“Te levantas temprano, / tan temprano que aún la noche / conserva sus dominios. / Avanzas a tientas por la casa / desprendido de todas las certezas. // Te castiga tu conciencia / con la exhibición de tus derrotas. // Eres reclamo de huérfano / y necesidad de alzamiento. / Qué hostil paisaje sin serenidad”.

Buscar la font de la pròpia escriptura, dels motius que et porten a emprendre una ruta i no una altra, provoca que a vegades se senta la necessitat de revisitar publicacions i reincidir en la poesia primera. Donar vida, de nou, als versos que amb els anys es queden aliens i recapacitar sobre la pròpia obra amb un esperit obert a canvis, però sense variar l’essència que els va inspirar. D’aquesta manera naix Intempèrie (Ed. Sapere Aude, col·lecció Ad-*versum; 2021), un títol que conjumina dos llibres i que poden llegir-se de manera unitària o per separat, segons el criteri que adopte el lector.

Obri el volum Solumbre, un poemari totalment descatalogat, escrit i publicat en 1993. En 2019, José Luis Zerón Huguet va començar a reformar-ho amb finalitats de reedició però, al final, la pròpia revisió ha provocat un altre llibre nou, que se sustenta sota l’esquelet del primer i que manté la identitat estilística i de contingut de l’original.

“Parece arrogante el ojo en su incansable obstinación, / pero su incandescencia / corroe los cimientos de la opacidad, / inaugura guaridas, / crea vínculos entre los vivos y los muertos / y en el más acá acaricia un más allá. / El ojo se arrastra en el subsuelo, ilumina / espacios sitiados por el pavor, / siembra en la quietud semillas de vuelo / y se siente reptil y pájaro y larva, y puebla / lo desalojado y transita, altivo y amoroso, / la espesura de lo visto”.

Entre la llum i la foscor naix un estat d’incertesa, un foc avivat per les paraules que crema per dins. Les preguntes provoquen el fet d’escriure, de l’expressió íntima i fona que vol aconseguir alguna resposta. Els poemes ens toquen l’ànima i prenen forma de naturalesa, d’abstracció que ens mou i ens sorprén sense descans. A través dels versos, gestats per primera vegada fa quasi trenta anys, l’autor es transforma i dóna fe que en la seua poètica res s’escapa al pensament. Tot el que no és palpable es converteix en símbol i ens acull en l’emoció i en la força del silenci.

“Busco, allí donde noche y luz se unen / en alfaguara, / donde la ola del ramaje / propaga un fuego verde. / Busco donde la claridad / es un idioma antiguo, / donde la savia enseña / a respirar de un modo nuevo, / allí, demasiado / cerca y lejos, / en otro lugar donde los colores / se entregan sumisos a la mirada”.

La bellesa queda atrapada en cada expressió, en el cor que s’identifica amb els elements per a oferir la puresa com a part del missatge. La consciència dubta de la realitat i les mirades somien, s’abandonen per a sentir la vida amb més força. Sorgeixen les preguntes, els miratges i els avencs que es tornen enunciat i conclusió en aquest llibre. Des d’aquesta perspectiva, la memòria i l’instant s’abracen en un discurs que demana llum als sentits.

“Somos el estallido de la luz que se extingue, / somos párpados ávidamente abiertos / en las alturas donde la lumbre se expande vertical / hacia donde ninguna semilla palpita / y todavía un susurro se eleva / entre las raíces negras / y reclaman el acontecimiento, / y todavía un ansia / habita en las frondas del sacrificio”.

El vértigo y la serenidad,  segon llibre d’Intempèrie, recull poemes publicats entre 1997 i 2017 en revistes literàries, blogs, antologies…, als quals l’autor ha afegit recentment algun inèdit. Ja sota el títol, es reflecteixen els conceptes que podrien definir la poètica de Zerón Huguet. Amb la seua lectura ens adonarem de la unicitat en les temàtiques de fons i en totes les qüestions fonamentals que, des de la primera a l’última publicació, han acompanyat al poeta. La importància del nomenar, de l’estranyesa, de la contemplació del miracle i el sentir còsmic de la vida i la mort són baules d’una mateixa cadena, matisos de la seua veu particular i precisa.

“Cuando se agrietan los puentes / siento miedo porque nada alumbra el futuro / y no es fácil evitar la tentación del fango. // Anda, ven y prende el fuego / para que el sueño arda en el frío, / mujer en guerra con la muerte. // Todo es afán sin rumbo. / ¿Dónde nos detendremos? / ¿A qué esforzarnos tanto? / Sí, Ada, sobrevivir / es vivir todas las muertes”.

El temps pansa, ens limita i ens fa vulnerables en el camí cap a l’irremeiable. La poesia és una clivella per la qual fugir del dolor, per on penetrar per a saber-se viu i reflexionar sobre l’existència i el propi univers. Així, nu i lliure de qualsevol certitud, sent “alhora cuc i papallona”, José Luis Zerón ens commou en Intempèrie i ens deixa mirar “intramurs” per a arribar a la conclusió que “no hi ha refugi en els erms del dubte”. Sentim cada poema. Llegim.

José Luis Zerón Huguet (Orihuela, 1965) va ser membre fundador i codirector de la revista literària Empireuma. Desenvolupa una activitat cultural diversa. Autor dels llibres de poemes Solumbre (1993), Frondas (1999), El vol en la gàbia (2004), Davant el llindar (2009), Les flames dels suburbis (2010), Sense lloc segur (2013), D’exilis i estatges (2016), Perplexitats i rareses (2017), Espai transitori (2018) i Intempèrie (2021). Està inclòs en diverses antologies, entre elles: Els nous poetes (1994), Alimentant pluges (2001), Ocells arrels (2010) i Antologia actual de la poesia espanyola. Ha obtingut diversos guardons literaris i al maig de 2006 va viatjar a Romania convidat pel Ministeri de Cultura espanyol i l’Institut Cervantes de Bucarest, on va participar, com a director de la revista Empireuma, en una trobada de revistes literàries espanyoles i romaneses en el Centre Cultural de Bucarest i en la Universitat Esteban el Gran de Suceava.