«Perdimos la inocencia / el día en que por azar / descubrimos / que como los yogures / teníamos asignada / nuestra fecha de caducidad».

Eduardo Boix (Elche, 1980) és escriptor, poeta, performer, crític literari i gestor cultural. Membre del grup poètic “Abril 2005”. En 2007 va realitzar una exposició de poesia visual titulada “La Magnitud de la tragedia”. També va ser comissari de l’exposició “Con Tacto Visual” de l’artista eldense Adriana Erades Pérez (Bubalú), a la sala Lanart del Centre de cultura contemporània L´Escorxador, d’Elx (2009).

És subdirector de la revista digital de cultura i tendències letrasenvena.com. Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació com Heraldo de Aragón, La verdad, El diario de avisos, la revista literària “Qué leer” i actualment, en el suplement “Artes y letras” del diari Informació d’Alacant. Va obtindre el 2n premi de l’II certamen de microrelats Ciutat D´Elx amb l’obra “Borges” en 2006, i va ser finalista del premi de poesia Germans Argensola amb el poemari Prozac, Trankimazin i altres parcs infantils, en 2010. A més de realitzar tallers relacionats amb l’escriptura creativa, ha participat en nombroses trobades poètiques entre els quals destaquen la I Trobada de Poesia Experimental (Bilbao, 2006), el festival NOSOMOSTANRAROS.COM?? I Festival de Poesia??, d’Elx, o Bell Públic 2020, a Alacant. És coeditor de Fif%*ty, en Edicions Fruits del Temps.

En narrativa ha publicat Mi funeral (La Fea Burguesía, 2015), Los confinados (Frutos del Tiempo,2020) y Columna del miedo (Eolas; Col·lecció Leteo, 2020). En poesia, va participar com a autor en l’antologia Primer paso, grupo poético abril 2005 (Associació Cultural Tres Estacions, 2006) i com antólogo, al costat de David González, en l’antologia Heterogéneos: Al otro lado del espejo. Narrando contracorriente (Escala, 2011), una selecció generacional de poetes desenvolupats en la democràcia, entre 1970 i 1987.

En solitari, els seus poemaris publicats són Estas son nuestras ruinas (Frutos del Tiempo, 2004), Últimas jornadas en el paraíso (Eclipsados, 2010) y Prozac, Trankimazin y otros parques infantiles (Huerga y Fierro, 2012).

 

A Eduardo Boix li encanta escoltar històries. Observa, tafaneja, aguditza l’oïda i empatitza amb tot allò que li envolta per a convertir-ho en germen potencial dels seus escrits. Des del seu interés per la conducta humana, percep la freda realitat i la recrea amb la finalitat de transformar-la i reafirmar-se en la idea que l’esperança existeix. A partir de la veu interior del xiquet que va ser i que, d’alguna manera, continua sent, la seua obra fa un recorregut autobiogràfic i posa èmfasi en el seu paisatge personal, al costat d’aquells esdeveniments que rememora.

“Me remonto años atrás / para recobrar las sensaciones / perdidas de la infancia; / en ella tendemos a mitificar, / lo que no existe, / lo que se ha ido definitivamente: / Yo, fantasioso e inocente, / quise creer que eras Meryl Streep / o Cher / en aquellos viejos films / de los sábados por la tarde. / Mi madre, siempre sonriente / me seguía el juego / para no quitarme la ilusión. // Recuerdo aquella escena / en que Cher con chupa de cuero, / sonreía, apoyada, deteniendo el tiempo / en su mueca. / ¡Qué feliz se es en la ignorante / inocencia de la infancia!”.

Prozac, Trankimazin y otros parques infantiles reflecteix la narrativa de la seua poètica. Un llibre que naix de la reflexió sobre l’origen de les malalties mentals i les presses a les quals estem sotmesos en el dia a dia. L’enyorança dels anys, en els quals encara es podia jugar al carrer i l’època de descobriment que significa la infantesa, serveix com a cristall d’augment per a descriure un entorn de barri, en el qual l’emigració i l’olor de cua de les fàbriques de calçat marquen una manera de sentir el món.

“Así era la libertad en los ochenta. // Jugábamos en descampados / al fútbol, con ratas y piedras / haciendo imposible la existencia / a quienes nos negaban el paso. / Gritábamos al mundo / con el convencimiento pleno / de que la vida valía la pena. / Hoy treinta años después, / de aquel primer día de colegio, / solo queda algún aroma / y unas cuantas cicatrices / en las piernas”.

A través de referències cinematogràfiques, musicals i literàries, l’autor ens submergeix en un realisme impertinent i costós, en una quotidianitat de família treballadora on els esforços per tirar avant forgen el caràcter. Així, els seus poemes-crònica projecten una mirada innocent, però també la ironia d’un adult la sensibilitat del qual sap avivar la memòria de qui llig.

“Mis padres vivieron a plazos / y dejaron sus vidas / pendientes de cajas y bancos. / Mi padre se casó con mi madre / y con Balay, / Zanussi, Seat, Iberdrola, Corberó / y un largo etcétera de empresas / que según ellas / te hacen la vida mejor. / Así pasamos sin apuros / de seis en seis meses, / sin peligro ni intereses, / pudiendo comprar, un horno, / un coche, una tele… / No sabíamos / qué era nasdaq, ibex, o nikkei, / pero no importaba / si los goles de Santillana / eran en color. / Y así me enseñaron a vivir / la vida a plazos, / a seis meses sin intereses, / atrapado en el bucle infinito / del comercio”.

Els somnis de la infància, i les fantasies que porten amb si els còmics i el cinema, són pedra angular en un discurs de denúncia social que el seu decorat és la pròpia casa, el col·legi, el prostíbul que funcionava davall de la seua casa, les drogues que van arrasar en els huitanta o els entrepans de Nocilla que tots hem gaudit de xicotets. Amb les ànsies d’un justicier de còmic, Boix ens fa partícips d’aqueixes ganes de canviar un univers hostil i posa en relleu els seus gustos personals sobre el gènere negre. La consciència del temps ens esguita.

“Desde que tuve uso de razón, / siempre quise ser un gánster / o un simple atracador de bancos / que con una careta de Casper / entrase al grito de: / ¡Quieto todo el mundo / Esto es un atraco! // Huiría en un coche robado / pilotado por Bugs Bunny, / Porky, cenicienta o el lobo / burlando a la policía / al girar la calle treinta y cuatro / con la quinta avenida, / pero cuando creces, comprendes / que eso solo vale en la infancia / y que no hay crimen perfecto, / que el cine es solo un sueño / y que las facturas / nos mantienen siempre despiertos”.

Un altre dels temes recurrents en l’escriptura d’Eduardo és la mort. La commoció que provoca la pèrdua, el dolor, l’absència… es mitifican i aviven al llarg de tots els seus llibres. La història que hi ha darrere de la història i el seu impuls per saber donen forma a la seua narrativa (ja siga en vers o en prosa). Així passa en Últimos días en el paraíso o en el seu recent llibre publicat, Columna del miedo, una col·lecció de contes que, sense perdre la mirada personal i intimista, recull la cruesa i desolació de la guerra civil, el malson del bombardeig del Mercat Central d’Alacant. La reflexió sobre el perquè de la vida, la seua finitud, els seus misteris, són l’esperó motivador per a construir el seu relat.

“Temblé / al descubrir el frío / aquella tarde de julio. / Mi padre / era el portador / de las malas noticias. / -El padre, / Está en el cielo / Sonó / el crepitar de un leño, / la caída de un árbol, / la fuga / de mil ratas / en la madrugada. / El padre / era mi abuelo, / así le llamábamos / todos los nietos. / No lloré. / No, / no lloré. / Solo pude sentir / el frío / aquella tarde de julio, / cuando al mirar el cielo / no vi sus alas”.

Eduardo Boix sempre busca la raó del comportament, de la maldat o de l’alienació dels éssers humans. El seu diari sentimental, la proximitat i la senzillesa del seu llenguatge, s’origina en el cor, en els sentiments i els records que emmagatzema i comparteix a través de les paraules; en el simbolisme bíblic que apareix de fons, no com a religió, sinó com a context ètic i com a objecte que facilita la denúncia. Els seus “Herois” són de carn i os, gent normal que viu una vida normal: “No soy el héroe de esta historia. / No soy el poeta que escribe estos versos. / Ellos sí. / Lo son Juan Pedro, El Willy, mi padre. / Héroes, poetas, obreros que levantan, / que matan por dar lo mejor / a quienes vienen detrás. / Ni Batman, ni Robin, ni Superman, / Ellos, solo ellos encienden la luz en Gotham City”. Així és la vida, la nostàlgia, la seua poesia. Llegim.