“Escucho tu lápiz / recorriendo el papel / en la tarde de invierno. / Tal es el silencio. / Tal eres tú. / Y tal soy yo”.

León Molina (San José de les Lajas, Cuba, 1959) viu des de la seua infància a Espanya. Amant dels formats d’escriptura breu, cultiva per igual la poesia, l’haiku i l’aforisme. Va formar part del grup poètic albaceteño “Poetes de la confiteria” i apareix en les antologies d’aquest grup, així com en l’antologia de poetes castellà-manxecs El perill i el somni (Celia, Toledo, 2016). Figura també en Un vell estany. Antologia de l’haiku espanyol contemporani (El Penell, Granada, 2013).

Com antólogo, en 2016 ha recopilat una àmplia mostra d’aforismes espanyols del segle XXI, en Verdad y Media (La Isla de Siltolá) i en La poesía es un faisán (L’Illa de Sistolá, 2019), dedicada a la poesia i els poetes. Aforismes seus apareixen en les antologies Aforistas españoles vivos (Libros al albur, Sevilla, 2015) y en Concisos. Aforistas españoles contemporáneos (Quaderns del Laberint, Madrid, 2017).

Els seus poemaris publicats són: Señales en los puentes (Diputación de Albacete, 1994), El son acordado (Diputación de Albacete, 2004), Llegar (La siesta del lobo, Albacete, 2010), El taller del arquero (La Garúa, Barcelona, 2014), Ruinas (La Garúa, Barcelona, 2017) y Un hombre sentado en una piedra (L’Illa de Sistolá. Sevilla, 2016). La seua poesia reunida dels 12 últims anys està recollida en Esperant als ocells del sud(L’Illa de Sistolá, 2017). També és autor del llibre d’aforismes Mapa de ningún sitio (La Isla de Sisto, 2018), llibre d’haiku i haibun.

León Molina és un poeta que, a pesar que va començar a publicar fa una mica més de deu anys, ha mantingut l’impuls de l’escriptura durant tota la seua vida. La necessitat de comunicar-se amb tots els homes que porta dins i obrir un diàleg amb ells, ha fet de la seua poesia una reflexió contínua que es recolza en els sentits, en l’observació conscient i en cadascun dels elements del paisatge que conformen la vida.

“Ya perdí el pudor aquel / de mi pasada juventud. / Y digo que soy muy romántico / y digo que soy un místico / y otras cosas que no se estilan. // Me he puesto gordo / y ser ateo / me parece una pérdida de tiempo. / He recortado mi melena / y mis convencimientos. / Siempre que puedo / vengo a la sierra / y paseo solo en silencio / o en el dulce alboroto de mis hijos. // Ya perdí el pudor aquel / y voy aprendiendo en paz / a ser lo que soy. // Rodeado por la belleza / de estos montes / con alivio comprendo / que por fin / estoy pasado de moda”.

Des del misticisme laic que observem en el seu llibre El son acordado, fins a l’actualitat, el poeta ha evolucionat cap a una poesia del pensament. Una trajectòria que pren com a eix la naturalesa i que floreix des de l’intent de comprensió fins al mateix fet del gaudi de la vida. Sentir els llocs, els paisatges, la terra, l’emoció i la celebració del que ens envolta.

“El sol de la tarde en invierno / llega raso a los montes. / Yo miro en la distancia / con mis ojos cegados / por el liquen del frío / y veo todo como lo ven / desde lo alto los pájaros / que abatidos regresan / brillando en sus cenizas. / Todo lo que se eleva arde / bajo el blando sol de invierno”.

La poesia de Molina s’allunya dels experimentalismes; té un correlat objectiu, un ancoratge visible que arriba al cor i ens canvia, ens commou. La realitat està lligada als seus versos, que contenen un gran arrelament al palpable, al tangible.

“En la naturaleza, incluso la muerte es una estrategia de supervivencia. Aprender esto es amar el silencio, esa forma de morir que nos salva”.

El silenci és fonamental en la seua vida i es plasma en tota la seua obra. La soledat completa al poeta i el connecta amb les emocions i els sentiments. D’aquesta manera, l’absència de la paraula és la llavor del fet poètic. El llenguatge s’elabora sobre la base dels records, al ja esdevingut. L’autor és un caminante que atrapa cada moment amb la plenitud que dóna la bellesa d’un món ple de xicotets miracles.

“Hace mucho que no soy joven / pero todavía no soy un viejo. / Sigo en el camino y todas las piedras / me llaman para sentarme a mirar. / Todo me interesa menos aquello / que pudiera ser noticia. / Sigo a mi modo en el camino. / Soy un hombre sentado en una piedra”.

La imatge de la fletxa es repeteix en alguns dels seus poemes com a símbol de lleugeresa, de mirada, de vol precís. I des d’aqueix punt naix El taller del arquero, un llibre una mica diferent dins del global de la seua obra, construït com una metàfora i que li permet conjuminar aforismes, poemes i quaderns d’haikus, per primera vegada.

 “Una lluvia de flechas / como la de una gran batalla / que describieran al unísono / un esbelto arco y antes de caer / quedaran suspendidas en el aire / como un campo de espigas”.

El seu interés per la tradició del haiku, la pròpia investigació dels haijines clàssics, el porta a aprofundir en una estructura i en una filosofia que li permet desaparéixer del propi poema. Així, sense negar que sorgisca alguna evolució i des del màxim respecte, els seus haikus tenen aqueix sabor (haimi) inconfusible, molt pròxim als grans autors japonesos.

“Un pajarillo / en el andén del metro. / Ya somos dos. “

“Los estorninos / regresan cada tarde. / El sol lo sabe”.

“Bajo el nogal / aunque cesó la lluvia / sigue lloviendo”.

Rumor de acequia és un llibre en el qual el moviment, el viatge, està latent. L’haiku s’uneix a la prosa (haibun)per a deixar testimoniatge d’aqueix bell trànsit que és la vida. Tot és camí, marxa que es narra des de la quietud, des dels ulls d’aquell que veu el bell de tot el que passa inadvertit i que és capaç de nomenar-ho, de convertir-ho en llenguatge.

“Brilla la noche / en los hilos de lluvia. / Serenidad. // Llueve. Todos los pájaros tras guarecerse han dejado de cantar. Salvo el ruiseñor que anidó hace unos días en el almez. En el silencio su canto brilla con más fuerza acompasado con las gotas que desgrana el canalón. Llega la noche atraída por su canto y lo envuelve con aromas que trajo de la humedad del monte. Todo se va haciendo leve en torno a la obstinación del trino. Todo se entrega. El mundo se encalma y en la música se muestra mientras desaparece”.

León Molina és un poeta les paraules del qual es funden amb l’estranyesa de la vida i la dolçor de les experiències. El pas del temps és testimoniatge de qui som i es reflecteix en el joc o la diversió que suposa ser conscient d’això. Descobrir la seua escriptura ens porta a obrir-nos al lirisme intel·ligent i ens connecta amb l’emocionalitat universal. Com aforista i gran estudiós de l’aforisme, les seues antologies són d’obligada lectura, ja que ens descobreixen la brillantor i la rotunditat d’aquest gènere, potser poc transitat. Diu l’autor en Mapa de ningún sitio: “Si puede ser dicho de otra forma no es poesía”.  Amén. Llegim.