateixos.

Per a materialitzar aquest contingut en composicions poètiques, el poemari incorpora tres tipus principals de poemes: odes, poemes meditatius i triaves. En les odes i en els poemes meditatius és on es recorre majorment a aqueixos elements naturals als quals ens referíem anteriorment, que s’utilitzen com a símbols o com a entitats amb les quals s’identifica la mateixa autora. En el cas específic dels poemes meditatius, aquest tipus de construccions recorden enormement als proverbis de Machado, en els quals la reflexió sobre aspectes molt concrets de l’existència busca una significació que s’obri des de l’específic cap a l’universal.

No obstant això, el tipus de poemes en els quals s’aprecia una major efectivitat sentimental possiblement són les triaves. En elles, la tristesa i la melancolia que subjauen a tot el poemari ixen a la superfície amb un esquinçament de dolor, en el qual el lament es torna explícit i el discurs poètic es converteix per un instant en un nus que tenalla la gola de la veu poètica.

Les triaves es construeixen de dues formes diferents. D’una banda, algunes d’elles parlen del dolor de la partida, prenent com a nucli temàtic la pèrdua i la marxa del ser estimat. En aquests casos, per tant, es parla de la partida de manera explícita. No obstant això, hi ha un altre tipus de triaves amb un significat més ocult: ens estem referint a aquelles en les quals la veu poètica no es lamenta per la pèrdua del ser estimat, sinó que espera una trobada amb ell que mai arriba a produir-se. En aquests últim, si cap, la càrrega emocional és molt més densa, perquè el dolor de la pèrdua no es produeix directament, sinó que s’arriba a ell a través d’una expectativa frustrada.

Tornant al conjunt general de poemes, cobra també una especial importància el to de nostàlgia enfront de la joventut perduda, però al mateix temps es glorifica la sensibilitat per a percebre el món que només es pot adquirir a través de la maduresa. Aquest sentiment de pèrdua cristal·litza en l’expressió de la soledat familiar i l’amor, sobre el qual l’autora només pot escriure des del record, la memòria, la nostàlgia o la pèrdua irremeiable.

Respecte a aquesta última idea, el sentiment de l’amor es presenta com una reminiscència constant carregada de felicitat amarga. Entorn d’ell, cobren una especial importància la sensualitat i l’erotisme, que es tracten des d’una perspectiva subtil i delicada que beu directament de les influències de la poesia eròtica femenina que es desenvolupa al llarg del segle XX en l’àmbit hispànic. Com a exemple d’aquesta percepció de l’amor es pot citar el següent poema, la relació del qual entre títol i contingut sintetitza tot el que s’ha dit en aquest paràgraf:

Evocación

El olor de la piel desnuda

La brisa de tu voz en mi oído

La madera crujiendo

Tota aquesta temàtica va configurant en el poemari una visió malalta de la vida, que a més cobra una especial efectivitat gràcies a la brevetat dels poemes i els versos. D’aquesta manera, la síntesi lingüística s’utilitza com el mitjà principal per a carregar de sensibilitat el poema, doncs en fer-ho es confereix a cadascuna de les paraules un significat molt més ampli del que posseirien en una construcció major.

Aquesta voluntat per buscar la brevetat com a mitjà d’expressió emocional ens fa pensar que potser aquest poemari rep influències de la poesia oriental, el funcionament formal de la qual es basa en aquesta pràctica de reducció. Aquesta idea se’ns confirma en la pròpia contraportada de l’obra, en la qual s’afirma que en la seua elaboració s’han tingut en compte els corrents poètics orientals, que es reflecteixen a través de la forma estròfica principal que regeix tot el poemari: el haiku.

El haiku és una composició poètica japonesa que es basa en la construcció de poemes de tres versos mancats de rima. En la seua adaptació mètrica al castellà, aquests poemes es van establir amb l’esquema sil·làbic 5 – 7 – 5. No obstant això, en aquest poemari aqueixa adaptació tradicional que es va realitzar en el període de les avantguardes, a principis del segle XX, es modernitza i no sembla cenyir-se ja a un esquema sil·làbic concret. Això ens porta a pensar que l’autora, més enllà d’haver rebut influències directes d’autors com Matsuo Bashō, segurament haja pres com a punt de partida els haikus d’altres poetes molt més posteriors inscrits ja en la tradició hispànica, com és el cas de Mario Benedetti, que va treballar àmpliament sobre aquest tipus d’estrofa.

Sobre aqueixa forma d’haiku, es construiran la majoria de poemes de l’obra, sobretot en la segona meitat. Per això, la cerca de la brevetat es fa patent gràcies a aquesta estructura, mitjançant la qual s’elaboren poemes que inclouen aqueixes temàtiques relacionades amb el sofriment davant el pas del temps, que va carregant la vida de problemes i males experiències. Com a exemple d’això, podríem citar el poema “Nanaˮ:

Nana

Para N. y S.

Dormid, mis niños, dormid.

Que todavía es temprano

para empezar a sufrir.

En tota aquesta nebulosa temàtica, que gira entorn del desconsol, la tristesa i l’enyorança del temps passat, es reconeix també una intenció del jo poètic per gaudir de la bellesa del món, una intenció que es veu acrescuda pel temor davant el pas del temps. En aqueix gaudi del món, tornem a retrobar-nos amb l’apreciació dels elements naturals, que s’utilitzen sovint amb una finalitat simbòlica, i entre els quals destaquen la nit, el capvespre, l’alba, les estacions o la Lluna. De fet, aqueixa apreciació de la naturalesa també posseeix tints dolorosos que recorden a aquell passatge de “Las ratasˮ, de Miguel Delibes, en el qual l’ancià que es troba pròxim a la mort percep la naturalesa com una cosa canviant, i tanca la seua vida amb el dur testimoniatge en el qual confessa al protagonista que, sent conscient del seu imminent final, havia tornat “a baixar al riu, però l’aire ja no feia olor com quan era jove.ˮ

En tot això es produeix una identificació simbòlica amb els elements naturals, entre els quals destaquen alguns com les plantes les fulles de les quals li les va portant el vent, o les flors “que ja ningú acariciaˮ.

Respecte a la mètrica, es confereix en el poemari una especial importància als haikus, als quals ja ens hem referit. No obstant això, també s’incorporen altres formes poètiques en les quals es continua reconeixent aqueix gust per la brevetat i la síntesi. Per això, s’inclouen estrofes com els quartets o els sextets, que igual que ocorre amb els haikus, han sigut modernitzats, deixant de costat els esquemes fonètics i sil·làbics tradicionals per a donar prevalença al missatge.

D’aquesta manera, la forma se subscriu al contingut, i s’allibera els versos del seu encasellament rítmic per a donar-los una major eficiència expressiva, melòdica o comunicativa. Com a exemple d’aquesta modernització estròfica, podem posar el poema “Palabrasˮ, en el qual els dos tercets que el componen obeeixen a una estructura purament temàtica:

Palabras

Hay palabras como escalofríos,

cuchillos que se clavan en el alma,

espadas que hieren mortalmente en el corazón.

Y también hay palabras

que curan y acarician

salpicando la piel de paz dulcísima.

Amb tots aquests trets i característiques, temàtiques i formals, Consuelo Jiménez de Cisneros ha aconseguit construir una obra intimista i emotiva, carregada d’una sentimentalitat universal en la qual qualsevol pot veure reflectida la seua pròpia veu. Tot aquell que ho desitge, pot llegir gratuïtament el poemari a través del portal web de la revista digital El Cantarano, accedint al següent enllaç: https://elcantarano.com/somos-islas/