“¿A dónde van los años? / ¿las texturas amargas en la boca? / ¿las insatisfacciones continuas en tu adentro? / Hay asfalto viscoso en el camino / y corre un amargo sabor de las cunetas / pero angustia, deprime / esta desolación de agrios / contrafuertes en la boca”.

Fernando Pastor-Mata va nàixer a Madrid en 1954. Ha sigut directiu d’empreses i ONG’s a França, Suïssa, el Regne Unit, Portugal, Cap Verd i Espanya, i és patró de la Fundació Emprenedors d’Alcalá de Henares. Es va formar com a poeta en el moviment dels indalianos, a Almeria. Va participar en revistes com a Albatros, Sureste, Albox o Rotonda Valaha de Romania; a més, s’han publicat treballs seus en diverses antologies. Ha col·laborat en Onda Cero de Henares, en el setmanari Puerta de Madrid i ha sigut columnista en El diario de Alcalá. El llibre Ansiada del aire (Celesta,2021) és la seua primera publicació.

Quan la vida i la mort s’abracen i entonen un cant que abrasa l’ànima, allò que es busca es transforma en intriga, en incertesa, en anhel que no troba expressió suficient en les paraules. L’amor es converteix en agafador, en aclariment que, enfilada al poema, passa a ser un element del qual naixen tots els sentits. D’aquesta manera, trobem l’enllaç entre les dues parts d’aquest poemari que comença amb Retracción de tus labios. Entrem en el caos còsmic, en el vertigen apassionat dels versos:

“El amor tan solo ciclo. Ciclo, continuo ciclo. / Crecen universos en los patios. Y yo, ciclo. / El mundo, ciclo. Todos, ciclo. / Y sigo aquí solo sin nadie que justifique. Sin nadie. // (Corre un aire frío con tu aroma por mi boca / y no tengo manera de apartarlo, de quitarlo de mí. / Quisiera regresarte en esa nube de eternidad constante / aunque te mueva mi ayer, te mueve, / amada que fuiste.) / Pero no mientras crezcan universos en los patios. / Mientras crezca la ira. Mientras los ciclos ciclen”.

A través d’un llenguatge al·legòric, el misteri del símbol dóna vida a les diferents identitats que conformen a l’ésser humà, a les pròpies contradiccions convertides en objecte poètic. La bellesa apareix com a consol, com a salvació davant els horrors que no deixen d’aguaitar. Pensament i imatge es transfiguren entre diferents plans de la realitat, apareix el concepte quàntic:

“Y, mientras, vamos tras certitudes crípticas. Tras trascendentes lunas. / Tras misterios fugaces. / Tras mensajes de estrellas. / Sin certitudes. Sin trascendencias. Sin misterios. Sin mensajes. // Tal vez se calme este volcán de llantos. Tal vez todo se calme. / Aunque no, no en tanto. No mientras persista el secreto. Mientras siga irresoluto”.

La idealització del ser estimat, del sentiment amorós, aporta coherència a la lluita, a les idees, al fet d’estar viu. La seua presència es projecta en el paisatge i desemboca en una espècie de ruptura, de melancolia abstracta. Totes les clivelles destil·len amor i desfan el temps.

“Hay crepúsculos absortos en el arco. / Endógenas promesas irresueltas. / Por los demás las aguas. Mi amor por ti. / Hay modelos aleatorios estocásticos. / Crepusculares variaciones isomórficas; pero mi amor por ti. // (¿Entiendes el efecto que desprende / el aroma de floresta en tu cabello? / Desespero si el espacio nos separa / y no te siento en mis alcances, en mis alrededores)”.

En la segona part, Ansiada del aire, les edats indefinides transcendeixen l’univers físic i creen el·lipsis temporals. L’amplitud de significats dota als poemes d’una expressivitat densa i profunda per a, enfront de la senzillesa de l’amor, entrar en el complex, en les foscors de la memòria i el cor.

“No te otorgo la tristeza y el ansia -carga y sobrecarga- / que acapara la mente de sombra que se entrevera en ti. / No. No te entrego mi ansiedad de existencia, locura de Tartessos, / que ancla en ti, que empuja a ti, que imbrica en ti, durmiente. En ti. / No, no te confío mi escasa convicción espera infructuosa, / no, amplitud de esperanza que corre en pos de ti. / No, no. Yo no te confío”.

Impalpable, el futur s’escapa del tacte i agita la ment, la consciència del desconegut. El poeta retorna sempre a les ruïnes en un cicle infinit que dóna sentit a allò que s’observa i perdura. La finitud ens aclapara i converteix al present en testimoni del que va ser en un altre espai. Repeteix la vida el seu procés en el camí cap a l’etern.

“Vida tal vez la vida no tras de sí, precario chamizo en donde… / Es la que porta experiencias; anterior, subrepticia, astuta en, / de yermos entre, experta por, que ahora para, que hace quimeras. / La que llora, la que llora inmersa, la que llora emersible. / Vestigio raudo, continuo y ancestral. Ausente, / regresadora insegura, tornará su paso tenue por la vida”.

Fernando Pastor-Mata ens ofereix en Ansiada del aire un viatge cap a la llum solitària que il·lumina a l’ésser humà, cap a la verticalitat de l’ignot i tota la seua energia. El retorn a Itàlica, a la seua observació, provoca la simbiosi de moltes creences, de tot el que es coneix i el que es desconeix. El destí sempre desconcerta i la veu d’aquest autor commou més enllà dels propis signes del llenguatge. Sentim la màgia de la poesia. Llegim.