Creuem el Pont dels Espills amb ”Cuaderno de blues”, de Francisco Mas-Magro Magro

«Me dice su condición de ritmo / que no es un blues / aquello que conecta el altavoz y la memoria / y, / como si fuera aquel que tú sabes, / no puedo apagar la melodía. // Sí, / desde el recuerdo, / O’Sullivan / canta / y despierta el brillo de tus labios, / el azul de nuestro amor. / O’Sullivan / canta, / aferrado al punto de swing / reservado / a lo nuestro. // La fragilidad / de mis años / sí es un blues arrastrando la nostalgia, / abrazado a la pasión, / aquel / ardor de muchacho adolescente. / Y, ‘Alone again’, / trenza, / sí, / nota a nota, / la misma angustia / ya en el ocaso”.

Amb el primer que una es troba en llegir a Francisco Mas-Magro Magro és amb una mirada profunda que observa tot el que li envolta per a convertir-ho en objecte poètic. La seua personalitat vitalista construeix una estructura sobre la qual esbossar la seua jo més íntim i deixar constància dels seus records, de les seues ferides, de les seues passions i també d’aqueix sentir rebel i inconformista que acompanya a la seua veu. El quotidià és inspiració i el seu dia a dia deriva en reflexions profundes i existencials (potser fins i tot filosòfiques) que donen lloc a una indagació dels grans temes universals. És possible que, en una primera lectura, ens quedem en l’aparentment confessional, en el mundà, però, si aprofundim, el substrat del poema va més enllà i ens connecta amb les seues incerteses, amb aqueixa subjectivitat que marca els versos i descobreix el pensament.

Si connectem amb el seu anterior llibre, Glosa de lo cotidiano, trobarem que entre tots els aspectes que fonamenten la seua poètica (el viatge, el temps, la fragilitat, la memòria…) en Cuaderno de Blues (Esdevenir, 2022) s’evidencia amb força l’esperit melòman de l’autor. La música, la banda sonora de la seua vida, ens acosta a la vibració i a la intimitat on es mou.
“Hurta Julie Driscoll / el ambiente del café, / caen los rizos de mujer subterránea / y sonríen sus ojos negros / un guiño / cómplice de su boca. // Julie, contracultural en los altavoces del recinto. / Julie detrás de un mostrador que brinda / mediasnoches / apiladas con disimulada insistencia”.
Sense deixar de costat els records, el poeta pren consciència del present, d’aqueix temps que s’esgota irremeiablement. La seua vida i la seua raó són atretes pel ritme i la música en la qual troba una projecció de si mateix, dels seus anhels, dels seus desitjos i de la seua realitat. D’aquesta manera, el jazz i la literatura l’acompanyen en la contemplació del dia a dia, en tot el que pot passar inadvertit a causa del costum o a la pròpia rutina. Són una eina per a definir l’emocional, per a vehicular els seus estats d’ànim i els seus sentiments.
“Entre las notas, me abraza una hermosa blanca. / Sus cabellos anillados. / Me abrazan sus ojos verdes, frágiles en su joven esperanza. / Y cuando regreso a la realidad de mi espacio, / iluminado de café recién forjado, / desempeño la verdad de la oficina del blues, / de Sarah y su negrura, / centrando mi atención en los surcos de mis manos. / (Como apremia la vejez que me viene sin llamarla, / observo mi deseo sobre su limpia sonrisa / y regreso a mi yo, en el rincón de la mesa)”.

Mas-Magro s’identifica en els versos i, a través d’ells, fa grans homenatges entre els quals cal destacar a Janis Joplin, Jamsetta Hawkins, Eric Clapton, Vaughan… o a la seua germana Quinita María (“El minueto de Boccherini”) que comença així:
“La obra número once /transita en Sol Mayor. / El minueto lleva camisa de seda / y botones de nácar en la solapilla trenzada. / Por la bocamanga asoma una mano. / Aquel niño que fue en su día / sonríe en la foto ya vieja / guardada en el cajón / con la ilusión de entonces. // Recoge el niño ///otra mano. / La niña luce ///encajes / y tirabuzones como corteza de canela”.
La presència referencial de dos grans poetes és evident: Carlos Edmundo de Ory i Vicente Huidobro.
Amb Carlos Edmundo de Ory obri i tanca el poemari creant d’aquesta manera un sentit circular i unitari. El foc intern que albira Francisco Mas-Magro en els seus poemes s’uneix a l’obra d’aquest poeta, a aqueixa manifestació interna de l’home a través del llenguatge. A l’amor i al dolor, a la música i a la poesia. A més, ja en la cita inicial apareix una imatge, el café, que al llarg de Cuaderno de blues és utilitzada com a símbol d’intensitat.
Quant a Vicente Huidobro, va més enllà, ja que l’esperit creacionista i l’acostament a les avantguardes es deixa veure de manera evident en aquesta obra. El poema que porta per títol “Huidobro” és un vòrtex fonamental en laconstrucción d’aquest poemari i actua com a epicentre. Destaque: “Era el verso. La gran duda / transformada en poema”. O el desconcert de la poesia, “un asidero donde sujetar la oscuridad”. El poeta és la seua pròpia ombra i s’identifica amb aqueix paracaigudista que en el seu camí crea mons, imatges, deïtats i altres naturaleses.
“Y esta es mi despedida: / ¡adiós querubes absurdos úteros de la incultura! / No soy Altazor, ni Huidobro, el gran poeta. / Soy Francisco y Noel, revividos, / horma de sonetos y relatos que, / en el aburrido esperar de la memoria, / sigo caminando. Y, ¡ay!, que no acabe / en la incierta frialdad de la fosa, donde hasta se aburre el miedo. / Allí donde ausente está la canción // y la razón // carece de juicio”.

Deixant a un costat les referències, en Cuadern de Blues la vitalitat i el llance del poeta s’enfronten als anys i al repte que tot és diferent en la maduresa. La mort aguaita i les fotografies semblen ser ací per a fer-nos comprendre que aquell xiquet que vam ser encara viu en nosaltres. Encara que molts somnis ja estan apagats, continuem preguntant-nos pel sentit de la vida. Diu el poema “Fibromiàlgia”:
“Y canta Eric Clapton / su blues, // preocupado / por la vida y Clapton, / como si fuera Mayall / cuando los Bluesbreakers, / como en aquel ‘Cecilio’ de antaño, / me arranca pasiones absurdas, / amores frustrados, / pesadumbres de estudiante, / sueños de oscuridad en la alcoba. /// En la memoria, / las inquietudes apuran su espacio, / Clapton es fábula / y, / en cierto modo, / blindamos el presente / para no reconocer un pasado / con la vida // por delante”.

Amb l’ànim truncat, la vida és el reflex d’un blues que ens anuncia la retirada. La passió existeix però, a vegades, no és possible. Els besos es dilueixen en un ensomni i tot brilla amb la música, amb la força del blues.
“Lejos de aquella juventud / melancólica / depresiva, / efervescente, / desquiciada, / apaciguo el absurdo / que surge de estos blues / y de estos ojos grises. / Pero confuso / persisto en la duda: / Si olor a café o calor de ambiente. / Si amor o deseo. / Si sorbo o sorbo. / Suena Brian Auger en mi cabeza / y me empuja de nuevo hacia el pasado / embarcándome desde el jazz hacia la nada”.
En Cuaderno de Blues l’ahir i el hui apareixen units amb tendresa i cert grau de resignació. Des de la consciència de la fugacitat, de la certesa que el temps s’escapa, la vellesa i els anys apareixen en aquest poemari contrasten amb l’ímpetu, amb la flama que habita en Francisco Mas-Magro Magro i que difícilment s’apagarà en la seua poesia: “El tiempo no regresa. / El tiempo huye. / El tiempo, / sin tocar clavija alguna / se enmaraña, / se confunde, nos enreda”. Visquem el present. Llegim.
Francisco Mas-Magro Magro (Alacant, 1946) Durant la seua etapa universitària a Granada forma part dels grups literaris Tragaluz y Poesía 70, publicant sota el pseudònim de Noël Éfese. En 1969 funda a Alacant el Grupo Lasser de Poesía, que dirigeix fins a 1973, en què es veu obligat a abandonar per raons polítiques. Sotmés a expedient polític-militar, és apartat durant dos anys a Sàhara Occidental Español. En 1975 es llicencia en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Granada i inicia la seua activitat professional en Geriatria Clínica, fins a la seua jubilació en 2012. És membre de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia des de 1981, destacant la seua activitat docent en el camp d’aquesta especialitat. Independentment de les divulgacions de la seua activitat científica, ha publicat un assaig històric sobre el Convent de La nostra Senyora de Gràcia d’Alacant i dues biografies. En 2018 publica la seua antologia poètica “Glosa de lo cotidiano (1969-2018)”  i en 2022, “Cuaderno de blues”.