“El mundo se desprende / de la noche / como el fruto maduro / de su cáscara. / Entrega su recién nacida luz / al oído y al tacto, / su carnal mansedumbre / a los sentidos. / Día tras día, hueso y pulpa, / su retraída esencia, / su amanecido aroma”.

Juan Ramón Torregrosa Torregrosa (Guardamar del Segura, 1955) és llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en Teoria de la Literatura i de l’Art i Literatura Comparada per la Universitat de Granada.

Ha publicat edicions crítiques d’obres de Benjamí Jarnés, Alejandro Casona, Gustavo Adolfo Bécquer, Juan Ramón Jiménez, Gabriel Miró i Miguel Hernández. També ha escrit obres de teatre com Sanchica i Aldonza, mosses errants, estrenada per la companyia Yorick Teatre al febrer de 2017. És autor de diverses antologies poètiques per a xiquets i joves com a Rierol clar, font serena, La rosa dels vents, Antologia de la lírica amorosa, o Les quatre estacions. Invitació a la poesia. Els seus llibres de poesia són Sol de siesta (Granada, 1996), Sombras del olvido (Alicante, 2003), La soledad siguiendo (Sevilla, 2008), Cancela insomne (Alicante, 2013), Concierto de contrarios (Granada, 2017), finalista de los Premis de la Crítica Literària de la Comunitat Valenciana y Consonante Materia (Cartagena, 2019).

Lluny del món de les idees i les abstraccions, en Consonante Materia Juan Ramón Torregrosa arriba al concret, a tot el que percep a través dels sentits, a la profunditat de l’emoció que sent davant la senzillesa que emana de la naturalesa. La seua sorpresa per tot el que li envolta és la sorpresa de qualsevol ésser humà que és present. Fuig del “jo” per a situar-se en un nosaltres referencial que indaga en el propi miracle de la vida, en la personalitat del qual observa i se sent agraït.

“¿Para qué nuestro anhelo / de ascender a la luna / si ya su luz / desciende hasta nosotros, / ilumina la noche?”.

Així, naix en la seua poesia la responsabilitat del qual sap de la bellesa i no vol trencar el flux de la seua pròpia sorpresa. Sent i participa del real, des d’aqueixa devoció individual que no s’explica però que ha de ser compartida.

“De flor en flor / la abeja escancia el polen / del romero / del tomillo, / del naranjo. / Calla y contempla, / no quiebres su labor. / Miel sobre hojuelas”.

La sensibilitat que es desprén en els seus versos, a vegades amb una certa aroma orientalista, ens descobreix un paisatge absolutament mediterrani ple de mar, dunes, vent, ocells i la certesa que tots els espais oberts són material privilegiat per al sentir poètic.

“Ciegan los ojos / infinita blancura. / Y sabe a sal / cuando se ve y escucha: / islas y montes que levitan, / el viento que cruje y ulula”.

Juan Ramón Torregrosa es passeja per cada estació de l’any i construeix amb delicadesa un símil vital que va des de la pròpia alegria i naixement de la primavera fins a la maduresa concloent de l’hivern. La vida i la mort creen un cercle que, dins de l’etern ball de contraris, dóna forma a aqueixa existència de la qual som conscients a través de la contemplació. Fins i tot la memòria es torna present.

“Los muertos siguen vivos / donde un día sus pasos contemplamos. / Silenciosa, su voz / suena en nuestros oídos, / sus dedos en las cosas que tocaron. / Nunca se van del todo. / No es preciso pensar en lo que fueron / para que su presencia / sea más que un aroma, / que un susurro callado su lamento”.

Dins de la seua obra poètica podríem parlar de dues etapes ben diferenciades. La primera, que arriba a la seua fi amb la publicació de Cancela insomne, i té com a elements fonamentals l’existencialisme, la paraula en el temps, el paisatge, el món de la infància i la protesta. La segona, començada amb Concert de contraris, on la pròpia maduresa desvia l’interés de l’autor cap a la serenitat, la reflexió i el gaudi de la llum. D’aquesta manera, a pesar que el temps i la seua fugacitat apareixen en alguns dels poemes, els versos de Consonante Materia reivindiquen l’ací i l’ara. El silenci es respira en cada pàgina i contribueix a la transformació.

“Tan lento / el caracol. / Su andar / tan leve. / Y siempre llega”.

La cerca de la paraula exacta i l’obsessió per la correcció que marquen des de l’inici a Juan Ramón Torregrosa ajuden, en aquests poemes, a atrapar l’instant. D’aquesta manera, a través de la precisió del llenguatge i la brevetat, el lector queda convidat a alliberar-se de si mateix i conéixer una cosa infinitament meravellosa: el món, l’existència, la vida tal qual és.

“No hace falta que llueva / para que el arco iris / adorne un jardín. / Aspergea hacia el cielo. / El sol y el agua, / en su caída, / juguetearán contigo / a los siete colores”.

L’impacte de la realitat provoca una vibració que es transmet de manera immediata. D’ací l’encant del poeta que prepara el seu cor per a entrar en el si del món i, amb la innocència del qual només mira, captar aquest projecte que se significa en l’estar, com a meta final i no com a principi. Torregrosa no és un simple receptor d’estètiques perfectes, sinó que batega amb la força del moment mitjançant la paraula.

“El laurel, el granado, la palmera, / juntos en tu jardín / crecen lentos, seguros, / mudos crecen y te hablan, / te acompañan. / Los tres por igual riegas, podas, / y dan vida a tus días, / y dan sosiego. / Los tres creciendo / mientras tú decreces”.

Consonante materia és la prova que, amb l’evolució de la sensibilitat, el poeta s’implica en tot el que li envolta. Presència, sorpresa i substància transcendeixen en cada vers i ens conviden a percebre l’ací i l’ara, a detindre’ns davant el minúscul i a sentir l’emoció de la naturalesa que sempre és retorn, volatilitat i llum que tots portem dins. Com diria Juan Ramón Torregrosa, “la materia no tiene voz / pero en silencio nos responde / si atentos escuchamos su latido. / La materia que somos, / la que antes fue, / la que un día seremos”.  Descobrim-ho.