“Vuelve pronto al paraíso de tus silencios / y róbame el temblor de mis labios. / Vuelve rauda al cobijo de mis letras / y cruza la última puerta que nos separa, / que yo te estaré esperando”.
Carlos Maluenda Gramaje (Monòver, 1971) va començar a escriure poesia als catorze anys. Es va formar en Arts Escèniques a l’escola d’Adán Rodríguez i ha participat en diversos muntatges teatrals. A més d’escriptor és rapsode i actor. Col·labora amb diverses associacions i és membre fundador de l’Associació Cultural El Mundo de Cal·líope, amb la qual prepara recitals de poesia, teatre, tallers, cursos i un altre tipus d’activitats culturals. Escriu articles i poesia per a diverses revistes literàries i culturals. Alguns poemes seus van ser triats per a ser recitats en l’edició de 2014 de “La Senda del Poeta”, organitzada per la Universitat Miguel Hernández, d’Elx, amb motiu de l’homenatge a Miguel Hernández. Va col·laborar en la 1a Edició d’Un Mar Solidario: desde la otra orilla, un projecte per a recaptar diners en la lluita contra el càncer. Va resultar finalista en el V Certamen Poètic Internacional Rima Jotabé (2016). Creador i director del programa poètic-musical Do You Know What I Pixen?, en Radi Monòver.
Ha publicat tres llibres de poesia Jirones del Alma (Mistium, 2015), El Valle de las Ánimas (Mistium, 2015) y El Acantilado del Deseo (Olé Llibres, 2020).
Carlos Maluenda és un poeta que abasta l’amor des de tots els angles. El seu lirisme desprén les bases fonamentals del romanticisme i aconsegueix atrapar-nos amb la intimitat d’aquell que murmura a l’aire paraules plenes de misteri. Des de Jirones del alma, passant per El valle de las ánimas, , l’autor ens mostra la necessitat de la cerca, l’inici sobtat de l’amor i aqueixa renúncia que juga amb l’esperit en l’acte del lliurament. Així, els seus tres llibres publicats podrien conformar una trilogia que manté les mateixes característiques estètiques i avança en el seu contingut fins a arribar al més arriscat penya-segat del desig.
“Cuando la noche se eternice / y un lánguido vacío enturbie tus sueños / el sabor de la nada impregnará tus labios / y entonces recordarás mi nombre. // Cuando en tu lecho veles / y te ahogue en tu pecho un peso / y tu mano encuentre solo tus frías sábanas vacías / entonces recordarás mi nombre. // Cuando tus pupilas no consigan / enfocar más que oscuridad y tinieblas / y tu alma no encuentre esa luz que la calme / entonces recordarás mi nombre; // pero yo ya me habré ido”.
El ser estimat vol fregar les mans del poeta, però s’esfuma amb la delicadesa dels somnis. La idealització provoca que la realitat i l’oníric es funden en una mateixa unitat sentimental i creuen un espai on gaudir de l’intangible. D’aquesta manera, la capacitat sensorial es mistifica per a ser l’aire que dóna ales al poema, per a donar forma al llenguatge i donar vida a tot allò que només existeix en nomenar-ho.
“¿Cómo debería llamarte? / Eres la voz que calma mis inquietudes, / eres la paz en mis internas batallas, / eres la luz en mis oscuros encierros. // ¿Cómo puedo invitarte a mis sueños? // ¿Qué nombre debería ponerte?”.
La dolçor, el furor i la memòria incandescent de la trobada s’entremesclen amb un sentir estripat que, després de les experiències, perd la seua forma primigènia. El sensible s’esvaeix per a quedar en un halo de fascinació. Des d’aquest punt, la recreació del viscut és l’impuls, la força que ens commou i ens fa seguir, el camí en el qual cal arriscar-se cada dia.
“Vuelvo en la noche a buscar el camino / que lleve al albergue de tus abrazos. / Veo en tu piel aquel pergamino / en que mis caricias dejaron los trazos. // En tu recuerdo el fulgor de la luna / que marca a mi nave su rumbo exacto. / Hiendo la bruma con la fortuna / de evitar los escollos y salir intacto. / Piso en tus huellas, tras tu perfume, / cercando esos besos que derramaste / y los vierto en el hueco, aunque rezume, / que dejó el corazón que tú te llevaste. // Alcanzo tus labios ya desvalido, / los rozo y desplomo mi cuerpo exhausto, / que fenece en el suelo agradecido / de entregarse por ti hasta al holocausto”.
El temps i la consciència d’eternitat fan que les unions es reforcen i vaguen per un espai infinit. Ànima i cos s’entendreixen davant l’amor filial, es resisteixen davant la mort, davant els precipicis foscos de la pèrdua. La incomprensió, el desvetllament, els colps, ens acompanyen en la senda que segueix malgrat tot.
“No existe el aliento; no hay desagravios / que cierren la herida atroz y funesta, / pues han cercenado la voz de tus labios. // Odioso el destino que ha despojado / a este tiempo del riego de tu sonrisa / y al respirar tu ausencia nos ha envenenado. // Mi puño se cierra y con ira protesta / gritando a los cielos que me den razones; / un letal silencio tengo por respuesta”.
Carlos Maluenda ens convida a fer un salt al buit; a prendre consciència de les vicissituds de la vida i tot l’incert que ens acompanya en aquest trànsit. Comparteix, com diria Bécquer, “la centella inflamada que brolla al xoc del sentiment i la passió”. El seu esperit vol llançar-se pel precipici del desig, dels somnis, per a trobar la seua essència. Diu en el poema que dóna nom al llibre: “El miedo no es suficiente / para frenar la imprudencia / y abriendo las manos / dejamos caer nuestros cuerpos / por el acantilado del deseo”. D’aquesta manera, la reflexió sobre el que ens fa seguir, malgrat les ferides, acompanya aquesta lectura“El miedo no es suficiente / para frenar la imprudencia / y abriendo las manos / dejamos caer nuestros cuerpos / por el acantilado del deseo”. Siguem intensitat, siguem poesia. Llegim.
Comentarios