“La mar, el mar y sus reminiscencias / embaucan mi razón. / Luminosa. Recupero / la mar de mi niñez / el mar de juventud. / Con sus cantos rodados /sus conchas irisadas / rumores de oleaje”.

Carmen Salas Del Río (Cadis, 1955). Ha sigut docent durant més de 38 anys. Va introduir l’escriptura creativa entre el seu alumnat, fomentant la lectura i l’escriptura de textos literaris. Els seus nombrosos treballs creatius van ser publicats en el seu blog d’aula Supercalifragilisticoespialidoso i en Projectes Col·labova obtindre al costat dels seus companys del projecte, el Premi Nacional d’Educació 201 ratius rellevants: “D. Quijote de la Mancha”, “Platero y TIC” i amb “Palabras Azules” va obtindre al costat dels seus companys del projecte, el Premi Nacional d’Educació 2014. Per les seues bones pràctiques educatives, en 2014 va participar en el Simposi Internacional Cent Anys de Platero i Jo, amb una ponència titulada «Platero i jo en còmic», on els seus alumnes «van reescriure» l’obra de Juan Ramón. Durant anys va ser responsable de la Biblioteca escolar i col·laboradora de la Xarxa professional de Biblioteques escolars de Granada, fins a la seua jubilació en 2015. Va crear el blog Biblioteca del col·le 2.0, que va fer visible l’entramat d’activitats que des de la biblioteca es duien a terme i proporcionava tot tipus de recursos digitals. Va obtindre el primer Premi Espiral Edublogs a blogs de Biblioteques escolars al juny de 2015. Ha fet col·laboracions poètiques i ressenyes de llibres infantils en diversos mitjans, com a Letra Clara y Libro abierto. Actualment col·labora amb la revista cultural LU,BRE. Ha publicat els poemaris Manto Del Alma (ExLibric, 2016), La Mirada Del Tiempo (Esdrújula, 2019) y El Cantar de las Caracolas (Olélibros, 2020).

El Cantar de las Caracolas de mar és un viatge vital en el qual els records, les vivències, els somnis i les emocions s’uneixen en un cant silenciós ple de sal i dolçor marina. Un trajecte en el qual Carmen Salas obri la seua caixa dels tresors per a compartir-los amb el cor obert. La mar, el sol, el murmurar dels caragols de mar i el paisatge de les costes andaluses serveixen com a escenari en un llibre de marcat accent intimista i reflexiu.

“Muy dentro albergabas / el perfume fugaz de sus palabras / el manantial de sus risas / y la brisa eterna de su mensaje / acariciando siempre tus oídos. / Sacia tu sed de vida y experiencias / anida la esperanza en tus entrañas. / Indaga en tu colección de palabras / y espárcelas al viento / que viajen lejos / al albur de otras mentes, / se manchen de otras tierras / por otros ríos y mares mojadas / secadas al calor / de otros soles”.

Els seus versos tanquen una identitat pròpia que escolta la veu d’aqueix “tu” que unes vegades nia a l’interior i unes altres ix a la trobada dels seus sers estimats per a prendre forma de diàleg. Els sentiments brollen per a donar i per a rebre l’abraçada de tot el viscut i el que queda per viure. La llum i l’esperança s’entrellacen per a fer un recorregut bidireccional (de dins a fora i viceversa).

“Esa estrella de oleajes / germen de la vida / origen de caracolas, símbolos de / femenina matriz / donde el sonido del mar se cobija / espirales de ritmos de la vida donde vida / y muerte se entremezclan / depende si la espiral la recorres / hacia adentro / o hacia afuera. / Son las rosas del mar”.

La mar és una gran metàfora que presa diferents dimensions. D’una banda, és la fugida, la llibertat, l’expressió de l’infinit, el transvasament cap a un altre ésser, cap a una altra mirada. Per un altre, és l’úter de la mare, la reflexió, el recolliment que ens fa madurs. D’aquesta manera, la poeta escolta els seus càntics en soledat acompanyada, rep el missatge dels caragols de mar i rememora la seua vida amb la pulsió del present i la consciència d’aqueix temps que se’ns va. Camina a gratcient que el recorregut és el més important.

“Decidiste con pena / y silencio marchar, / arribar a otros mares, / recalar para siempre / entre otras olas. / Solo tú sabes qué miedos llevaste, / el recuerdo infame que te impulsó / a irte a buscar otras caracolas, / a descubrir otros cantos en ellas. / Con tu soledad ya te has ido niña, / hacia doquiera posar tu mirada. / Mientras te alejabas te contemplé / equipada de viaje / y un alma aventurera”.

Sota el títol Haikus desde la orilla, Salas del Riu ens ofereix una col·lecció d’instantànies que retraten la bellesa del subtil i l’invisible. Un moment d’emoció, continguda en el paisatge, que la poeta comparteix i condensa en dèsset síl·labes.

“Ríe el bebé, / ya se oye el run run / de caracolas”.

Carmen Salas Del Río no sols és conscient del seu món interior, sinó que mira el que li envolta i li dol. Les seues paraules es dirigeixen a un destinatari universal i flama la seua atenció perquè detinga la mirada en les injustícies, en la por, en el descoratjament, en la soledat, en l’opressió. Reivindica i denúncia el maltractament des de la seua veu de dona i sent que la memòria és un compromís necessari que ens enraíza i ens identifica.

“El mar de caracolas donde hundió su lengua / hizo cambiar el paisaje / en un perenne humo plomizo / ardiente sobre el agua víctima / en un canto de dolor / y una lluvia negra de ceniza / empapó la ventisca durante años / de no dejar ver luz. / De ceguera colectiva. / Enormes fracciones de humanidad / siguen sin verla. / Sin dilucidar / esa conciencia / tan necesaria”.

En El cantar de las caracolas , la rememoració de la infantesa, el paisatge i la recuperació dels records s’estampen en la mar. L’autora converteix les seues experiències en signe de maduresa i vitalitat. L’origen, saber qui som sense oblidar d’on venim, és una reflexió contínua en el traçat d’aquesta obra.

“He gozado del mar / sus bolsas de aguas cálidas / sus refrescantes aguas / cuando arriba el levante. / Luché entre sus corrientes / jugando a capturar mil caracolas / aprendiendo a nadar en marejada / batallando casi para salir. / También me dio la paz / en mi piel sus caricias / como tesoros para un alma joven. / Me adueñé de la dicha / de sumergirme una y otra vez / y nadar sosegada / resbalando en su calma como un pez. / Sentirme casi / en el materno útero de nuevo”.

Carmen Salas Del Río és una dona que celebra la vida, que escolta el siseante murmuri de la mar i recorre el laberint interior dels caragols de mar, que respira el seu Cadis natal i ho comparteix com a acte poètic, com a reflex del seu propi sentir. En aquest llibre, la seua veu s’eleva, amb la consciència que el temps s’escapa entre els dits, per a compartir aqueixa poesia que ens abraça, que ens amanyaga i ens commou.